Barcelona Metropolis

Les ciutats, centres dinàmics d’activitat, s’enfronten a reptes com la precarietat laboral i una menor qualitat de vida. La reducció del temps de treball, amb la jornada laboral de quatre dies, emergeix com a resposta a aquests desafiaments. Les proves pilot mostren beneficis en la productivitat i la qualitat de vida i, a més, es promou una ciutat més sostenible i inclusiva, i es fomenta la participació comunitària i la diversitat.

Les ciutats, tal com les coneixem avui en dia, són llocs extremadament dinàmics, accelerats, connectats… Són com un gran eixam d’abelles on tothom es mou constantment, tothom té coses a fer i, sobretot, tothom té pressa, molta pressa. Sempre podem trobar algú corrent cap a una reunió, agafant un autobús o esperant enmig de l’embús de l’hora punta per arribar a casa. Allò que impulsa el moviment constant de les abelles és la recerca de pol·len i la producció de mel. En el cas dels humans, el propòsit que ens fa bellugar cada dia a les ciutats és principalment la nostra necessitat de treballar i complir amb els horaris laborals que ens hem compromès a respectar.

Aquest moviment diari, relativament coordinat i que avui en dia donem per fet, pot considerar-se un dels elements fundacionals del concepte modern de ciutat. Les grans ciutats d’Europa i dels Estats Units van créixer d’una manera molt important durant els segles XIX i XX al caliu de la industrialització. Com a resultat d’aquest procés, va aparèixer, per primera vegada a la història, una necessitat peremptòria de coordinació de l’activitat laboral. D’una banda, les empreses necessitaven garantir la presència física del treballador a la fàbrica durant un horari específic per assegurar el bon funcionament dels processos productius. De l’altra, els treballadors s’havien d’organitzar la vida personal i familiar, alhora que protegien la seua salut dels efectes nocius de les llargues jornades laborals no regulades.

Les ciutats, en tant que grans aglomeracions de persones i empreses, constitueixen l’escenari principal on aquestes distintes lògiques entren en conflicte, però també són el lloc on els actors tenen l’oportunitat de cooperar per aconseguir els seus objectius. No debades, els espais urbans han estat històricament escenaris clau per a les lluites i iniciatives que han conduït a la reducció del temps de treball i a l’estandardització de la jornada laboral. Per exemple, el primer precedent d’implementació d’una setmana laboral de cinc dies el trobem al clúster automobilístic de Detroit, als Estats Units. L’any 1926, Henry Ford va decidir implementar-la a la seua fàbrica de River Rouge, al mateix temps que doblava el salari dels treballadors, amb l’objectiu de reduir la rotació de personal, disminuir l’absentisme i atreure els millors empleats a la seua empresa. Més a prop, a casa nostra, l’any 1919 la vaga de La Canadenca a Barcelona va desembocar en l’establiment de la jornada laboral màxima de vuit hores a l’Estat espanyol, que es va convertir en un dels primers països a Europa a adoptar aquest nou estàndard.

Si aquestes lluites s’han esdevingut principalment en ciutats és perquè, com dèiem, aquestes són llocs que possibiliten la cooperació i l’actuació col·lectiva. A les ciutats, les persones tenen més oportunitats per organitzar-se i treballar conjuntament cap a objectius comuns. Però, a més, les ciutats són el lloc on els problemes socials i econòmics es manifesten d’una manera més clara i tangible. De fet, bona part dels grans reptes contemporanis als quals ens hem d’enfrontar com a societat, com ara la pobresa, la desigualtat entre homes i dones o la lluita contra el canvi climàtic, es manifesten de manera directa a l’entorn urbà. Bosses de pobresa i exclusió que es localitzen en determinats barris, soledat i aïllament entre persones joves i grans, problemes de turistificació, inseguretat de les dones als carrers, deficient qualitat de l’aire… Aquests i altres problemes, tard o d’hora, acaben afectant tothom.

Flexibilitzar el temps de treball

Centrant-nos en l’àmbit del treball, les coses no són gaire diferents. La precarietat laboral, no només entesa en termes de salaris baixos sinó també de creixent fragmentació, extensió i imprevisibilitat dels horaris laborals, es concentra d’una manera molt majoritària a les ciutats. Un exemple paradigmàtic és la denominada economia de plataformes i l’extensió dels horaris comercials al sector serveis. De la mateixa manera que la coordinació dels horaris laborals resultava crucial durant l’era industrial, el model productiu que predomina avui en dia a les ciutats es caracteritza per una necessitat imperiosa d’intensificar i flexibilitzar el temps de treball al màxim possible. Les dinàmiques competitives globals, a les quals les ciutats estan particularment exposades, impliquen una recerca incessant del benefici, una disponibilitat laboral permanent i una mercantilització creixent de l’espai públic. Aquestes lògiques han conduït de manera molt evident al deteriorament de la qualitat de vida d’una bona part de la població.

Així, les darreres dècades, la reducció del temps de treball passarà de ser vista com un objectiu en si mateix a considerar-se com un instrument potencialment útil per afrontar diverses problemàtiques socials, econòmiques i ambientals. L’evidència empírica que tenim a l’abast, especialment la generada en els últims anys, avala aquestes potencialitats. Les proves pilot de la setmana laboral de quatre dies que han tingut lloc arreu del món han mostrat la capacitat d’aquesta mesura per incrementar la productivitat, millorar la satisfacció amb el treball, reduir l’estrès i la síndrome del treballador cremat, així com possibilitar una distribució més equitativa de les tasques domèstiques i promoure patrons de mobilitat i de consum més sostenibles. Totes aquestes qüestions es troben vinculades directament amb molts dels grans reptes als quals s’han d’enfrontar les ciutats en l’actualitat.

Una ciutat més diversa i compromesa

La urbanista nord-americana Jane Jacobs, autora de la influent Mort i vida de les grans ciutats, és una pensadora imprescindible per a tots aquells que aspiren a comprendre la ciutat d’una manera més humana i transdisciplinària. Jacobs argumentava que la vitalitat de les ciutats depenia directament del seu grau de diversitat. L’existència de barris i carrers amb usos diversos i amb persones de distintes provinences enriqueix la vida a la ciutat. Segons Jacobs, tenir “ulls al carrer”, és a dir, persones que miren per la finestra, que passegen, que fan ús dels espais públics, que desenvolupen iniciatives comunitàries, genera seguretat i incrementa el potencial d’interacció social, cosa que, al capdavall, es tradueix en millor qualitat de vida i més activitat econòmica. En aquest sentit, una setmana laboral més curta ofereix oportunitats per tenir una vida més activa i compromesa amb la comunitat, que mitigui el creixement exponencial dels problemes de salut mental i soledat a la ciutat.

Una ciutat més dinàmica i creativa

Una de les raons principals per les quals moltes empreses han decidit explorar la setmana laboral reduïda és la necessitat d’atreure i retenir el talent altament qualificat, que resulta crucial en un context en què el coneixement i la innovació són els vectors principals que impulsen el creixement econòmic modern. Una jornada laboral més curta pot millorar la qualitat de vida a la ciutat i fer-la més atractiva, especialment per als professionals més qualificats. D’altra banda, la reducció del temps de treball possibilitaria que els treballadors gaudiren de més temps lliure, que pot ser emprat per desenvolupar activitats socials, culturals i de caràcter creatiu que eixamplin el seu coneixement i les seues experiències. Tot plegat, permetria incrementar el dinamisme econòmic de les ciutats i la seua capacitat d’atracció de talent.

Una ciutat més lenta i sostenible

La conseqüència més directa i visible d’una setmana laboral de quatre dies a la ciutat, atenint-nos a l’evidència de què disposem, és la reducció de la intensitat del trànsit. Un bon exemple és la prova pilot que es va desenvolupar a la ciutat de València durant el mes d’abril del 2023. La ciutat, a causa de la coincidència de festius i al trasllat d’una festivitat local, va tenir un mes complet de setmanes laborals de quatre dies, fet que va ser objecte d’avaluació.[2] Un dels resultats més cridaners va ser una reducció del 58% de la contaminació atmosfèrica, mesurada a través del diòxid de nitrogen. És evident, doncs, que la reducció del temps de treball, així com la introducció de noves modalitats de treball híbrides, presenten potencialitats per reduir la mobilitat motoritzada a la ciutat i promoure estils de vida més sostenibles. Anar a peu a la feina, comprar a les botigues del barri o preparar el propi menjar són activitats que requereixen temps, així que en necessitem més de lliure si volem fomentar-les. De la mateixa forma, cal no oblidar, com ens recorda la sociòloga urbana Saskia Sassen, que una ciutat sostenible no només ha de tenir cura del medi ambient, sinó que també ha de promoure la inclusió i la diversitat. Per això, és imprescindible avançar cap a una distribució més justa i equitativa del temps de treball, així com abordar una revisió profunda del disseny de les ciutats, del seu model productiu i de les polítiques públiques urbanes, que situï les persones i el seu benestar al centre de totes les decisions.

Referències bibliogràfiques

Florida, R. Les ciutats creatives. Pòrtic Edicions, 2009.

Gomes, P. ¡Por fin es jueves!: Por qué la semana laboral de 4 días impulsará la economía y mejorará nuestra vida. RBA Libros, 2024.

Jacobs, J. Mort i vida de les grans ciutats. Virus editorial, 2023.