Barcelona Metropolis

Tot va començar amb una trucada a comissaria fa cosa d’un mes. La directora de la Casa Asil del carrer Agustí Milà volia parlar amb algú d’investigació perquè estava espantada amb la confessió d’uns dels residents. En Bienvenido Carrasco, de vuitanta-tres anys, assegurava haver matat setze persones al llarg de la seva vida.
Una agent de la comissaria del barri s’hi va apropar sense gaire esperances de treure’n res: les deteriorades facultats mentals d’en Bienvenido convidaven a pensar que tot era una fantasia. La directora es feia el càrrec dels prejudicis de la policia, i va dir que no els hauria trucat si en Bienvenido no fos un pacient especial.
—Què té d’especial? —li vaig preguntar a l’Abraham.
—Això mateix va dir la compi —glopet al cafè de pausa dramàtica—. Saps què és la hipermnèsia?
—No.
—Només hi ha una seixantena de casos a tot el món, i en Bienvenido n’és un. O n’era, fins que va començar a demenciar-se.
—Però què és? —m’impaciento.
—La capacitat per recordar-ho tot d’un mateix. Cada petit detall de tots els dies que has viscut. N’hi ha que poden remuntar-se fins a la primera setmana de vida.
L’agent va escoltar la confessió d’en Bienvenido, que repetia els noms i cognoms de les setze persones i com les havia matat en un carreró de Sant Andreu. Una comprovació ràpida va servir per confirmar que se’ls estava inventant, que era una fabulació. L’agent va escriure una minuta en arribar al despatx i no hi va fer més atenció. Fins que l’Abraham va llegir-la.
—I vaig anar a parlar amb en Bienvenido.
Qui sap si per un cap enterbolit o per remordiments després de tants anys, o per totes dues raons, en Bienvenido no volia morir sense deixar anar el llast de les setze vides que havia esborrat.
—Esborrat?
—És la paraula exacta que va fer servir.

De ben menut, en Bienvenido sentia una por terrible cap aquell carrer que hi havia prop de casa i que tothom semblava ignorar. De tant en tant, algú s’hi endinsava per equivocació o per arrecerar-se del fred, i desapareixia per sempre més. El dia que va descobrir que aquell carrer es menjava l’ànima i el record de les persones va ser quan, jugant a fet i amagar, va veure com en Tià s’hi aturava al davant, arrufava el nas com si fos el primer cop que el veiés i hi entrava d’una revolada per ocultar-s’hi. En Tià no en va sortir mai més, del carreró. Ni ningú no el va trobar a faltar, més que en Bienvenido. Cap dels amics va preguntar per ell quan van tornar-se’n cap a casa. En Bienvenido deia que en Tià havia entrat en un carrer a amagar-se i no n’havia sortit, però la resta se’n reien.
—Quin Tià? Ara t’inventes gent, tu?
En Bienvenido va anar a casa dels pares d’en Tià, que no el van reconèixer.
—No tenim fills, nosaltres —li van dir, estranyats que aquell marrec els parlés com si els conegués de sempre.
Ell era l’únic que el recordava, en Tià. El carrer l’havia esborrat del món.
—Déu n’hi do, quina història, per estar demenciat —he dit, incrèdul, a l’Abraham.
—A tu no t’agradaven aquestes coses, Víctor?
—Sí, sí. Tu tira. Vull saber com acaba això dels setze assassinats.
L’Abraham va trobar en Bienvenido estintolat en una cadira de rodes i connectat a una bombona d’oxigen. Amb la pell apergaminada i els cabells blancs repentinats, l’home el va esguardar amb un punt de sorpresa.
—M’han dit que ha fet una confessió, vostè.

Cada vegada que tenia un problema, un deute pendent, un soci que li aixecava la camisa, un capatàs que li feia la vida impossible al taller, en Bienvenido recorria al carrer de l’Oblit. Es va convèncer a si mateix dient que allò no era un assassinat. No mates ningú que no ha nascut mai. No hi havia dolor, ni sang, ni família que plorés cap pèrdua. L’única empremta que havien deixat en el món era en els records d’un home que no estava disposat a dir-ne mai res. Fins ara.
—Per què ara? —pregunta l’Abraham.
—Ja fa massa temps que els seus fantasmes m’acompanyen.
He mirat l’Abraham amb una certa condescendència.
—No em crec que un iaio demenciat et respongués això.
—És curiós que el que no et creguis de la història sigui aquesta frase d’en Bienvenido.
—No heu pogut demostrar res.
—No. Tampoc no tindria gaire sentit —l’Abraham ha somrigut d’orella a orella—. En penses escriure alguna cosa?
—Em falta un final, per arrodonir-ho.
—Et puc dir que li vaig ensenyar el quadre.
—I el va reconèixer?
Ha negat amb el cap.
—Diu que se’n recordaria.