Claudi Montañá, l’article com a obra d’art
- Llibres
- Plec de cultura
- des. 20
- 4 mins
Claudi Montañá va ser la veu més singular de la crítica musical dels anys setanta. Ningú va saber combinar en els seus textos el periodisme de divulgació amb la literatura de creació com ell. Josep Maria Ripoll presenta una antologia de la seva obra, amb un excel·lent pròleg que inclou la biografia del personatge i els seus referents.
Va ser la veu més singular de la crítica musical dels anys setanta. Ningú va saber combinar en els seus textos el periodisme de divulgació amb la literatura de creació com ell. Parlo de Claudi Montañá, de qui s’acaba de publicar una antologia a càrrec de Josep Maria Ripoll. Sota el títol de Estoy hablando de mi generación, el llibre recull una selecció d’articles publicats entre 1972 i 1977 en revistes com Vibraciones, Nuevo Fotogramas, Star, El Papus, Ajoblanco o El Viejo Topo.
Es tracta d’una edició molt cuidada, amb un excel·lent pròleg de Josep Maria Ripoll que explora la biografia del personatge i els seus referents. Nascut el 13 de març de 1944 a Manresa, Montañá va ser, a l’engròs, un idealista utòpic i fervent seguidor dels moviments d’alliberament dels anys setanta (el moviment hippy, la contracultura, la psicodèlia, el maig del 68...), que es va sentir desenganyat a la dècada següent en veure com el voraç consumisme del sistema ho anava integrant tot. Home de gran cultura, als seus coneixements musicals i cinematogràfics sumava el seu gust pels poetes simbolistes i surrealistes francesos o per la generació beat nord-americana, els textos dels quals intercalava amb mestria als seus articles.
El gruix de l’antologia es divideix en tres parts: “Rebeldías: del pop al underground”, “La euforia: el underground barcelonés” i “Derrotas: el fin del sueño”. El llibre també inclou textos sobre Montañá que es van publicar després de la seva mort, ocorreguda l’agost de 1977 a l’antic hotel Manila de la Rambla barcelonina a conseqüència de prendre’s tres tubs de somnífers. Entre aquests textos hi trobem un d’Eduardo Haro Ibars, en què subratlla que “intentó hacer un tipo de crítica musical nuevo entre nosotros, al menos en lo que a música popular se refiere, un tipo de crítica con calidad literaria, y basado sobre todo en los sentimientos, en la postura vital y el estado de ánimo de quien se encuentra condicionado por ese fenómeno que es el rock; trató, en suma, de traducir el lenguaje de la música al literario”
L’antologia s’obre amb tota una declaració de principis: “Escribir artículos también es escribir”. Montañá incideix en la infravaloració del periodisme i considera anacrònica la jerarquització que s’estableix entre els diversos gèneres literaris: “Creo que ya es hora de acabar con estas absurdas diferenciaciones y fijarse de una vez en lo realmente importante: lo escrito. Con independencia de que esté en un libro, en un periódico, en un muro de la calle, en una revista o en un lavabo. Menos ostentación y más comunicación. ¿No es eso?”.
Els articles de Montañá són autèntiques obres d’art que no envelleixen amb el temps i aporten un testimoni fresc i palpitant d’una època irrepetible.
I és que, tal com demostra aquest llibre, els articles de Montañá són autèntiques obres d’art que no envelleixen amb el temps i aporten un testimoni fresc i palpitant d’una època irrepetible. En aquest sentit, cal posar èmfasi en el text que comparteix títol amb el llibre, un esbalaïdor mosaic escrit en prosa poètica en què recrea els convulsos seixanta i principis dels setanta tot relacionant-los amb lletres significatives de cançons de rock. En un plànol més local, els seus textos sobre l’underground barceloní són or pur. Des de “Rayos de sol en las catacumbas de nuestra música”, on il·lustra el pas de la música progressiva a l’ona laietana, fins a una entrevista-passeig amb Sisa d’allò més experimental, on per moments s’intercanvien els papers i l’entrevistador passa a ser entrevistat. Tanca aquesta magnífica antologia un esglaiador “testament”, amb cites de Ferrater, Cioran, Borges i Baudelaire, que va posar punt i final a la seva secció de correu a Vibraciones: “Estoy a punto de concluir este mi último ‘Correo’ y experimento un agridulce sentimiento de tristeza. Es el regreso de un viaje, lo sé, la bajada siempre llena de baches en el aire soleado de la mañana. Invierno, casi. Los pájaros empiezan a morir de frío en las inhóspitas cornisas. Y ni tú, ni yo, ni nadie sabemos qué hacer... Pero si yo fuese todavía el que creo ser, imaginaría el invierno cubierto de seda. Os beso. Chao”.
Claudi Montañá. Estoy hablando de mi generación (Artículos 1972-1977)
Antologia i pròleg de Josep Maria Ripoll
Ajuntament de Barcelona, 290 pàgines
Barcelona 2020
El butlletí
Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis