Barcelona Metropolis

Jaume Plensa ens rep un divendres al matí al seu estudi. L’entrevista transcorre en una de les naus, en les quals reposen alguns dels enigmàtics rostres de dones amb els ulls clucs, de mides i materials diferents. Al taller hi ha una activitat frenètica: té en marxa projectes per a la Xina, els Estats Units, Sud-amèrica i França. Durant la conversa, ens acompanya, com si es tractés d’un fil musical, una polifonia de sons metàl·lics més o menys estridents que van puntejant el parlar pausat de l’artista. “Provenen de diverses màquines —explica—, una serveix per doblegar les lletres d’una obra en procés, l’altra fa servir uns reblons per acoblar les peces d’una cortina d’alfabets. També estan encesos els ventiladors que escalfen l’espai, perquè ja hi comença a fer molt fred, aquí dins!”.

És un dels projectes més interessants que he pogut fer. Amb els amics de La Fura dels Baus, fa anys, havia fet molta escenografia i vestuari per a òpera, però me n’havia distanciat. No soc escenògraf, ni figurinista ni tampoc director d’escena. Soc un artista. I, en aquesta ocasió, vaig plantejar un diàleg amb l’òpera de Verdi, vaig transformar una acció en un espai públic; perquè, per a mi, el teatre és un espai públic. Vaig posar el meu món a l’escenari, però sense gaire teatralitat. Conec molt bé l’obra.

La meva primera escultura amb text va ser, precisament, amb un fragment de Macbeth: el moment màgic en què ell s’adona que no ha matat un rei, sinó que ha matat la possibilitat de dormir (Sleep no more). Malgrat ser cantada, és una òpera plena de silencis, en la qual vaig crear espais quasi buits. Em vaig esforçar per donar el mateix valor a què passava a l’escena i què passava a l’auditori. No sempre es té en compte i és molt important: allà hi havia 2.400 persones amb una energia brutal; l’havia de recollir i retornar-la a l’escenari. Això ho he après del treball en l’espai públic, i va funcionar bé. Crec que és una peça que s’anirà entenent amb els anys.

L’aproximació a un projecte sempre és complexa. Soc una persona molt emocional i pateixo molt fins que no arribo a trobar el diàleg amb l’entorn. Hi ha maneres diferents d’intervenir en l’espai públic. La setmana passada, per exemple, vaig estar a Atlanta, al Freedom Park, on vam inaugurar una peça que van adquirir fa cinc anys. Quan la vaig tornar a veure vaig tenir la sensació que era com una ampolla amb un missatge que ara havia arribat a la platja. Això és una possibilitat d’intervenció.

Uns dies després, vaig estar a South Bend, a la Universitat de Notre Dame, a Indiana. Allà he fet una escultura molt grossa, de 14 metres d’alçada, per a l’entrada del museu que acaben d’inaugurar. En aquest cas, és una peça pensada específicament per al lloc: sembla una escala que uneix el cel i la terra; és d’una espiritualitat enorme. Just ahir el director del museu em va enviar una foto de la primera nevada i es veu l’escultura coberta de neu. És emocionant! Aquí no es cobriria mai de neu, però allà s’està integrant en l’espai. Aquesta és una de les satisfaccions més grans que tinc amb la meva obra.

He treballat molt l’espai públic com a concepte, però també com a intervenció, i té alguna cosa que a vegades em falta quan exposo en galeries o museus, que és aquesta integració amb la comunitat. Les obres que són en un museu o en una galeria, o que un col·leccionista adquireix, passen a tenir una mena de protecció privada, cosa que no tenen les que es troben a l’espai públic, que han de sobreviure per si mateixes i no hi ha res que les protegeixi.

Fa uns anys, vaig fer un petit pavelló a l’illa japonesa d’Ogijima. El curador del projecte diu que l’obra està funcionant molt bé perquè hi ha una llista d’espera força llarga de gent que s’hi vol casar, i aquesta idea no se m’hauria acudit mai, a mi! Però, igual que aquesta peça ha provocat això, la Crown Fountain de Chicago ha generat un amor dels infants envers la peça que tampoc m’hauria imaginat. No la vaig fer pensant en els més petits, però saber que els agrada em fascina. És a dir, moltes vegades la gent es fa seves les obres de maneres que no se m’haurien ocorregut.

Aquella peça va néixer el 2000 i es va inaugurar el 2004. Allò va ser un principi i un final. Un final perquè estava treballant en un món abstracte, més simbolista. Les torres de vidre que vaig fer eren com grans edificis on habitava gent, i els retrats d’aquelles persones em van portar a aquesta nova figuració [mira al seu voltant i assenyala els rostres que ens envolten]. Aquesta idea de retrat l’he mantinguda fent només retrats de dones joves, que són les que preserven la memòria i el futur de la creació.

Vaig decidir que mai més faria una peça com la de Chicago. Vaig tenir altres encàrrecs, però els vaig rebutjar tots, perquè volia que només n’hi hagués una. Vaig optar per continuar treballant amb tot el que havia après fent la Crown Fountain, però utilitzant materials tradicionals: pedra, bronze, fusta… Allò ho vaig enregistrar tot en vídeo, i aquí faig un escàner de la persona i manipulo aquesta deformació que vaig aprendre a fer aleshores, aquest allargament dels rostres que em permet generar una certa sensació d’espiritualitat.

D’alguna manera, cada projecte alimenta tot un futur de possibilitats, no deixa de ser un laboratori per a altres peces. És veritat, però, que la meva obra s’ha tornat més concentrada en elements concrets; potser treballo menys la instal·lació, per pensar en una obra més seca, més sola, més única.

Són persones de diversos llocs, perquè la meva voluntat és parlar de la globalitat, de la diversitat. Parlar sobre que bé estem quan estem junts, mantenint cadascú de nosaltres la nostra identitat, la nostra personalitat, el nostre origen cultural i de pensament…, però junts. M’agrada molt aquesta idea d’intercanviar informació en la diversitat, i crec que els alfabets m’ho permeten, i els rostres, també.

Les primeres peces que tenien text eren fragments concrets de poesia d’autors que sempre m’han interessat, com Baudelaire. No ho he deixat de fer. Ben mirat, encara ara estic treballant uns dibuixos amb textos seus. Crec que el poeta és un personatge essencial en la societat. No ens adonem que és com una petita ànima que belluga i dona to al nostre pensament. Dono molt valor al poeta com a concepte; no és l’amo de la poesia, però la utilitza. La poesia és part de la nostra vida, tots podem fer-la servir, però ell té una saviesa especial.

Sempre he pensat que les paraules ens fan més humans, perquè són com la partitura de la nostra veu. Trobo que això és molt maco. Era una necessitat, escriure la nostra veu. Igual que un compositor escriu una partitura perquè un altre l’interpreti. El text té un punt arcaic d’una gran profunditat.

Soc un enamorat de la música. Molts cops he explicat que, de petit, quan em barallava amb el meu germà, m’amagava dins el piano del meu pare, que tenia unes portes corredisses. Aquell espai al costat de l’arpa tenia la mesura exacta del meu cos. No he oblidat mai aquella olor de fusta, de feltre, de pols. Tampoc he oblidat que, en alguna ocasió, el meu pare havia tocat sense saber que jo era dins. Amb el temps, aquella vibració de l’instrument l’he interpretada com la vibració de la vida, de l’energia que ens belluga. Amb els anys, he entès que la música m’ha influït molt, sobretot aquest aspecte essencial que és la vibració.

Busco un diàleg amb la societat. No és que la meva obra sigui pedagògica, però sí que busco una relació emotiva amb el meu treball. Penso que intentar crear bellesa és molt important, perquè l’ésser humà és molt imperfecte, i una de les parts interessants de la creació consisteix a créixer en el teu pensament. L’obra d’art té alguna cosa enigmàtica; és com un mirall on et pots reflectir.

Sovint em pregunten per què els rostres sempre tenen els ulls tancats i aquest estat d’ànim tranquil. És justament per propiciar que cada persona miri dintre seu, busqui tota la bellesa que té amagada i intenti comunicar-la. L’art ha d’ajudar que la gent pensi què pot aportar a la comunitat.

Les peces fetes amb malla m’han permès explorar una cosa que m’obsessiona: la invisibilitat. El 2018 vaig presentar Invisibles al Palacio de Cristal del Museu Reina Sofia, a Madrid, on hi havia un conjunt de rostres de malla. Demanava als visitants que fessin un treball de percepció visual. Ens hem acostumat que les coses són [fa petar els dits] immediates… i, a vegades, cal dir: “Atura’t i mira. Espera una mica més, i mira millor”. I llavors tens la resposta: “Ah, però si era allà i no m’hi havia fixat”. Estem rodejats de quasi hologrames, ombres, fantasmes, imatges que se’ns escapen perquè mirem massa ràpid.

Recordo que quan vaig fer la intervenció Echo al Madison Square Park de Nova York, amb la Laura [la seva dona] ens assèiem en un banc que hi havia just davant per veure què feia la gent. I molts dels que passaven treien el mòbil, feien una foto i seguien. Estaven uns segons davant la peça, perquè ja la tenien al telèfon. Em va interessar molt aquesta manera de llegir l’art, no hi havia repòs.

Igual que a Sant Sebastià van voler fer una cosa amb Chillida, que era fill d’allà, aquí no ho han volgut fer. No és que jo ho vulgui o no ho vulgui, evidentment que ho vull, però ho ha de voler més d’un. Aquesta pregunta no me l’hauries de fer a mi. L’artista no és un personatge que viu sol a la societat. La Crown Fountain no la vaig decidir fer jo, em van convidar. Si et conviden, pots fer coses extraordinàries, però necessites un acompanyament, jo no vull imposar res per la força. Si no em conviden, doncs no passa res.

Quan ets d’aquí sembla que tot sigui més complex. A vegades, quan ets a casa teva falta naturalitat en tot, és curiosíssim. L’altre dia vaig fer inauguracions a Atlanta i a Indiana, i tot va ser molt més senzill. Ser estranger sempre és molt interessant. Quan era jove, passava algunes temporades a Florència. Allà, em vaig fer amic de l’antic director del museu de Tel-Aviv. Recordo que un dia, parlant de Petrarca, em va dir: “Jaume, conceptualment has d’intentar ser sempre un estranger, allà on visquis”. Em va impressionar molt i m’ho he intentat aplicar: prendre aquesta distància amb les coses. Perquè, si no, pots quedar atrapat en el que és local, i això és devastador. Amb una relació de parella és igual, pots quedar atrapat per la quotidianitat. Es tracta de transformar el dia a dia en extraordinari, transformar la cosa local en única. A vegades penso que ens manca aquesta distància amb la nostra pròpia realitat.

Culturalment parlant, em sembla que la ciutat ha viscut èpoques millors. Però, vaja, la vida és així, a vegades potser ens falta tenir paciència, no sempre és el mateix. El que és cert és que vivim en un país on la cultura i l’educació estan massa influenciades i barrejades amb la política. Aquí, canvia un ajuntament i canvia tota la política cultural, o canvia el govern i canvia la llei d’educació.

He donat classes a l’École nationale supérieure des Beaux-Arts de París i a l’Art Institute de Chicago, i mai m’he sentit amb més experiència que un alumne, senzillament era més gran d’edat, però estàvem en el mateix camí. El consell que sempre he donat a un estudiant ha estat: confia en tu. Tenim un ofici que és meravellós, en el qual tothom pot estar equivocat menys tu, i això és d’una força extraordinària. Per això el món polític té aquesta mena de por de l’artista. No confiïs en mi o en aquell altre, ni en una revista, biennal o director, confia en tu, tu ets el centre. Pot sonar una mica estrany, però aquesta és la força de l’art. Cada artista té, en potència, una veritat extraordinària.

Va ser allà durant uns mesos, després va anar al Museu Nacional d’Art, a Ciutat de Mèxic, i al final la va comprar un col·leccionista que la va regalar al Museu d’Art de la Universitat de Michigan. Ara està situada davant de la porta del museu, a Ann Arbor. És un lloc que m’agrada molt, i el trobo preciós com a concepte, perquè justament es tapa els ulls a la porta d’un museu; és una invitació a reflexionar d’una manera diferent. Defensa la meva teoria que, a vegades, la visió no és l’eina més adequada per entendre, igual que les paraules no sempre expliquen un sentiment o les orelles no t’ajuden a escoltar millor. A voltes, necessitem altres parts del cos, o la nostra sensibilitat. Crec que sovint utilitzem l’art d’una manera tan literal que ens perdem coses pel camí.

L’escultura té un peu en l’art i l’altre en la indústria. Aquí veus molta gent que m’ajuda, però també hi ha tallers fora que col·laboren amb nosaltres. Treballo en equip, m’agrada molt. Primer, faig sol els dibuixos i projectes que després passo al meu equip. Ells m’ajuden a desenvolupar-los, a trobar les millors solucions estructurals i d’enginyeria. És un procés fascinant. Ara tenim diversos projectes en marxa i cadascun té unes necessitats tècniques. En paral·lel, jo tinc les meves exposicions personals. En tots aquests projectes, hi ha una barreja entre l’equip i jo, jo i l’equip, ja no sé on comencen ells i on acabo jo. És una manera de treballar que em satisfà. Integra altres sensibilitats en la meva forma de mirar l’art i la vida.

En els dibuixos hi ha una immediatesa que no tinc en l’escultura. Els treballo de manera directa, no necessito intermediaris. Sovint, els dibuixos són un perfum que precedeix alguna cosa que vindrà després en forma d’escultura. Sempre he treballat en paral·lel l’escultura, el dibuix i el gravat, i abans també havia fet fotografia i vídeo. Amb l’escultura puc dir coses que no puc dir amb els altres llenguatges, i a l’inrevés. La veritat és que els dibuixos els exposo molt poc, però just ara estic preparant una sèrie que l’any que ve mostraré a Nova York.

La meva obra és molt lenta. Puc exposar cada tres anys a les meves galeries habituals de Nova York, París, Estocolm i Chicago. El 2025 tinc una exposició molt important a Grand Rapids, a Michigan, al Frederik Meijer Gardens & Sculpture Park, un parc d’escultures on vaig fer el mural Utopia amb relleus en parets de marbre. D’aquí a dos anys volen celebrar l’aniversari del parc juntament amb el meu… que en faré setanta! Serà una gran retrospectiva que després viatjarà a Denver. Estic molt espantat perquè, com a artista, el que crec que val la pena és la peça que encara no he fet. Mirar enrere em fa no sé què. M’estan demanant que faci un itinerari de la meva obra i [esbufega] estic una mica amoïnat. A vegades em pregunten: “Per què has volgut ser artista?”. I sempre dic el mateix: “Jo no he decidit ser artista, era inevitable”. Aquesta exposició és igual, és inevitable.

És un misteri perquè no hi visc, però hi passo moltes temporades. N’he après molt, dels Estats Units. Tenen una idea que m’agrada: si tu creus en una cosa, la fas, no necessites l’opinió d’un altre. Això vol dir que hi ha una diversitat estètica i cultural enorme.

A Europa, estem una mica anquilosats. Cal que estigui d’acord molta gent per fer segons què, i això frena molts projectes. I després hi ha el fet que el tema cultural és d’iniciativa privada, i això és d’una força extraordinària. El polític no pot estar en tantes coses, hauria de voler l’ajuda del privat i donar-li aquesta confiança, i després que el privat tingui la capacitat de retornar a la societat part del que la societat li ha donat. Fixa-t’hi, moltes de les meves peces que hi ha a Barcelona són regals: la de l’Hospital de Sant Joan de Déu, la del Clínic i la de davant del Palau de la Música. Jo també crec que haig de donar, si em demanen. En això, hauríem d’aprendre una mica dels Estats Units.

No ho sé, sí, m’agradaria… Jo adorava Miró i tenia molta estima per Tàpies. Em va ajudar molt, va ser molt bon amic. Recordo que un dia el seu fill em va dir: “Jaume, el meu pare voldria parlar amb tu”. Vaig anar a casa seva i li vaig portar el millor catàleg que m’havien fet. Vam estar parlant una bona estona, va ser molt agradable. Després, em va acompanyar a la porta i em va dir: “Jaume, si no ens veiem més, que tinguis molta sort”, i va morir al cap de poc temps. Era un home que tenia una capacitat intuïtiva extraordinària, tinc records meravellosos amb ell.

A Miró no el vaig conèixer. En la meva infantesa artística, Miró i Calder van ser els meus ídols. La gent em diu: “Però si no t’hi assembles de res!". Ells em van ensenyar actituds, que són importantíssimes, i amb aquestes actituds a mi em surt fer una altra cosa. N’he après molt, d’ells! Hi ha artistes que tenen aquesta capacitat de deixar un llegat inevitable. Clar, quan tu em preguntes això, jo no sé si soc aquesta mena d’artista. A vegades no sé gaire bé si, després de mi, tot desapareixerà. M’agradaria pensar que això [obre els braços per abastar tot l’estudi] serveix d’alguna cosa, però no ho sé gaire bé. L’art et crea una inseguretat absoluta.

És molt emocionant. La Julia havia d’estar un any instal·lada a la plaça Colón de Madrid, i ja en fa cinc que hi és… perquè la gent demana que no la treguin. El mateix ha passat amb la Carmela del Palau de la Música, i amb Nomade, a Antíbol. M’ha succeït en molts llocs, i sempre produeix una gran satisfacció. Ara, quan això s’acaba, ja t’estàs preocupant per la pròxima: l’escultura que encara no he fet és la que més m’excita, perquè crec que serà la bona, per fi serà la bona!

No llegeixo ni les bones ni les dolentes. Normalment, ho llegeix tot la Laura. M’estimo més no fer-ho. No vull que em condicioni. Segur que hi ha gent en desacord, hi tenen dret, però jo també tinc el dret de fer el que em sembla; per tant, no hi veig conflicte. El problema real el tinc cada matí quan entro a l’estudi!