Barcelona Metropolis

Durant l’estiu de 2006, Annie Choi, que acabava de graduar-se en el programa d’escriptura de l’Escola d’Art de Columbia, escrivia encorbada sobre el seu portàtil, teclejant amb rapidesa, a pesar del soroll que arribava dels carrers de Nova York i de la calor sufocant que feia al seu apartament. Potser perquè havia estat relegada a un estret estudi de tot just disset metres quadrats sense aire condicionat, acumulava un ressentiment visceral. A la pantalla s’apreciava una carta oberta als arquitectes, les primeres paraules de la qual eren: “Benvolguts arquitectes: estic farta de la vostra merda”.

Choi havia conegut els editors de Pidgin Magazine, una publicació anual de creació recent radicada a l’Escola d’Arquitectura de Princeton. El primer número de la revista va ser força rigorós: un autoanomenat “reportatge” des de dins de l’escola per donar a conèixer al món exterior idees i obres arquitectòniques, contingudes en 256 pàgines molt ben dissenyades de teoria, representacions i descripcions de projectes. Un nivell molt alt, de manera que els editors van concloure que el segon número necessitava una alenada d’aire fresc. Seria genial convidar una persona no arquitecta a col·laborar-hi. Choi estava a punt de publicar el seu primer llibre, Happy Birthday or Whatever, amb el qual havia trobat la seva pròpia veu, irònica i irreverent. Sense importar-li el que els editors esperaven, Choi va presentar una crítica mordaç. Després de les denses pàgines del discurs acadèmic avantguardista sobre arquitectura de Pidgin, la carta de Choi va ser com un cop de puny al ventre. Contenia una crítica incisiva: arquitectes, mireu al vostre voltant. No us prengueu a vosaltres mateixos tan seriosament i atureu-vos un moment a pensar en les persones per a les quals dissenyeu. La carta va obtenir respostes irades. Choi havia tocat una fibra sensible. Posava en paraules fins a quin punt l’arquitectura s’havia enrocat, mostrant el gran esforç de l’arquitecte prometeic com una simple irrellevància autocomplaent.

Hi ha una marcada asimetria en joc: la gent sap el que necessita i el que vol, però l’arquitectura es mira el melic i cada vegada s’allunya més de la possibilitat de contribuir d’una manera substancial a les comunitats a les quals ha de servir. El 1975 Nicholas Negroponte escrivia a la seva obra Soft Architecture Machines que hi ha “la sensació general que l’arquitectura, sobretot d’habitatges, ha estat inadequada i no ha respost a les necessitats i els desitjos dels seus usuaris […] El disseny dels habitatges és a les mans equivocades, és a dir, a les mans d’un ‘professional’ extern en lloc d’un que sigui veí.” Ningú no està més familiaritzat amb les necessitats dels usuaris que els usuaris mateixos, però aquests són exclosos del procés.

L’objectiu del disseny centrat en l’usuari ha servit de motivació als arquitectes durant molt de temps. La meta del modernisme i del concepte de Gesamtkunstwerk era solucionar d’un cop de ploma totes les deficiències, ineficàcies i ineptituds de l’arquitectura. Considerant la totalitat de l’habitació humana com a objecte del disseny, l’arquitecte prometeic buscava reformar l’home contemporani, de la cullera a la ciutat, de la ciutat a la societat. Al segle passat aquesta lluent puresa blanca d’intencions en el millor dels casos s’ha revelat com una quimera, i en el pitjor dels casos ha topat de cara amb la realitat de l’habitatge i la societat. Però la professió s’aferra a les seves restes d’idealisme messiànic, distant i impotent alhora.

Això no obstant, resulta complicat decidir a qui donar la culpa. En el que és un garbuix universal d’acusacions, les qüestions específiques passen d’un participant a l’altre. Gairebé tots els governants, per exemple, promouen la construcció d’edificis més eficients energèticament, però a la pràctica passen el relleu a organitzacions de desenvolupament que (lògicament) consideren el rendiment energètic superior simplement com un cost. “L’única persona amb un interès econòmic directe en el fet de dissenyar per obtenir un millor rendiment energètic és la que pagarà les factures energètiques”… I l’única manera com aquesta persona pot exercir control és apagant la calefacció i tremolant a l’hivern. Aquest principi general pot aplicar-se a gairebé tots els aspectes del disseny.

Amb la manca de la participació de l’usuari ressonant per tota la història de l’arquitectura moderna, i atès que els usuaris s’allunyen avui cada cop més del procés de disseny, els models de codi obert per a un enfocament col·laboratiu podrien tenir conseqüències dràstiques. Del programari als fab labs, el codi obert ha emergit com una nova forma d’implicació. La qüestió urgent és com reorientar la pràctica arquitectònica cap a les persones, i la resposta serà posar l’arquitectura en mans de les persones mateixes. Ha arribat per fi el moment d’una forma de producció relacional i menys jeràrquica?

Ethel Baraona-Pohl afirma que “ha arribat el moment de convertir la insatisfacció en propostes serioses per tal de recuperar la ciutat per als ciutadans, eliminar la distinció entre públic i privat en l’entorn urbà, passar del ‘faci-ho vostè mateix’ (DIY, per les sigles en anglès) al ‘faci-ho amb els altres’ (DIWO, per les sigles en anglès)”. Sens dubte, una postura radical, però pot ser que ja hi hagi un futur per a l’arquitectura dissenyada per la humanitat i per a la humanitat.

En el transcurs d’aquesta revolució, com que el control torna al poble, cal guillotinar l’arquitecte? S’anuncia la mort de la seva figura prometeica? Només pot sobreviure si s’adapta i, si ho fa amb èxit, quin paper farà?

La qüestió fonamental —la redefinició de l’arquitecte— ha estat analitzada des de diferents angles per arquitectes i pensadors des dels anys seixanta del segle passat. En una resposta profètica, Nicholas Negroponte va predir que el dissenyador evolucionaria cap a “intermediari”: un creador de marcs oberts en lloc de formes deterministes. El procés d’arquitectura “no seria un cas d’autocràcia temerària, sinó més aviat un conjunt ubic i oblic de condicionants”, cosa que suggereix una transformació essencial de productes arquitectònics. En lloc de proporcionar un disseny limitat i construïble, l’arquitecte establiria un conjunt de paràmetres que condueixen a un corpus florent d’idees, un espectre gairebé infinit d’arquitectura potencial. Els arquitectes dissenyarien la pregunta, no la resposta.

Pel que fa a “la flexibilitat, la responsabilitat, la transitorietat, la relativitat, la satisfacció”, en paraules de Hans Ulrich Obrist, Cedric Price va treballar per assolir una reconfiguració similar de la funció de l’arquitecte, forjant la idea de l’arquitecte com a programador. En projectes com ara Potteries Thinkbelt (1965), The Generator (1976) i Magnet Project (1997), l’arquitecte proporcionava un conjunt d’algoritmes, estímuls i interaccions. “Segons Price, l’arquitecte no hauria d’acontentar-se amb ser un simple dissenyador de maquinari, sinó que hauria d’exigir una responsabilitat més gran per crear programes d’activitats i determinar com podrien integrar-se”. “La idea no és ocupar espai, sinó provocar relacions i espais socials, afavorir nous models i contextos de moviment urbà a la ciutat”. L’arquitecte oferia activitat en lloc de forma.

No es tracta de la tradicional participació teòrica. Segons Alastair Parvin, resulta clau fer una “distinció entre grup, col·laboració basada en el consens (la qual cosa és gairebé impossible) versus un enfocament basat en un protocol comú, més plural i permissiu, en el qual els individus són més o menys autònoms, però operen dins d’unes normes comunes bàsiques, es copien els uns als altres (la qual cosa és gairebé inevitable)”. És un delicat procés de producció independent però interconnectat, amb l’arquitecte exercint de jardiner, activant el nivell col·lectiu-individual. La gent té poder sobre el seu propi entorn, que, col·lectivament, constitueix l’impulsor del procés evolutiu: “Finalment, una vegada la cèl·lula viva és capaç d’actuar individualment per adaptar-se o renovar-se, tant la invenció com la sostenibilitat poden penetrar ràpidament en el corpus sencer d’un teixit ambiental. Arribats a aquest punt, la xarxa entre inventors i dissenyadors, inclosa la gent comuna, pot desenvolupar completament tot el seu autèntic potencial”.

El model de Habraken, presentat per primera vegada en la dècada de 1970, va predir els models de producció que estan apareixent avui. Diverses experiències de col·laboració sorgides a internet, com ara Linux o Wikipedia, utilitzen un mecanisme distribuït de generació molt similar, però amb una diferencia clau: l’autonomia dels col·laboradors està orientada, moderada i promoguda per editors que des de dalt poden prendre decisions. Aquest paper d’editor, més que el de jardiner, intermediari o programador, té una funció orquestradora més àmplia. Posseeix qualitats de cada un, però a la vegada adquireix tot un nou caràcter en el context del món digital i interconnectat. És una figura plural a la qual podem anomenar “l’arquitecte coral.”

Així doncs, el resultat de la feina de l’arquitecte no ha de consistir necessàriament en edificis o documents constructius, sinó en l’inici, la coordinació i la conclusió del procés mitjançant el qual el codi font arquitectònic és compartit, adaptat i executat. L’arquitecte coral orquestrarà accions i interaccions de manera natural sorgides d’un grup de col·legues —i aquesta és la diferencia amb l’arquitecte principal d’una empresa corporativa d’arquitectura—, més que no pas crear objectes. En formular el treball d’un laboratori de codisseny a Sitra, Alejandro Aravena escrivia: “Un bon marc estratègic no implica precisament una única solució, sinó que ajuda que la solució sembli òbvia quan és identificada”. Això no significa de cap manera renunciar a la responsabilitat o fins i tot a la “firma” d’un projecte donat, no més que en el cas d’un comissari d’art.

Si l’arquitectura és capaç de donar operativitat a un ecosistema similar al del comissari d’art, cada exemple d’aquest procés creatiu editorial en xarxa serà únic. El projecte es basaria en les peculiaritats d’un grup en particular i el context en el qual treballa, faria ús de l’immens poder del treball en xarxa i seria moderat per l’arquitecte coral. Com que el contingut d’un projecte no es genera de forma singular (com succeeix amb el model d’autor) i que l’evolució té lloc mentre dura, el plantejament coral presenta resultats sorprenents. Coneixements valuosos —abans sense veu— s’uniran i instrumentaran en el procés de disseny. A mesura que el poder de la multitud incideix en problemes específics, el que és global podria, de fet, mitjançar amb el que és local, abordant alguns dels problemes inherents de l’anomenat “regionalisme crític”; en concret, la irrellevància de l’arquitecte estrella que copia i enganxa el seu estil característic de manera indiscriminada per regions o territoris o la insipidesa de productes estandarditzats i anestesiats. El disseny online de col·laboració aplega veus per crear una mena d’“especifisme en xarxa”.

Les tecnologies de xarxa contemporànies han donat lloc a ecologies curatorials productives i sòlides, com en el programari de codi obert. Tanmateix, finalment aquesta energia col·laborativa ha de ser canalitzada en arquitectura real, de maons i morter. El paper de l’arquitecte coral també és mantenir i orquestrar aquest procés de materialització.

Podem afirmar que el disseny esdevé plural —però la pregunta més incisiva de Habraken, plantejada com a resposta al manuscrit inicial d’Open Source Architecture, encara no s’ha respost. Quina és la diferència respecte de qualsevol moment del passat? Després de tots els esforços frustrats d’implicar els usuaris en el procés de disseny al llarg del segle xx, què és el que ho fa diferent? “No tinc el més mínim dubte que la revolució digital pot tenir una funció i que ho farà; però, ¿com una xarxa creativa de disseny i producció guiada per la revolució digital pot connectar amb la realitat d’un entorn ja construït?”

Hi ha diversos factors que poden donar origen a noves possibilitats en arquitectura. En primer lloc, la informació —el “codi” o DNA d’un edifici— es pot compartir de forma instantània i de manera “a-espacial”. El projecte intel·lectual de grups com el CIAM (Congres internationale d’architecture moderne, fundat per Le Corbusier el 1928) era compartir pensaments, idees, teoria (o codi) i escriure col·laborativament uns estatuts, encara que per fer-ho van haver de llogar un vaixell i navegar per la Mediterrània per conèixer-se personalment. Avui dia l’escriptura col·laborativa es fa sense esforç i implica milions de persones cada segon, arreu del món, a través de plataformes com Wikipedia. Segons Keller Easterling, les receptes o fórmules de fenòmens relacionats amb l’espai poden considerar-se el programari de l’arquitectura. Igual que a la Wikipedia, a Linux i al programari de codi obert, el codi es pot compartir, incrementar i perfeccionar abans de ser recopilat i executat. El disseny coral dona lloc a l’autonomia del procés de construcció en un únic projecte. El nucli, o kernel, de l’arquitectura existeix com a dades, és perfeccionat per una seqüència distribuïda d’addició i edició, i finalment culmina en una estructura física: l’execució del codi en l’espai.

En aquest cas, el procés de disseny es troba a prop del model de redacció de textos científics, en què un equip d’autors col·labora en l’elaboració d’un article, que és validat mitjançant una revisió per parells i distribuït per aplicar-lo més àmpliament en el seu camp. Es treballa de manera col·laborativa, mentre que la validació de la revisió per parells assegura la qualitat i atorga credibilitat. Es tracta d’un sistema d’autoregulació, participatiu e incentivat.

Aquesta és la comesa de l’arquitecte coral, contradir el discurs estàndard; la cuina arquitectònica es beneficiarà de molts cuiners en la cuina, units per un xef de talent. Situat entre l’acreditada veu de Le Corbusier característica d’una època i la broma col·lectiva dispersa per internet, el dissenyador implicat en comunitats que treballen en xarxa serà creador d’harmonies. L’arquitecte no serà anònim, sinó plural i concertador. L’autoria no desapareixerà, sinó que es contextualitzarà en introduir-se en un entramat de relacions. El nou arquitecte se situa entre un enfocament descendent (top-down) i ascendent (bottom-up), canalitzant l’energia en brut d’aquest darrer mitjançant el marc formalitzat del primer. La comesa de l’arquitecte coral s’orienta menys a l’objecte-edifici que al procés d’orquestració. No és un solista, ni un director d’orquestra, ni una veu anònima entre moltes. L’arquitecte coral aplega el conjunt harmònic i creatiu.