Barcelona Metropolis

España, el pacto y la furia (Arpa, 2024), un llibre de poc més de 600 planes, condensa els elements centrals de vint anys de política a Espanya (2004-2024), interpretats per la mirada analítica, ben informada i literàriament ben plasmada d’un periodista, Enric Juliana, que exerceix a Madrid d’observador privilegiat del primer i més important diari català.

Un 14 d’abril del 2004, pocs dies després de l’atemptat a Atocha i del posterior triomf socialista a les eleccions del 14-M, Enric Juliana, adjunt a la direcció de La Vanguardia, es va instal·lar a Madrid. El seu llibre España, el pacto y la furia és una barreja d’història passada, present i futura, que ofereix una panoràmica molt personal i, al mateix temps, força paradigmàtica dels darrers vint anys de la política a Espanya i dels entrellats internacionals que la condicionen i l’afecten.

És un llibre notable des de diversos punts de vista. No és una crònica periodística que pretengui incorporar de manera minuciosa tots els elements destacables d’aquests vint anys, però, en canvi, el lector hi trobarà tot allò que ha estat i és significatiu, interpretat i situat en un marc analític propi i gens convencional. Enric Juliana explica els seus inicis com a periodista i el recorregut posterior, i destaca la seva estada a Itàlia com a corresponsal de La Vanguardia, pel que va significar en la seva formació i en les seves claus interpretatives, com es pot constatar al llibre. Com diu ell mateix en l’epíleg de l’obra, li interessa especialment tot el que es belluga entre la geografia i la política, i en les estretors que les tensions constants acaben generant i que desencadenen tant la fúria entre contraris com la necessitat del pacte per sortir-ne, si no es vol prendre mal.

I, al centre, Madrid

L’observatori escollit, i que és al mateix temps el gran protagonista del llibre, és Madrid. El Madrid D. F., segons expressió del mateix Juliana; el Madrid centre del poder polític, però també cada cop més centre del poder econòmic; el Madrid on es concentra la gran força dels aparells administratius i judicials de tot l’Estat; el Madrid que va acumulant influència i poder de les elits llatinoamericanes que s’hi van instal·lant; el Madrid que viu la seva pròpia bombolla mediàtica, plena d’entrecreuaments econòmics i polítics; el Madrid també del toro Segador, l’oracle creat per Juliana que li serveix d’alter ego quan li convé, com diu ell mateix, “ordenar les idees” o apuntar a noves pistes interpretatives.

El llibre, tot resseguint l’actualitat política d’aquests atapeïts i intensos anys, posa de manifest algunes pautes que es mantenen constants en la mirada de Juliana. És un català a Madrid i, per tant, té l’obligació i la voluntat de fer de traductor del que passa a banda i banda de l’AVE Barcelona-Madrid. És indubtable que Enric Juliana és llegit i escoltat a Madrid (La Vanguardia és un diari molt present a l’escenari polític madrileny) per la capacitat d’interpretar i modular el que passa a Catalunya, i a Catalunya fa una funció de traductor del soroll i brogit de la capital de l’Estat, un soroll i brogit que moltes vegades és difícilment comprensible a més de 600 quilòmetres de distància, sobretot quan hi ha poca presència de catalans als aparells administratius i judicials de la capital.

L’estil de Juliana ajuda també a afegir valor a les seves cròniques. Els seus articles estan farcits de referències cultes, tant literàries com artístiques, i sobretot de referències històriques, que ajuden a contextualitzar una actualitat que arriba ara de mil maneres a la ciutadania. Precisament, el que aprecia molta gent d’aquestes cròniques és el fet que afegeix capes de referència i de context a allò que, d’altra manera, ja coneixen i que són estrictament fets o esdeveniments. Té també interlocutors significatius que l’ajuden constantment a enriquir el que passa. Al llarg del llibre és constant, per exemple, la voluntat d’explicar a Madrid el que és propi del que ell anomena “la España del este”, que té claus històriques indubtables i que presenta dèficits de comunicació interna, com l’eix del Mediterrani bloquejat llargament per la lògica centrípeta madrilenya i estatal. El tema plurinacional és també una referència constant, que apareix de moltes maneres diferents, des de recordatoris històrics, debats a les Corts Constituents, moments en què els grans partits s’hi acosten o en fugen, fins a, evidentment, tota la peripècia de l’Estatut d’Autonomia, el paper de Maragall, la sentència del Tribunal Constitucional o l’arrencada del procés i les seves encara presents derivades judicials i polítiques.

Hi ha moltes capes de lectura als articles de Juliana. Molt d’hipertext, que diríem ara. Per tant, és un llibre que, més enllà del que té de recull d’un període políticament molt intens, servirà en el futur per situar elements i dilemes que continuaran presents. Des d’aquest punt de vista, diríem que Enric Juliana no és només un cronista del que passa: és també un actor en l’escenari que ens presenta i que ens ajuda a entendre.