Barcelona Metropolis

Quan l’accés a internet es va ampliar a cotes veritablement majoritàries de la societat, l’ús que se’n feia va esdevenir important i es va convertir en allò que ens mantenia dins o fora de l’espai digital. Aleshores, la bretxa digital es va començar a mesurar observant qui es connectava, durant quant de temps i per què. Segons aquests càlculs som un país connectat en el qual més de 33 milions de persones fan servir internet diàriament per a gairebé tot. Aquesta tendència (inclòs el nombre d’usuaris de WhatsApp, que a Espanya supera els 31 milions) no sembla que hagi de canviar els propers anys, cosa que obligarà a plantejar nous indicadors per entendre la societat digital.

No és senzill mesurar la connexió significativa que busquem per detectar les bretxes. Parlem d’un tema transversal, que es pot analitzar des de qualsevol òptica: econòmica, social, competencial, educativa, laboral, territorial i de gènere. Al llarg de la darrera dècada, la Comissió Europea ha començat a mesurar aquestes dimensions a través d’indicadors a l’Índex de l’Economia i la Societat Digital (DESI per les sigles en anglès), que audita els estats membres. A les dimensions clàssiques d’accés i ús de les tecnologies s’hi afegeixen les relacionades amb el capital humà. I és aquí on trobem l’evolució del que s’entenia com a bretxa digital: qui disposa de les competències per sortir-se’n amb plenitud en l’economia digital?

Aquest canvi d’enfocament ha estat de gran ajuda per identificar les competències digitals de cada grup social i per constatar des de fa anys que hi ha pocs especialistes en aquesta matèria (menys del 4%, cosa que ens situa per sota de la mitjana europea). Sabem, per exemple, que hi ha poques persones estudiant carreres tècniques i que només el 20% són dones. Competir al mercat laboral digital serà complicat amb aquesta bretxa de coneixement, a la qual se n’afegeix una altra d’escandalosa, la bretxa de gènere.

Aquestes vulnerabilitats són conegudes des de fa anys i Espanya té una agenda ambiciosa per reduir-les. A l’estratègia Espanya Digital, finançada a través del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, s’orienten els fons del programa Next Generation European Union (NGEU). Un dels seus objectius és la transformació estructural de l’economia amb un enfocament clar en la millora de les infraestructures, les competències digitals i la cohesió territorial a través de la connectivitat.

Tenim al davant un repte transversal, ja que la desigualtat social és present en l’àmbit digital independentment del punt de vista que adoptem. És prioritari que no quedi ningú desconnectat en un moment en què gran part de la nostra activitat es produeix mentre estem connectats. Com més aprofundim en el coneixement de les bretxes, més probabilitats tindrem de tancar-les.

Les bretxes que s’obren: teletreball, automatització, participació digital, seguretat i gènere

L’any 2020 vam conèixer massivament el teletreball. Tradicionalment, Espanya ha estat un país que per diferents motius no ha tingut incorporada aquesta modalitat i, tanmateix, amb els confinaments vam arribar a xifres rècord. Però la realitat és que només una de cada tres persones ocupades té una feina que li ofereixi l’opció de treballar online. A més, no totes les ocupacions que podrien adoptar aquesta modalitat tenen llum verda per fer-ho. Això no obstant, sabem que la societat voldria triar des d’on treballa. Una majoria aclaparadora (gairebé el 80%) ha reconegut que preferiria teletreballar quatre dies o més. I aquí tornem a parlar dels enemics comuns: les persones amb estudis i ingressos més alts són les que tenen més probabilitat que se’ls permeti treballar a distància. En fi, que el teletreball no és per a tothom. Ni pel tipus de feina que es fa, ni per les competències que es requereixen, ni pel territori on es viu, ni pel condicionament de l’espai per fer-ho… Hi ha persones que, simplement, no poden optar al teletreball, encara que ho vulguin.

L’estat civil o la convivència amb fills són altres condicionants que influeixen en l’accés al teletreball, fet que suposa un espai perfecte per a la desigualtat. El teletreball és més comú entre les persones més joves, les dones i els qui tenen altes competències digitals. I no oblidem que per teletreballar cal, a més, una connexió de qualitat, que no sempre està disponible.

També cal tenir en compte que no tots els llocs de treball del teixit productiu del país han fet o poden fer una transició digital. Alguns sectors estan lluny de beneficiar-se d’un dels acceleradors del procés de digitalització, que afecta un gran nombre de tasques laborals: la intel·ligència artificial i l’automatització. L’OCDE estima que l’automatització tindrà influència sobre el 12% dels llocs de treball que només requereixen educació primària (56%) i secundària (43%). Com més baix és el nivell de formació i d’ingressos, més alt és el percentatge d’aprofitament dels beneficis. Per això és tan rellevant disposar de competències digitals adaptades a l’entorn professional[2].

Alguns estudis recents associen la relació entre participació digital i bretxa participativa[3]. Aquesta última es defineix com el conjunt de desigualtats que genera una distribució irregular dels usos d’internet, on cal prestar una atenció especial a la bretxa en la participació política. Es pot dir que les desigualtats clàssiques tornen a ser presents en la participació digital (renda, gènere, edat…), però socialment les conseqüències negatives de la bretxa participativa són superiors perquè tenen un impacte directe en la democràcia.

Com seran les bretxes del futur?

La desconnexió digital, la desintoxicació de les xarxes o el tracte amb humans en comptes de màquines seran aspectes decisius en les bretxes del futur. Pel que hem vist, sembla que no tots podrem desconnectar voluntàriament. Estem en un moment de tal acceleració digital que, precisament per això, necessitem aturar-nos i mirar entre línies. Hem d’entendre que la desigualtat digital va més enllà de les concepcions simplistes que se centren en l’accés a les tecnologies; que hi ha una desigualtat latent, transversal i sistèmica; que les competències digitals no s’han repartit aleatòriament, sinó que són el resultat de condicions prèvies, i que cal tallar aquesta situació d’injustícia social abans que la realitat algorítmica perpetuï la desigualtat.

Atès que la tecnologia no s’utilitza de manera homogènia ni s’integra per igual en tots els àmbits públics i privats, ens toca estar atents a la influència que tenen les diferències en la composició de les societats. Connexió és més que un telèfon: ha de prevaldre el seu valor, que puguem utilitzar internet cada dia amb un dispositiu convenient, amb prou dades i amb una connexió ràpida, i, així, fer-lo servir per a allò que vulguem i no per a allò que estableixen els rols o els estereotips d’una determinada cultura.

Hem d’entendre i estudiar com les persones de diferents característiques i orígens incorporen la tecnologia a les seves vides, com difereixen llurs competències i contextos digitals i socials, i com se’n transformen els processos vitals depenent de totes aquestes diferències. Aquesta informació és extremadament útil per construir societats digitals justes. Estar connectat s’ha convertit en una cosa molt més àmplia que estar on o off. Part de la vida es desenvolupa en digital i, d’aquesta vida virtual, s’exclouen els qui no assoleixen una sèrie de requisits mínims per participar-hi. La clau de les bretxes digitals és trobar les diferències entre usuaris, perquè l’important no és la lectura de la informació o la seva interpretació, sinó què fem a continuació, és a dir, com reduïm aquestes bretxes.

Aquest nou temps de desigualtat digital és un desafiament per a tots els actors, inclòs l’Estat, que té davant seu una oportunitat per augmentar la prosperitat. Com es pot garantir el desenvolupament tecnològic ple, independentment de la capacitat adquisitiva o de la ubicació geogràfica de la població? Creant una societat digital inclusiva, justa i diversa, on hi hagi un repartiment de poder efectiu perquè suposi un avenç real en la vida de les persones.