Barcelona Metropolis

Fabre, que a Periodistes, malgrat tot. La dificultat d’informar sota el franquisme a Barcelona (2017) ja havia abordat el període de 1939-1966 amb el rigor d’un historiador amb tesi cum laude —publicada el 2003 amb el títol Els que es van quedar. 1939: Barcelona, ciutat ocupada—, se centra ara amb el mateix rigor històric, però amb una interessant reflexió memorial afegida, en una època que ell mateix va viure com a periodista. És l’etapa compresa entre la llei de premsa de Manuel Fraga i la inauguració del Museu Picasso per José María de Porcioles, el 1966, i l’inici del mandat de Pasqual Maragall i la inauguració de l’escultura Dona i ocell, de Joan Miró, el 1983, el mateix any que arribaven els primers ordinadors als diaris de Barcelona.

El Periódico, l’Avui, Mundo Diario, Tele/eXpres, El Correo Catalán, El Noticiero Universal, Diario de Barcelona, La Vanguardia, Catalunya Exprés, Solidaridad Nacional, La Prensa i Hoja del Lunes, al costat de revistes com 4 Cantons, Grama o El Maresme, són les capçaleres que nodreixen el llibre i tenen peça pròpia. I, amb elles, una llarga llista de periodistes dels quals es recullen orígens professionals, anècdotes i fotos curioses, pseudònims i filiacions polítiques. Al voltant d’uns 700 noms fàcilment localitzables gràcies a un índex onomàstic, i, a banda de l’omnipresent Huertas, disposen d’apèndix propi Lluís Bassets, Manuel Campo Vidal, Pere Oriol Costa, Gonçal (que no Jordi) Évole, Maria Favà, Rafael Pradas, María Eugenia Ibáñez, José Martí Gómez, Jaume Perich i Manuel Vázquez Montalbán.

De la lluita veïnal a les trampes de la memòria

Ara bé, Cròniques del fang no és l’enèsima història de Barcelona; ni l’evocació nostàlgica del periodisme de paper; ni la biografia de Huertas que algun dia caldrà fer; ni la crònica dels huertamaros, un gentilici fins ara atribuït a Joan de Sagarra i del qual Fabre en revela el veritable origen, el 1971: Joan Garcia Grau, gerent d’Oriflama i vinculat als tupamaros de José Mujica. Cròniques del fang tampoc és un recull de batalles del moviment veïnal que, el 2022, celebra els 50 anys de la FAVB.

El llibre té una mica de tot això. Perquè, com diu Fabre, “és la història d’un temps de despertar conjunt del periodisme i de la lluita veïnal quan el país començava a sortir del túnel del franquisme”. S’hi tracta essencialment la informació́ de barris. I això “inclou la manera d’informar sobre tota mena de reivindicacions populars i laborals que assumissin les associacions de veïns, des de les demandes de serveis i equipaments fins a l’exigència d’un urbanisme a escala humana, els problemes d’habitatge, la defensa del català̀ i del patrimoni, la recuperació́ de la memòria històrica, el suport a empreses en vaga, la lluita per la llibertat d’expressió́, i la denúncia de la corrupció́ municipal i dels especuladors”.

El llibre, imprescindible a facultats i redaccions, és útil també com a reflexió sobre les trampes de la memòria. “La memòria està feta de records, mentre que la història es basa en fonts”; una cita de Pierre Nora que inclou el també historiador Enzo Traverso al seu assaig Passats singulars (2021). En aquesta línia, a partir d’exemples concrets i gràcies a la doble condició d’historiador i periodista de l’autor, Cròniques del fang alerta contra una altra mena de fang, el de les fake news. La conclusió, segons Fabre: “Un dels principis bàsics dels bons historiadors hauria de ser-ho també́ dels periodistes malgrat les presses amb què es veuen obligats a treballar: cal comprovar sempre qualsevol informació́ amb diverses fonts orals, documentals i bibliogràfiques”.