Barcelona Metropolis

Mereixen un capítol a part els diàlegs impossibles amb el conductor que s’entestava a donar-li conversa i a repassar tota l’actualitat pel broc gros: “els fotria tots a treballar, a aquests, ja veuries” i ella anar-li dient que sí, és clar, quan amb prou feines el sentia del terrabastall que feia el bus amb els sotracs. De fet, diria que, amb els anys, la llauna dels busos cada cop emet uns sons més exasperants, però això no sap si és que l’oïda se li torna fina o que, efectivament, els busos fa anys que s’esgavellen. La distorsió o l’engany a què ens sotmet la memòria.

Amb els conductors va desenvolupar una paciència zen amb un toc mercantilista: lapses de conversa amable a canvi d’aturar-se a la parada fictícia que li quedava més a prop de casa. Després hi ha les visions de la nit: una imatge, a una certa hora, que li produeix un efecte magnètic, de bellesa dins un canemàs de lletjor, que només pot veure ella. La fàbrica d’Asland que fumeja com si vetllés per tothom; les llumetes arrenglerades dels pisos de Santa Coloma com un perfecte quadre elèctric, sense falla; alguna ronda de sortida de Barcelona que s’eleva i fa un gir com de simfonia harmoniosa... Visions fugaces d’un moment de la nit, un esquitx enmig del feix marmori de nits amb ganes d’arribar a casa, que ja s’ha fet tard.

Aquest divendres, mentre els altres companys han anat a buscar un taxi que els porti per sobre de la Diagonal, ella ha encalçat el camí cap a la Ronda de Sant Pere per agafar un bus nit que la portés cap a la banda del Besòs. I en el viatge, després de molt de temps, s’ha tornat a marejar. No sap si atribuir-ho al vi —no n’ha begut pas tant, però potser ja no el paeix igual?— o a la posició del seient que ha triat a l’autobús —un d’aquells seients de quatre, més ensotats, que envien més sotragada a la panxa quan hi ha cops de volant— o al conductor de l’autobús —un paio a qui no coneixia, que agafava les rotondes com si algú l’estigués empaitant—. Ha tingut malsons.

Amb el batzic-batzac de les virades brusques del conductor, es veia vint anys enrere, perdent un bus que li semblava que era el seu. Encara no estava avesada a agafar-lo, era tard i li començava a entrar la por de no trobar com tornar a casa. Demanava al següent si aquell parava a prop del poble i el conductor li feia un sí desmenjat que també li hauria fet si li hagués demanat per anar a Roma. Hi pujava i li semblava estar en una nau voladora que, en una volta interminable, s’aturava a una tirallonga de pobles on mai havia estat. En aturar-s’hi, el conductor havia d’insistir perquè uns escollits baixessin, sense protestar, i ella s’aixecava fent tentines, després d’una lleu capcinada i encara amb una agror que li pujava a la boca, i li demanava si faltava gaire pel seu poble més proper i el conductor deia que no, tranquil·la, que ja t’avisaré, hem de fer més volta encara, el camí més llarg per tornar a casa, sempre, però ja arribarem. I sentia com tots els girs terrífics de les rotondes li premien la panxa cada vegada més fort, seguits de les frenades en sec per no saltar-se una parada, la cridòria dels qui baixen, la frustració dels que hi voldrien pujar però aquest no tampoc és el seu bus. I totes les metàfores que pot encapsular un viatge de nit, tot fosc, només llumetes com llumins escampats per polígons i carreteres terciàries. I ella, que ja no sap si és encara en un somni o en un conte de Sylvia Plath, comença a pensar que és el seu torn de baixar, que ja és hora, que si cal arribarà a peu al poble, que la volta dura massa.

En un moment del somni de certa tensió espiritual i existencial, es diu que ha de fer el seu camí, les seves tries, que a partir d’ara és ella qui farà els cops de volant, bé que els pot fer, encara que no gasti carnet de conduir; una cosa no treu l’altra. I quan gairebé n’està convençuda se li apareix la mare dient-li que no te’l trauràs mai el carnet, a aquest pas, i ella mira d’aixecar-se per contestar-li que sí, que va equivocada, just quan una rotonda amb una escultura espantosa al mig, l’ha enviat contra la finestra i li ha fet anar el mòbil amb els auriculars per terra.

S’ha despertat desorientada i amb aquella temença furtiva de si s’ha saltat el seu poble. Però no, encara en falten un parell fins que hi arribi. Té una mica de set i el regust de la confusió del somni, que no era només un somni. Li sembla que una vegada li va passar, que va agafar el bus equivocat i va haver de caminar una hora i mitja per carreteretes massa negres, mastegant la por però empassant-se-la, per tornar a casa. Quan es van inventar els primers busos nit cap a la seva comarca, va pensar que en qüestió d’anys veuríem tothom agafar-los i que s’acabarien tants viatges en cotxe. Els vaticinis no són la seva especialitat. Quan al cap d’una hora i quart arriba al poble, baixa del bus palpant-se per assegurar-se que no ha perdut res i que està sencera. Camina feixuga. S’adona de sobte que se li ha tornat a fer massa tard.