Barcelona Metropolis

La crisi del coronavirus no suposarà el final de la globalització o de la integració europea, sinó un incentiu per a configurar-les d’una altra manera. Amb les crisis vénen aprenentatges, però també reincidències, reaccions maldestres, i extreure conclusions resulta especialment prematur. Això no obstant, s’intueix que aquesta situació extrema enfortirà la tendència cap a un món de béns comuns.

Quan ens preguntem sobre com serà el món després de la crisi del coronavirus, quines coses canviaran i en quina mesura, és difícil separar la descripció de la prescripció. Mai no és fàcil, i menys en moments com aquests, distingir entre allò que creiem que passarà i allò que desitjaríem que passés, i garantir que l’anàlisi amb pretensions de neutralitat no es barregi amb allò que creiem que hauria de passar. L’objectivitat, la normativitat i el desig se solapen encara més en moments d’agitació i desconcert. Per si això fos poc, no estem parlant tant d’endevinació com de configuració. Les societats modernes no es dediquen a endevinar un futur que vindrà inexorablement, sinó que més aviat intenten configurar el futur desitjable. A més, també estan les nostres decisions lliures, com a subjectes individuals i com a societat, que converteixen qualsevol pronòstic en una dèbil aposta.

Tot això succeeix en un moment en què els grans relats deterministes han perdut credibilitat i el món es fragmenta en turbulències que provoquen moviments diversos i fins i tot contradictoris. Amb les crisis vénen aprenentatges, però també reincidències, reaccions maldestres i fins i tot fenòmens d’estupidesa col·lectiva perquè la nostra intuïció ens inclina en la direcció equivocada. És possible descobrir una resultant d’aquesta agitació, una tendència més poderosa que les tensions de curt perímetre, una direcció que resulti identificable a partir de tot aquest desordre? Podríem tractar d’identificar allò que té sentit, la lògica de les coses, l’evolució sistèmica de les societats. Hauríem, llavors, de començar per distingir les reaccions momentànies de les grans tendències, perquè una cosa són les respostes immediates i una altra són les respostes lentes: a curt termini, veiem l’Estat com a protagonista —keynesianisme de llautó, tancament de fronteres, autoritat militar i obediència als experts—; a llarg termini, potser veurem el contrari. Tal com succeeix amb tot allò que no és intuïtiu i quan se sosté que les coses no són el que semblen, ens devem una explicació.

Fronteres de la desigualtat

Al meu parer, l’actual crisi del coronavirus no és tan nova com sembla, ni per la seva naturalesa ni per les estratègies per combatre-la. Hi ha un cert arcaisme en els procediments, unes estratègies sanitàries que s’assemblen molt a les emprades en velles pandèmies i tenen molt poc en compte els riscos ecològics. La tornada dels límits és provisional com a mesura profilàctica (no cura, sinó que frena parcialment el contagi i no resulta socialment i econòmicament suportable més enllà d’un període de temps limitat). A més, les fronteres estatals no són les més rellevants; ho són les dels nostres domicilis i les del turisme interior, o les de la desigualtat, que separen més que qualsevol delimitació de l’espai físic.

La tornada de l’Estat és il·lusòria i momentània. Aquesta crisi no suposarà el final de la globalització o de la integració europea, sinó un incentiu per a configurar-les d’una altra manera. El virus sembla haver paralitzat la idea europea; els estats membres tanquen les fronteres, limiten les llibertats de la ciutadania i tornen a fer política pel seu compte, en gran part degut a què les competències de la Unió Europea en matèria de salut són molt limitades. La crítica a la incompareixença europea expressa fins a quin punt hem interioritzat que la UE és un espai decisiu quan es tracta d’oferir una solució a la crisi. Durant la crisi del 2008, Europa no semblava absent, sinó massa intrusiva. Les recents intervencions d’alguns líders d’estats europeus que qüestionaven la solidaritat no representen els valors europeus sinó tot el contrari, de manera que la nostra reacció no hauria de ser qüestionar la idea d’Europa, sinó lamentar fins a quin punts alguns no l’han interioritzada prou.

Els estats poden tenir la temptació de mantenir aquest tancament, però les polítiques de migració segueixen requerint cooperació internacional: les duanes no paren els atacs informàtics, i les comunicacions i els fluxos financers no s’aturen a cap frontera, per no parlar del canvi climàtic, l’amenaça més global i simètrica vers la qual l’Estat representa una escala de gestió completament inadequada. La batalla del coneixement també es planteja com una mesura decisiva més enllà dels confins de l’Estat nacional. El descobriment i la producció de vacunes (tot i les carreres per la competició i el prestigi) exigeixen col·laboració transnacional. Les comunitats científiques fa temps que van deixar de coincidir amb els límits nacionals.

Tot i que alguns països intentin aprofitar la catàstrofe per consolidar les prerrogatives que els ha concedit l’estat d’excepció, el poder estatal no recuperarà la seva època de glòria més que de forma momentània, i seguirem avançant cap a una forma inèdita de gestió compartida dels béns comuns. L’Estat que torna no ho fa de manera permanent; no té els recursos econòmics per estendre en el temps l’excepció, comparteix la seva autoritat amb altres estats membres en un escenari d’interdependència global i obté el coneixement d’una societat civil a la qual no controla jeràrquicament. Això s’entén bé si comparem la crisi sanitària amb la crisi ecològica. En la lluita contra el coronavirus, l’Administració ha assumit el clàssic rol pedagògic dins les fronteres nacionals. Tal com ha advertit Bruno Latour, en el cas de la transició ecològica la relació és justament a la inversa: és l’Estat qui ha d’aprendre a gestionar un poble multiforme, deslimitat, amb escales múltiples i en interdependència amb altres, incapaç de dictar mesures des de dalt. Si en la crisi sanitària l’Estat recorda a la gent les antigues lliçons d’higiene sobre com rentar-se les mans i tossir, en la transició ecològica és l’Estat qui es troba en una situació d’aprenentatge en un panorama que li resulta desconegut.