Barcelona Metropolis

Una espiritualitat secular

Un altre element important en el gir saludable de l’espiritualitat contemporània consisteix en el fet que l’espiritualitat avui té un cert aire secular, fins al punt que els ateus tenen pràctiques espirituals i, per tant, l’espiritualitat com a instrument de la salut està disponible per a qualsevol, sense doctrines ni compromisos. Això es pot apreciar en l’estadística disponible, escassa però significativa, sobre l’ús de teràpies d’inspiració espiritual a l’Estat espanyol. Segons dades del CIS per al 2018, un substanciós 45,6% de les persones que practiquen la meditació no s’adscriuen a cap confessió religiosa, i crida l’atenció que hi hagi més ateus que catòlics que practiquen la meditació (9,4% d’ateus i 8,4% de catòlics). Té sentit, això? En té, perquè la salut i l’espiritualitat s’han agafat la mà, però també perquè el secularisme i l’espiritualisme tenen una connexió poc coneguda que ha facilitat les coses.

La unió de secularisme i espiritualisme sorgeix a finals del segle xix, oposada de manera crítica a allò “religiós”, a les esglésies i, especialment, a les aliances entre les esglésies i els estats. Destaca especialment, en aquest sentit, la sensibilitat esotèrica d’alguns dels líders més destacats del lliurepensament, com l’agnòstic George J. Holyoake (conegut precisament per haver inventat el terme secularisme) o l’ateu fundador de la National Secular Society del Regne Unit, Charles Bradlaugh, o també la seva sòcia en el projecte secularista, Annie Besant, presidenta alhora de la Societat Teosòfica. També el pare de l’ocultisme contemporani, Eliphas Lévi (pseudònim d’Alphonse Louis Constant), va destacar professionalment com a periodista d’esquerres i difusor de l’anarquisme, i la seva obra Dogma y ritual de la alta magia va esdevenir una fita de l’heterodòxia intel·lectual, a més d’un exponent sòlid de la creença en una única espiritualitat universal reprimida per les misèries de les religions institucionalitzades. Un efecte d’aquesta connexió és la idea de l’espiritualitat com quelcom no necessàriament religiós que s’experimenta com una dimensió més de l’ésser humà individual.

Cap a la individualització terapèutica

Serà als anys seixanta del segle xx quan la salut i aquesta idea d’una espiritualitat individual (no necessàriament religiosa) convergeixin gràcies a la revolució humanista en psicologia i, sobretot, a l’anomenat Moviment del Potencial Humà. Potser el llegat més important de l’humanisme a la cultura contemporània és el desplaçament de la teràpia des de la malaltia mental cap a la salut mental i el benestar emocional. Aquest gir ja s’havia iniciat en la medicina i s’havia formalitzat, si bé no sense controvèrsia, quan el 1948 l’Organització Mundial de la Salut va canviar la mirada de la salut entesa com a absència de malaltia a la salut entesa com a “benestar físic, mental i social”, reconeixent aviat la importància crucial de l’experiència subjectiva en la definició de la salut. En la mesura en què aquesta dimensió subjectiva es reconeix com a aspecte fonamental de la salut com a experiència viscuda (i no únicament com a estat corporal), l’evolució de l’humanisme en psicologia va poder afegir l’espiritualitat individual al paisatge i a les possibilitats de la salut humana.

El Moviment del Potencial Humà s’inspirava en autors com Aldous Huxley, Alan Watts o Carl Jung, i mesclava grups, individus, ideologies i tècniques de caràcter tan diferent com el zen i l’anàlisi transaccional, la cienciologia i el k o la meditació transcendental i la gestalt. Es consideren iniciadors del corrent Abraham Maslow, Roberto Assagioli i Fritz Perls, que van assumir com a objectiu propi una transformació del món i de la consciència que deixés enrere la psicologia, la religió i la moral dels anys cinquanta, retratades pel psiquiatre i psicoanalista Wilhelm Reich el 1968 com la causa de les neurosis, dels desordres psicosomàtics i de problemes sociopolítics com el feixisme. La contribució teòrica principal del moviment va ser, entre moltes d’altres, el concepte d’“autorealització”, basat en la premissa que, havent resolt les necessitats materials i emocionals, l’ésser humà serà completament ple i plenament amo de si mateix quan pugui dedicar-se a cultivar l’espiritualitat.

Per dur a terme el que Wouter J. Hanegraaff va anomenar “la psicologització de l’espiritualitat” (al seu llibre New Age Religion and Western Culture, 1998), no només es va posar l’espiritualitat en l’agenda de la teràpia, sinó que es va domesticar, secularitzar i sanejar la influència oriental, una altra de les seves influències clau. A l’Institut Esalen, centre emblemàtic del Moviment del Potencial Humà, es va començar a utilitzar la meditació com a tècnica complementària i es va experimentar amb els grups, traient la meditació de l’àmbit religiós i posant-la al servei de les rutines quotidianes occidentals i del benestar material. Un bon exemple d’aquesta convergència es reflecteix especialment en la doctrina d’Osho (àlies del guru Bhagwan Shree Rajneesh), que va rebre diversos membres del moviment al seu asram a l’Índia i que té, entre múltiples tècniques, una versió espiritual de la catarsi de Wilhem Reich (la meditació activa).

Finalment, serà la literatura d’autoajuda la que popularitzi, estengui i consolidi els valors i les pràctiques de l’espiritualitat terapèutica. En la línia del prevencionisme mèdic, que s’estén a partir de mitjans dels anys vuitanta del segle xx defensant la prevenció de la malaltia com a valor davant la curació, la difusió d’estils de vida saludables va incorporar definitivament la ideologia del benestar com a valor cultural a l’alça i va acabar associat a les formes contemporànies d’entendre l’espiritualitat com una pràctica de valor terapèutic. Tot i que sant Joan de la Creu abominaria de l’associació d’espiritualitat i benestar (“Cal que el camí i l’ascens a Déu sigui una cura contínua d’apaivagar i mortificar els apetits”, deia el místic), avui són incomptables els llibres, vídeos, mems i consells publicitaris que vinculen no només el benestar sinó diferents formes de plaer amb l’espiritualitat entesa com a creixement personal i autocura de la salut. Potser, sorprenentment, això no hauria passat sense l’hegemonia de la medicina, la secularització i l’humanisme, tres dels rivals més significatius de la religió institucional, que inesperadament es van convertir en aliats de les espiritualitats menys convencionals.

Referències bibliogràfiques

Koenig, H., King, D. i Carson, V. B. Handbook of Religion and Health. Oxford University Press, Oxford, 2012.
Levin, J. "Restoring the Spiritual: Reflections on Arrogance and Myopia—Allopathic and Holistic", a Journal of Religion and Health, 48(4), 482-495, 2009.
Shuman, J. J. i Meador, K. G. Heal Thyself: Spirituality, Medicine, and the Distortion of Christianity. Oxford University, Oxford, 2003.
CIS. Barómetro de febrero. Estudio 3205. Madrid: Centre d’Investigacions Sociològiques, 2018.
Hanegraaff, W. New Age Religion and Western Culture. Brill, Leiden, 1998.
Puttik, E. “Personal Development: the Spiritualisation and Secularisation of the Human Potential Movement”, a Sutcliffe, S. i Bowman, M. Beyond New Age: Exploring Alternative Spirituality. Edinburgh University Press, Edimburg, 2002.
Van der Veer, P. "Spirituality in Modern Society". Social Research: An International Quarterly, 76(4), 1097-1120, 2009.