Barcelona Metropolis

Igual que s’accepten les fronteres com a realitat inevitable, cada vegada sembla més difícil pensar una política migratòria que no passi per la defensa a ultrança de la sobirania territorial dels estats i d’una ciutadania cada vegada més excloent. Com passa en l’àmbit de la política econòmica, la discrepància amb el discurs securitari de la dreta europea sembla haver quedat reduïda a purs gests simbòlics o a qüestions de matís. En aquest context de discursos hegemònics sense rèplica, cal preguntar-se fins a quin punt les ciutats podrien oferir una alternativa.

Les migracions van en boca de tothom. Les imatges que ens arriben diàriament a través dels mitjans de comunicació ens fan pensar en un món en constant moviment on les persones es desplacen de Sud a Nord, d’Àfrica cap a Europa o d’Amèrica Llatina cap als Estats Units. Les imatges conformen la nostra manera d’entendre el món, però no necessàriament s’hi corresponen. Segons Hein de Haas, no estem vivint una època de migracions sense precedents. Si bé és cert que el nombre de migrants internacionals ha crescut de 93 milions el 1960 a 244 el 2015, la població global ha augmentat proporcionalment, amb la qual cosa les persones migrades segueixen representant un 3 % del conjunt de la població mundial. Els números també mostren que els moviments són majoritàriament de Sud a Sud. El 86 % dels refugiats viuen en països veïns.

Per què aleshores les migracions s’han convertit en un dels grans reptes del món contemporani? Perquè el binomi globalització-fronteres comporta una contradicció inherent. Per un costat, amb la liberalització dels mercats, els béns circulen lliurement i cada vegada més ràpid. També ho fan les idees, els desitjos i les expectatives de vida. Tal com recorda Ivan Krastev, la globalització i en concret les noves tecnologies han fet del món un poble. Actualment, les persones ja no comparen les seves vides amb les dels seus veïns; les comparen amb les dels habitants dels països més rics. Per l’altre costat, vivim en un món on les fronteres s’han convertit en un paisatge habitual i inqüestionable. Si bé els mitjans de transport permeten viatjar a qualsevol punt del planeta en poques hores, les fronteres immobilitzen la majoria dels seus habitants. No només impossibiliten l’arribada, sinó també la sortida. No només estan fetes de murs, tanques i concertines o de mars i deserts cada vegada més mortífers. Les fronteres més efectives són de paper i tenen forma de visat.

És, doncs, l’expectativa d’immigració zero en un món cada vegada més globalitzat i desigual el fet que ens porta a aquesta percepció de migracions creixents. És també aquesta mateixa expectativa la que ens fa veure crisis migratòries on no n’hi ha. O que ens porta a concloure que les polítiques migratòries no funcionen. D’aquí l’adhesió a projectes polítics que prometen solucions fàcils a problemes difícils, no només de partits populistes i d’extrema dreta, sinó també i cada vegada més dels partits tradicionals en tot l’espectre polític. En aquest context, les ciutats són clau. És a les ciutats on arriben la major part de migrants, tant interns com internacionals. És a les ciutats on viuen, treballen, es relacionen. També és a les ciutats on es pateixen més directament les conseqüències d’una mala gestió de la immigració, d’unes fronteres que s’imposen implacablement sobre els que ja hi són o d’uns discursos xenòfobs que converteixen l’exclusió en fractura social i la fractura social en conflicte.

Per la seva naturalesa, les ciutats són diferents. En primer lloc, l’estat nació governa sobre un territori i les ciutats ho fan sobre persones. Mentre que la comunitat nacional coincideix amb la territorial, fent de la defensa de les fronteres una defensa del nosaltres, les ciutats són per definició espais creuats per una alta mobilitat. Les ciutats no tenen fronteres. Una ciutat són el conjunt de persones que hi conviuen en un moment determinat. Precisament per això, i aquesta és la segona diferència, la ciutadania urbana és per definició més inclusiva. És ciutadà qui viu en una ciutat, independentment d’orígens, pertinences i sovint també papers. Si bé el concepte de ciutadania és per definició excloent —inclou els de dins per excloure aquells que en queden fora—, la ciutadania urbana en desdibuixa els límits. Finalment, les ciutats són diferents també quan parlem de seguretat. Mentre que les polítiques migratòries es justifiquen per la por a l’altre i la defensa de la seguretat pròpia per sobre de la seguretat de la resta, les ciutats saben per experiència pròpia que la seguretat a llarg termini només es pot construir des de la inclusió d’uns i altres. La inclusió és l’altra cara de la seguretat, com l’exclusió acaba sent l’altra cara del conflicte.

Ara bé, com fer d’aquestes diferències la base per a un nou paradigma de governança global de les migracions? Externament, és necessari construir una veritable aliança de ciutats que vagi més enllà de la gesticulació política i el branding de cadascuna d’elles en l’arena internacional. Internament, passa per una veritable política social que atenuï les desigualtats i lluiti contra l’exclusió. Només així podem evitar que les ciutats acabin sent caldo de cultiu de discursos xenòfobs. No oblidem derives excloents també per part d’algunes administracions locals: a França i Itàlia moltes ciutats han començat a excloure els estrangers i els ciutadans europeus de determinats serveis socials; a Espanya alguns ajuntaments dificulten la inscripció en el padró dels immigrants en situació irregular.

Només des d’una veritable política social les ciutats poden convertir-se en refugi, no solament per als qui han d’arribar, sinó també per als qui ja hi son. Ciutats que expulsen, ciutats que obliden part de la seva ciutadania, ciutats que abandonen, no poden ser ciutats refugi. Se’n poden declarar, poden fer d’això una qüestió política amb els seus estats. Però sense policies no hi ha politics que valguin.