Barcelona Metropolis

Totes aquestes fórmules posen en relació persones i famílies amb una necessitat comuna: la de compartir la criança i obtenir suport, tant en un sentit material com emocional. La manca o la insuficiència de suport familiar és un factor de pes a l’hora de buscar aquests vincles, però hi ha un altre element fonamental: l’eclosió de nous enfocaments en la criança, que eixampla les distàncies amb les generacions anteriors. En el camp de la pedagogia s’agrupen al voltant del terme criança respectuosa, un conjunt de perspectives que aposten per un acompanyament emocional dels infants, per atendre les seves necessitats afectives i relacionals des d’una consciència que havia estat absent en altres èpoques. La pediatria també ha adoptat, en els darrers anys, una mirada més atenta als processos i als ritmes particulars dels infants, en diversos àmbits, com l’alimentació, el son o el desenvolupament motriu.

La sensació de soledat en la criança, doncs, no ve donada només per l’absència o llunyania de la família extensa en un sentit físic, sinó també en un pla simbòlic, per uns codis que no són compartits. Tot plegat genera que, fins i tot quan hi ha un suport familiar rellevant indispensable per a la gestió quotidiana, no assoleixi la funció de referent que es busca en altres contextos.

Reciprocitat i cooperació en diverses formes

Les comunitats al voltant de la criança sorgeixen per un conjunt de necessitats, però, tot i que sobrepassen la dimensió material, aquesta no deixa de ser central, de manera que compartir i intercanviar recursos és un fet clau d’aquests espais. La reciprocitat i la cooperació prenen múltiples formes, algunes de les quals s’apunten a continuació.

Primer, l’intercanvi sense diners de roba, joguines i objectes de puericultura, que té unes dimensions econòmiques gens menyspreables. Segon, el fet de compartir treballs de cura, fent-los col·lectivament o bé delegant alguns moments en altres membres del grup. Tercer, l’assumpció conjunta de costos econòmics vinculats al grup, des d’un berenar fins al lloguer d’un espai. I, per acabar, la posada en comú d’un munt de capital cognitiu molt valuós que inclou des d’informació pràctica sobre múltiples temes (per exemple, com tramitar una beca per a les colònies d’estiu), passant per coneixements que algunes persones del grup poden compartir per haver-los adquirit prèviament (com ara, sobre etapes de desenvolupament o sobre nutrició), fins a estratègies individuals que poden ser útils per als altres (per exemple, com fer el deslletament). El fet de compartir aquest seguit de recursos crea i reforça el vincle entre les persones. Alguns contribueixen especialment a generar identitat de grup i reconeixement entre iguals, elements que difícilment poden proporcionar els vincles familiars.

Aquests espais no tenen la mateixa presència en tota la societat o, com a mínim, no totes les seves formes. Els nous paradigmes de criança han estat adoptats més ràpidament per part de les classes mitjanes i benestants, famílies autòctones o provinents de contextos culturalment propers (com ara els expats) i amb nivells alts d’estudis. Aquest és el perfil majoritari de molts projectes de criança compartida tipus “escoleta”. No obstant això, les classes populars generen xarxes de suport més informals que acompleixen funcions molt similars.

L’impuls públic

El fet que des de l’Administració pública cada vegada hi hagi més accions comunitàries que promouen aquests espais, i que sovint inclouen les perspectives més innovadores, està contribuint a democratitzar i trencar la segregació que sovint s’ha associat als projectes de criança respectuosa. Alguns exemples que trobem a la ciutat de Barcelona són els espais familiars, clarament orientats a la llibertat de moviment dels infants i el joc lliure, i els cicles de tallers i de xerrades organitzats per les biblioteques, els centres cívics, les escoles bressol o el servei Vila Veïna, que aborden diversos temes, com l’ús de les pantalles, l’alimentació complementària a demanda (alimentació BLW, la sigla en anglès de baby led weaning) o la gestió dels límits.

Així mateix, aquests espais estan profundament feminitzats i són les mares les que hi tenen una presència més intensa. Això té una doble lectura i un equilibri difícil, però no impossible de trobar. D’una banda, no deixa de ser el reflex d’una societat patriarcal que atorga a les dones, i de manera específica a les mares, la responsabilitat principal de la cura. En aquest sentit, és una qüestió de justícia que els pares s’involucrin en la part que els pertoca, tant a les llars com als espais comunitaris, i que aquests espais esdevinguin realment mixtos, fruit d’una societat més igualitària que, si bé no acaba d’arribar, és precisament en la criança on està recollint més èxits.

D’altra banda, cal tenir en compte que el patriarcat també ha forjat un arquetip de “bona mare” totalment entregada a la criança, que actua com a mandat social i que genera un terrible malestar en les mares que senten que no ho fan “mai prou bé”. Per fer-hi front, els espais entre mares prenen tot el sentit, ja que és des de la trobada entre iguals que es planteja la possibilitat de desconstruir el mandat social patriarcal. És la unió, que fa la força.

I tampoc es pot obviar la dimensió biològica que suposa haver gestat, parit i, en molts casos, alletat, qüestions que s’atenen també sovint en espais comunitaris de criança, precisament per la seva feminització. En aquest sentit, la trobada entre mares pot resultar molt empoderadora, però no hauria d’implicar reproduir la feminització de la responsabilitat envers les cures. Menys freqüent, però significativa, és l’emergència de grups de pares que també busquen aquest espai entre iguals per confrontar el mandat social patriarcal que els priva de ser pares presents i plenament corresponsables, i construir una alternativa des de la col·lectivitat.