Barcelona Metropolis

Tres llibres de contes

En tot aquest context pandèmic i d’esplendor dels gèneres fantàstics, hi destaquen entre les novetats tres llibres de contes que resumeixen molt bé el rumb que està prenent aquest tipus de literatura en català. En primer lloc, Extraordinàries (Males Herbes, 2020), un recull format íntegrament per autores pràcticament inèdites que, malgrat que l’argument dels contes difereix considerablement —des d’una fantasia més rondallística, passant per distopies, fins a una ciència-ficció més dura—, comparteixen un mateix esperit feminista, existencial i d’exhibició d’uns codis del gènere fantàstic sense deixar-se endur per la sèrie de complexos que han semblat dominar la literatura catalana fins ara. Totes aquestes autores tenen un futur prometedor en la literatura catalana, i alguna d’elles ja ha publicat la seva primera novel·la, com Elena Bartomeu amb Fòrvid (Males Herbes, 2021).

En segon lloc, Barcelona 2059 (Mai Més, 2021), que més que un recull de contes es podria considerar gairebé una novel·la a divuit mans, perquè tots els autors es conjuren per ambientar els seus relats en una mateixa Barcelona futura. L’obra té tocs distòpics, però també utòpics i esperançadors per al futur de la humanitat a la ciutat posthumanista de Neo Icària; i en la qual també hi ha personatges i espais comuns, que interconnecten d’una manera molt profunda tots els relats, fins al punt de compartir unes mateixes preocupacions socials com són el feminisme, el transhumanisme, el canvi climàtic o la identitat de gènere.

I, finalment, el recull Somia Philip Marlowe amb xais elèctrics? (Crims.cat, 2021), que, amb aquest títol-homenatge a Raymond Chandler i Philip K. Dick, resumeix molt bé l’esperit del llibre, que és el de narrar un seguit de distopies amb arguments arquetípics de la novel·la negra. I malgrat que, en aquest cas, els autors no s’han posat d’acord a l’hora d’escriure el seu conte, tots comparteixen unes mateixes angoixes sobre el món que deriven en una visió molt poc optimista de la realitat, perquè avancen més pandèmies, una tecnologia alienadora de l’individu, uns efectes adversos del canvi climàtic i, en definitiva, un futur poc esplendorós per a la humanitat.

Aquest últim recull difereix una mica dels altres dos, pel fet que presenta una visió més aviat pessimista del progrés, en la línia de distopies clàssiques com Un món feliç, 1984 o El conte de la serventa, o la sèrie més recent Black Mirror. Potser el fet que els autors d’aquest recull siguin més veterans i consolidats en la nostra literatura marca una tendència generacional. En contraposició, tant a Extraordinàries com a Barcelona 2059 —en els quals, a grans trets, hi trobem autors més novells—, malgrat plantejar escenaris distòpics, mostren una major confiança en el paper de la tecnologia i el rumb que prendrà la societat, cap a una col·lectivitat on el progrés permetrà crear una civilització més justa, feminista i respectuosa amb les minories. Una tendència que va molt en la línia d’utopies crítiques com Els desposseïts, d’Ursula K. Le Guin, o Igualtat de ritus, de Terry Pratchett, o el moviment hopepunk més actual, que promou una ciència-ficció més optimista, amb l’esperança com a motor narratiu, amb autores tan destacades com Becky Chambers o Kameron Hurley, o sèries com The Good Place. S’haurà de veure en l’escenari postpandèmic que s’obre, en consonància amb aquesta consolidació dels gèneres fantàstics que es comença a apreciar a la nostra literatura, quin d’aquests camins acabaran prenent els autors del gènere en català. En tot cas, encara que el nostre present ja sigui cosa de ciència-ficció, queda clar que en tindrem per a una bona estona i que s’albira un futur esplendorós per a la literatura de gènere en català.