Barcelona Metropolis

Amb Estiu 1993, Carla Simón va ficcionar la seva experiència en ser adoptada per uns oncles, quan tenia sis anys, després de la mort dels seus pares a causa de la sida. Un film-miracle que, el 2017, va revelar poderosament la seva sensibilitat com a cineasta. Al cap de cinc anys, i després d’haver d’ajornar el rodatge a causa de la pandèmia, ha confirmat el seu talent amb Alcarràs, un cant a la petita pagesia (un món en procés de desaparició) amb el qual persevera en una manera de fer cinema: parteix d’un guió molt elaborat i s’obre a la realitat, amb el que això té d’imprevist i atzarós. Simón reconeix que vol controlar-ho tot, però també desitja que allò que passa davant la càmera tingui vida i veritat. Ella diu que es tracta de buscar un equilibri entre la rigidesa i la fluïdesa.

Amb Carla Simón vam acordar que l’entrevistaria el dia de la presentació d’Alcarràs al Truffaut de Girona, un cinema que s’estima perquè, d’adolescent, hi anava sovint amb els seus oncles des de les Planes d’Hostoles. L’acte va arribar al final d’una setmana carregada d’altres presentacions emotives (particularment a Lleida, però també a Barcelona) i d’entrevistes. Carla Simón estava satisfeta, seguint amb l’estat d’alegria que va esclatar amb l’Os d’Or a la Berlinale, però esgotada. Asseguda en una cadira, s’agafava el ventre amb les mans: “En Manel està una mica nerviós amb tanta moguda”. Després de comentar-me que, tot i que ja estava embarassada de més de set mesos, no havia pogut dir que no a una diversitat de coses, se’m va acudir preguntar-li per què feia cinema.

No sé si això es pot respondre del tot. Almenys jo. Però diré una cosa: crec que és per la por de morir. En fi, es veu que està estudiat que les persones que des de petites viuen la mort de prop són especialment creatives. Aquesta consciència de la mort fa que vulguis deixar empremta. Un cop l’has viscut tan a prop, la sents per sempre. És la necessitat de no deixar aquest món sense que en quedi alguna cosa. No sé si és una actitud egoista, però deriva en un desig de transmissió, de deixar quelcom que et transcendeixi. I aquesta possibilitat hi és amb la cultura, que és el que resta, amb qualsevol mena d’art.

La veritat és que jo també m’ho pregunto. Costa molt fer cinema i fer-lo tal com vols. Tirar endavant un projecte exigeix molt esforç. Tot es fa molt a poc a poc i hi han d’intervenir moltes persones. A vegades crec que m’he equivocat. Ho vaig pensar durant l’estada de tres mesos que vaig fer a Roma perquè, com que una de les productores d’Alcarràs és italiana, s’hi havia de fer el muntatge. Hi vaig veure molta pintura. Va ser tota una experiència estètica, però, a més, pensava: aquells que van pintar aquestes obres no van necessitar res de tot el que es requereix per fer una pel·lícula i podien controlar com les feien.

Possiblement. Però segur que no havien d’afrontar una cosa tan complicada com un rodatge. Per arribar-hi, has d’aconseguir finançament. I ho has de preparar molt: l’escriptura del guió amb tots uns filtres que ha de passar, buscar els actors, crear les condicions per rodar… Jo visc el rodatge amb patiment, perquè no tens tot el temps del món i, sense que puguis tornar enrere, moltes coses no surten com les tenies previstes.

Sí, va ser molt emotiu per a mi. Vaig tenir la sort de seure al seu costat en un sopar organitzat pel Festival de Cannes l’any 2018, uns mesos abans de la seva mort. Vaig poder conèixer no només una cineasta molt lliure i innovadora que ha obert molts camins, sinó algú que va començar a fer cinema quan hi havia molt poques dones directores i que ha contribuït que en féssim les que hi hem arribat després.

La situació ha canviat, però ha costat i encara hi ha molt per fer perquè el nombre de directores s’acosti al de directors. I encara ens costa entrar a la selecció dels grans festivals, tot i que el darrer any tots els hem guanyat dones. Però hem arribat al cinema per quedar-nos-hi. I, sí, estic orgullosa de formar part d’una generació de cineastes catalanes que hem aportat films diferents que han obtingut reconeixement.

És cert. Moltes coses bones passen gràcies a l’atzar, però has de saber-les veure. A vegades passen i no te n’adones fins al moment del muntatge. És una sorpresa que et fa pensar que, certament, t’has d’obrir a l’atzar. Em passa, però, que soc molt controladora. I estar-hi oberta és un aprenentatge. A Estiu 1993 vam rodar 35 hores. Hem pogut rodar 90 hores per muntar Alcarràs. Penso que encara he d’aprendre més a mirar què succeeix davant de la càmera. I no només per controlar que passi tal com ho he imaginat, sinó per estar oberta al que passa. En fi, com que soc “supercontroladora”, intento rodar el guió tal com està escrit. Tanmateix, també vull que allò que passi davant de la càmera tingui vida i veritat.

Rodant Alcarràs em vaig adonar que, en intentar posar en escena rigorosament el guió, hi havia situacions que no respiraven. En la primera presa, generalment, quedava rígid. Després, a mesura que tots ens anàvem relaxant, cadascú des del seu lloc, es guanyava naturalitat. Tanmateix, si alguna vegada vam provar què en sortia dient “feu el que vulgueu”, el resultat era horrible. Una cosa és que, posem per cas, no els hagués de dir com havien de collir els préssecs a persones que ho han fet tota la vida. Però una altra és que a aquests “actors naturals” els facis representar una escena sense orientació i sense pautes. Sí que en sortia una cosa inesperada, però sense gràcia. Com dèiem, es tracta de trobar un equilibri entre la rigidesa i la fluïdesa. Evidentment, no sempre ho aconsegueixes. De la mateixa manera que hi trobes tresors ignorats i errors afortunats, en el muntatge descobreixes escenes que no funcionen. En tot cas, mentre rodes, has de tenir paciència, has de saber esperar que passi fins i tot allò que no esperaves.

És possible que hi fos d’una manera intuïtiva, però amb Alcarràs n’he sigut més conscient. La meva contradicció és que ho vull “controlar” tot a través del guió d’una ficció, però tinc present que un dels moments més extraordinaris del cinema és la pesca de la tonyina a Stromboli. Rossellini hi narra una ficció sobre una dona (Ingrid Bergman) que, casant-se per conveniència amb un pescador de l’illa de Stromboli per fugir d’un camp de refugiats després de la Segona Guerra Mundial, se sent estranya, sola i rebutjada a l’illa. Però resulta que, mentre rodava la pel·lícula, Rossellini va saber que s’acostava un banc de tonyines a l’illa i que els pescadors preparaven les xarxes. I va filmar-ho com un documental que va integrar a la ficció. És allò de ser allà.

Precisament, jo tenia la intenció d’anar als mercats per trobar-hi els figurants, però també per filmar-los tal com són, i pensava fer-ho en festes de veritat als pobles de la zona, el Segrià i el Pla d’Urgell. Va arribar, però, la pandèmia, que no només va ajornar el rodatge, sinó que va alterar, condicionar i fins i tot va fer impossible materialitzar certes idees. Volia filmar en mercats i festes per captar-ne l’ambient real. Com recrees això fent sentir que passa de veritat? Vam tenir la sort que la gent tenia moltes ganes de festa, que és una de les conseqüències de la pandèmia que tants mals ha portat. És així que la pel·lícula va donar-los l’excusa per fer festa i s’hi van entregar, sobretot els joves, que van ballar fins a no poder més.

És així. Posem-hi que amb l’Arnau (Vilaró), amic i coguionista de la pel·lícula, vam fer una barreja de la Cançó del pandero (que s’interpretava antigament per al Corpus Christi, i que les dones del camp van incorporar, fent-ne improvisacions, mentre hi feinejaven, com ara collint la fruita) amb una lletra inspirada en les cançons de segar i batre. Alcarràs també connecta amb una part de la literatura catalana recent ambientada al món rural, sobretot aquella que fa atenció a com hi desapareixen unes formes de vida.

També ens hem referit a les llegendes. Em va fer il·lusió fer-hi present aquella d’una marquesa que, després de perdre la seva fortuna, ha de fer de captaire i descobreix que les nous són boníssimes: tants de noguers que tenia a les seves terres, i acaba sobrevivint amb el pa amb nous que li donen antics servents. Sempre que menjàvem nous m’ho explicaven la mare i la tia Maria: la marquesa es va arruïnar perquè només menjava el moll de l’os de les costelles de xai. A Alcarràs, la tia Paquita (Antònia Castells) explica a la mainada que menjava el moll de l’os de les vaques: “Això és per la vaca Margarita que té la família Solé. Com un homenatge…”.

Aquest és el nom que vam trobar amb l’Arnau en un llibre que recull llegendes. En tot cas, el que a mi em fa il·lusió és que, amb les variants que hi hagi, tanta gent hi reconegui coses que apel·len a les seves experiències, als seus records.

Abans de res, diré que hem tingut presents els westerns perquè les terres de Ponent de Lleida són el Far West català. I és possible pensar en El raïm de la ira. També ens trobem en temps de crisi, amb totes les dificultats per sobreviure de la petita pagesia. Però Alcarràs potser encara té més relació amb una pel·lícula d’Elia Kazan (Riu salvatge, 1960), que també transcorre a l’època de la Gran Depressió i de les polítiques del New Deal, ambientada al sud-est, concretament a Tennessee, on arriba Montgomery Clift per fer-se càrrec de la construcció d’una presa que contingui les crescudes del riu. Això suposa l’expropiació de terres, i els que hi resten, aferrats al lloc on viuen i bregats en afrontar tota mena d’adversitats, s’hi oposen. Quina de les parts té raó? Totes dues. Si es vol fer la presa és per evitar catàstrofes. Però també es pot entendre aquells que no volen abandonar les terres. A vegades, es pot plantejar un conflicte entre dues opcions vàlides. I això té a veure amb Alcarràs perquè no volíem oposar als nostres estimats pagesos una opció (un “enemic”) fàcilment condemnable, menyspreable. Els presseguers s’arrancaran per instal·lar-hi plaques solars, és a dir, una forma d’energia alternativa que suposem necessària.

És clar que sí…, perquè són els perdedors. Sempre estic a favor dels que perden. Em passa fins i tot quan veig, ni que sigui de passada, un partit de futbol: sempre vull que guanyin els que perden; però si guanyessin, voldria que perdessin.

Te n’has adonat! Premi. La situació fa que tots plegats estiguin malament i que hi hagi una tensió dins seu i entre ells. I, sí, als homes els surt més l’agressivitat.

La feina de pagès és molt dura, i és així que no he volgut idealitzar-la, cosa que desitjo que es noti. En Quimet ja té una edat i, a més, està passant un calvari. Els massatges de la Dolors el calmen una mica. Ella intenta rebaixar una mica la tensió.

Les mereixen, no? Amb aquestes bufetades “a temps” potser alguna cosa es posarà a lloc. L’Anna es resistia a pegar-los. Com podia pegar unes persones que s’estimava, que ja eren com de la seva família després de tant de temps de convivència, d’assaigs i de rodatge? La vam haver de convèncer que era necessari que ho fes. D’altra banda, ella, que és mestra, ens va ajudar molt pel que fa al seu personatge, que vol ser un homenatge a les dones de pagès, amb tota la feina que fan: a la casa, al camp, a vegades amb un altre treball. Fent suggeriments i posant en qüestió coses que havia de fer i de dir, l’Anna va fer créixer el seu personatge: és molt millor de com l’havíem concebut.

Essent el primer més personal, en relació amb la pròpia infantesa que l’inspira, tenen a veure amb la meva família, que és tan diversa i complexa que crec que encara em pot donar més joc. Ja veurem què passa, però tinc tirada pel món rural.

Hi tinc casa meva, però sempre hi tinc un peu a fora. Em sento arrelada al camp: necessito el verd. Per a mi, Barcelona sobretot representa la cultura. Entre una cosa i l’altra, no hi passo gaire temps. Potser és per això que, quan hi soc, valoro més el que m’aporta culturalment.

L’entrevista havia d’acabar perquè, amb el Truffaut ple de gent, Carla Simón havia de presentar Alcarràs amb Tono Folguera, un dels productors de la pel·lícula, i els seus dos germans: Berta Pipó, l’única actriu professional del film, i el músic Ernest Pipó, que ha fet els arranjaments de la Cançó del pandero. Després vam anar a sopar, i s’hi van afegir els pares i l’Albert, el company de la Carla. Així vam tenir l’oportunitat de continuar la conversa una mica més.

Entre moltes altres coses, vam comentar que Simón ha fet dos films sobre famílies inspirades diversament en la pròpia i que, com que aquesta és extensa i complexa, potser la història personal encara li donarà més joc: “Jo encara segueixo una recomanació que em van fer: parla del que t’és pròxim”. Per això mateix tampoc descarta fer-ho sobre l’experiència de la maternitat: “Com que ho vull controlar tot, un cop acabat el rodatge, vam calcular que el fill arribaria després que Alcarràs ja s’hagués posat en circulació”.

En acomiadar-nos, vaig desitjar-li que tot anés bé. Just mentre redactava l’entrevista, va néixer en Manel. Aquesta és la resposta a la meva felicitació: “Gràcies, Imma. Estem molt contents de començar aquesta nova aventura!”.