Barcelona Metropolis

El manifest és un salvavides extremament optimista sense ser ximple: un món millor és possible, perquè ja existeix en alguns racons. Sense caure en el realisme màgic del qual sovint són presoners alguns relats de l’esquerra, la gràcia del text és la narració racional, ben documentada, farcida amb exemples de pràctiques que milloren la vida de les persones, com a punts de partida. No és tampoc un decàleg, ni el programa de cap partit; és un canvi de paradigma: “Què passaria si comencéssim a col·locar les cures al centre neuràlgic de la vida?”.

El manifest ens convida a imaginar-nos un món on l’objectiu de l’espècie humana no sigui acumular i ser més rics, sinó senzillament ser més feliços, treballar menys i cuidar-nos més. El text proposa un món possible on les cures són al centre, partint dels aprenentatges feministes, queer, antiracistes i ecosocialistes, amb la premissa d’anar acceptant que som interdependents: jo necessito ser cuidada per poder cuidar. Si no mirem més enllà del jo, no hi ha jo ni nosaltres (només hi ha llistes de fortunes, suposo); els autors ens proposen amb intel·ligència el concepte de “cura universal”. Una idea de cures el més àmplia possible, “entenent la cura com un principi organitzador en tots els estadis de la vida”, des del naixement fins a la mort, i incloent-hi tant les cures individuals com els espais de cura col·lectius que ens fan —o podrien fer-nos— una societat més democràtica.

La cara més fosca

Unes cures que no haurien de fer-se sempre durant el nostre temps lliure, sempre no remunerades i bàsicament des de la precarietat —i el 99% feminitzades—, sinó també des d’una professionalització digna, cooperativitzada. Perquè les cures no sempre són gratificants sinó esgotadores, i sovint ens exposen a la nostra cara més fosca, a les misèries humanes que no pengem a les xarxes socials. Així, els familiars no sempre són els més idonis per ocupar-se’n, i d’aquí la proposta dels autors de “cura promíscua”, que no deixa de ser una manera simpàtica i provocadora de parlar d’ampliar la tribu i carregar-nos la família nuclear.

No fa gaire, en un grup de WhatsApp de mares activistes que va acabar en res per manca de temps, una mare reclamava: “Què volem? Diners i temps”. En aquell moment em va semblar enormement pràctica, potser fins i tot simplista. Avui, uns mesos de criança més tard, ja sé que tenia raó. El manifest de les cures ho refina i parla de “recursos i temps”. No vull destapar-vos com acaba, com resol la demanda de la mare del grup de WhatsApp, perquè val la pena que us cuideu i trobeu temps per llegir-vos el llibre. Però, a tall de comiat, diria que és un llibre que ajuda a recuperar certa fe en la humanitat i et deixa un somriure als llavis. Potser canviar el món era més senzill del que semblava.