Barcelona Metropolis

M’agradaria explicar-los la mort de la tia Cristina. No ben bé com va morir, sinó com les germanes es van convèncer que havia mort i com se’n va convèncer la difunta mateixa. No és convenient mantenir gaire temps aquesta incertesa.

La tia Cristina va ser la germana gran del meu avi. Va néixer en un segon pis de la casa del davant de Betlem, a la Rambla de Barcelona. En aquesta casa, el novembre de 1893, a la petita Cristina la va despertar l’enrenou de la bomba del Liceu, tirada per un anarquista: cotxes de bombers, carros per als ferits, campanes, cridòria. Durant una estona llarga la Cristina no va tornar a agafar el son i no parava de sanglotar espantada. Un segle després les seves tres germanes encara ho recordaven: “La bomba del Liceu, que no deixava dormir la Cristina!”. Ja se sap, els anarquistes sempre donant mal temps.

Al cap de poc la família es va traslladar a un principal de la Rambla Catalunya, en una casa que havia aixecat el seu avi —el meu rebesavi— el 1885, quan encara hi corria la riera d’en Malla. Es deia que en un dels catorze armaris del pis s’hi guardava un feix de canyes de la riera. Però quan van desfer el pis no van aparèixer.

La tia Cristina i les germanes van córrer la mateixa sort que tots els rendistes de l’Eixample: de joves eren riques i de grans ho van fer veure. Al llarg de la vida es van dedicar a fer obres de caritat, tot i que la tia Cristina amb més contenció que les germanes petites. Quan la seva mare —la meva besàvia— es va ferir, la tia Cristina va assumir el pòndol de la casa: les minyones, la cuinera, la cosidora. L’escaparata amb aquell gerro amb fruita de ceràmica pintada. Les jardineres modernistes. La Mare de Déu dels caramels. Durant la guerra van amagar uns dos o tres o quatre capellans —no els van comptar—, una pràctica habitual en les bones famílies barcelonines. Al Congrés Eucarístic de 1952 van enramar la façana i hi van penjar un escut del Congrés de grans dimensions, pintat sobre fusta, que conservo a la galeria de casa. Podria entretenir-me en la seva vida, el caràcter, les sortides impertinents i divertides tan habituals en ella, però el meu únic propòsit és narrar-los la seva mort.

La tia Cristina va morir un dia de febrer de 1975. Es va apagar com un ble. Jo llavors tenia onze anys, gairebé dotze, portava pantalons curts i anava a escola. A l’hora de vindre’ns a buscar, perquè l’Escola Elaia quedava lluny de casa, la mare ens va comunicar a la meva germana i a mi que la tia Cristina ens havia deixat. Tot seguit em vaig entristir perquè vaig adonar-me que no la tornaria a veure mai més, menuda i arronsada, rondinant i tallant paper per al vàter a la taula del menjador d’aquell principal immens i mal il·luminat. Els tallava a una mida idònia per a l’ús al qual estaven destinats. No és tan senzill com sembla.

Durant uns quants dies la mare ens va explicar a taula, tot dinant, un seguit d’episodis, dites i manies de l’extinta tia Cristina, que van confegir un mosaic atapeït i de gran amenitat, entre altres raons perquè pertanyien a un món desaparegut, el segle xix, que encara pervivia ben entrat el xx. Però no és aquest, el moment de reproduir-ho. Moltes d’aquelles extravagàncies de la tia Cristina ja ens les sabíem, a les famílies s’acostuma a repetir tot moltes vegades i amb insistència, com si fos una novetat.

En aquells dinars de 1975, entre l’allau de records i curiositats, la mare ens va exposar amb tot detall els mètodes que les tres germanes practicaven al cos aparentment sense vida de la tia Cristina, que descansava immòbil i cerosa en un gran llit de noguera pintat de negre a l’alcova principal de la casa. La van punxar unes quantes vegades al braç i a les cames, amb una agulla de cap o una agulla de fer mitja, no n’estic del tot cert. La van socarrimar amb la flama d’una espelma, em sembla recordar que als caps dels dits d’una mà. La mare ens va explicar que van quedar grisencs, com si la difunta hagués remenat cendra. Tot seguit, o abans, no soc capaç de concretar-ho, li van posar un mirallet sota el nas i arran dels llavis, per comprovar si s’entelava una mica. També la van sacsejar i li van aixecar totes dues cames, per si l’aire de l’estómac regolfava, pressionava el cor i el revifava. Ho van portar a terme sense l’ajuda de ningú, sobretot de cap home, perquè la tia Cristina havia deixat dit que un cop morta impedissin que la toqués cap home. Perquè els homes, és un fet, veuen un cos mort d’una octogenària i s’encenen. En aquests casos no sols es condemna a les penes de l’infern el luxuriós sinó també la difunta incitadora, tant si ho va fer volent-ho —una brusa no prou cordada, una postura insinuant— com sense voler.

Li prenien el pols, que no va respondre durant tres dies. Li palpaven les galtes, gelades com el marbre. Li aixecaven les parpelles, per comprovar si la nineta mirava. Li enraonaven a cau d’orella. Una de les germanes li passava la pinta sovint, perquè els difunts s’escabellen més del que ens pensem. El dia de l’enterrament, un diumenge al matí, van arribar els empleats de les pompes fúnebres i se’n van tornar amb la caixa buida perquè les germanes no estaven convençudes que la tia Cristina hagués expirat. Una assegurava que s’havia bellugat una mica, molt lleugerament. Ningú no va gosar contradir-la.

Aquest episodi tan decebedor per als empleats de la funerària es va repetir l’endemà i només al tercer dia, encara sense veure-ho gaire clar, les tres germanes van accedir que s’enduguessin el cos per donar-li sepultura. Era un dimarts. La mare em va venir a buscar a l’escola a mig matí per dur-me a l’enterrament. Al cementiri de Montjuïc hi feia fred. Dret davant de la tomba, vaig entretenir-me a llegir tots els noms de la família gravats a la làpida. A sota de l’últim, hi havia un espai en blanc que ens esperava, a tots els que observàvem respectuosos com els paletes del cementiri feien la feina. En acabar vam resar un parenostre i després es va fer el silenci. Jo parava l’orella expectant, a punt per passar a l’acció i rescatar-la, atent al senyal més mínim: un cop esmorteït de dins la caixa, o un xiuxiueig.

Per què la tia Cristina tenia tanta por que l’enterressin viva? A la família s’explicava que durant la seva infantesa, a les acaballes del segle xix, a Barcelona hi havia hagut un cas d’un enterrat en vida, al Cementiri Vell, a la banda del Poblenou. Tinc entès que el difunt va pegar cops contra la caixa i que va proferir crits i jaculatòries, desconec quants dies, i que quan el van rescatar va sortir-ne pàl·lid i exhaust. No en sé gaire més i no tinc clar del tot si és veritat. També corrien rumors d’exhumacions de cadàvers en què els cossos apareixien recargolats de desesperació, amb les mans mig rosegades a la boca. I encara el cas d’una monja enterrada viva en un convent de la ciutat, sembla que en estat de bona esperança. En tot això penso quan estic ajagut al mateix llit de noguera on va morir la tia Cristina, que ara és el meu. De cara enlaire, una mà damunt de l’altra, miro el sostre tot quiet i és llavors quan voldria que algú em punxés el braç amb una agulla, que em cremés els caps dels dits, que em posés un mirallet sota el nas i arran dels llavis. Per assegurar-me’n.