Barcelona Metropolis

Les infraestructures verdes[2] inclouen des d’un terrat cobert de plantes fins a un corredor fluvial, passant per jardins, places, parcs urbans, avingudes i tot el seguit d’espais oberts que permeten entendre la relació de l’hàbitat urbà amb la resta del territori com una ecoregió amb dinàmiques transescalars. Aquestes han estructurat les ciutats en totes les civilitzacions, ja que, en elles, la gestió i l’abastiment de l’aigua, la producció d’aliments i la regeneració de l’aire, així com el lleure en contacte amb el verd, han permès la vida urbana. El canvi climàtic i la crisi ambiental suposen avui un repte estructural que implica inevitablement un canvi de paradigma en la relació humana amb els sistemes naturals, és a dir, en el metabolisme social —el model de gestió dels recursos que la societat humana estableix amb el medi—, i posa en evidència la necessitat de revisar des d'una mirada crítica l'actual paper d’aquestes infraestructures verdes per desenvolupar propostes que permetin recuperar el seu paper determinant.

El canvi de paradigma suposa un gran repte que precisa models de referència, i aquí el patrimoni hi juga un paper clau. La ciutat històrica garantia l’habitabilitat de les societats tradicionals que se sostenien en un sistema productiu de base orgànica[3] i que basaven la seva activitat en mantenir la capacitat productiva del medi en equilibri amb aquest. Mitjançant el treball físic i gràcies a l’energia solar i la gestió de l’aigua per gravetat, conreaven aliments, processaven productes i reutilitzaven els residus per mantenir la productivitat del sòl, ja que eren orgànics —assimilables pel medi—, segons un model funcional de relacions simbiòtiques amb l’entorn, mimesi dels ecosistemes naturals. Aquesta comprensió holística de l’hàbitat es vinculava amb un conjunt de coneixements i pràctiques socials i culturals sobre la gestió del territori.

La crisi del model actual

Aquest model es va transformar radicalment amb la revolució industrial, la qual va permetre l'extracció sistemàtica de recursos materials i energètics de la litosfera. L'actual societat industrial capitalista genera grans seqüeles en el medi, tant per l'extracció continuada de recursos com per la dispersió persistent de residus contaminants, fet que estableix un metabolisme social lineal amb impactes negatius i alarmants, tant a escala local com global. El creixement de la producció ha portat també l'explosió de les ciutats a partir del segle xx, on el paper del verd urbà ha resultat fortament transformat, relegat a una categoria secundària consumptiva i havent patit la significativa degradació física i ambiental que comporta el desequilibri causat pel creixement urbà i els seus processos contaminants.

L’urbanisme com a pràctica institucional i conjunt de lleis es basa en organitzar el creixement urbà i regular-lo des d’una òptica urbanocèntrica, però no té eines per fer front als reptes metabòlics actuals des de la regeneració urbana. La crisi ambiental, expressada amb màxima cruesa en l'escalfament global, però també en les seves múltiples conseqüències o processos paral·lels, afecta majoritàriament els vectors metabòlics determinants per a la vida: el cicle de l’aigua, l’alimentació amb el cicle de la matèria orgànica i la qualitat de l’aire. Aquests fets posen en evidència la necessitat de revisar des d'una mirada crítica l'actual paper de les infraestructures verdes per desenvolupar propostes que permetin recuperar el seu paper estructural a la ciutat.

Els canvis en les variables climàtiques en relació al cicle de l’aigua, com la disminució de les precipitacions i les alteracions en els règims de pluges, generen impactes com els processos erosius o la major freqüència d’avingudes,[4] la qual cosa obliga a replantejar la gestió del cicle de l’aigua en la seva totalitat, tant des dels sistemes de captació i abastiment com de gestió de l’escorrentia i la infiltració fins a la depuració a escala de la conca. Les variables climàtiques deriven també en variables biofísiques que disminueixen la disponibilitat d’aigua, incrementen les necessitats hídriques per al reg i redueixen els cabals de rius i rieres i la durada dels períodes d’innivació. Tot plegat se suma al deteriorament dels sistemes fluvials causat pel creixement urbà, la impermeabilització del sòl que altera el cicle natural de l’aigua o la vulnerabilitat dels sistemes de costa.

Pel que fa a la matèria orgànica, es preveu un increment en la pèrdua de biodiversitat, una disminució de la producció de fusta i altres productes forestals, i també un increment del risc d’incendis. En l’alimentació, el sòl agrari que ocupava prop del 30% de la superfície de l’Àrea Metropolitana de Barcelona a mitjans del segle xx s’ha reduït fins al 8% l’any 2015,[5] fet molt preocupant per la pèrdua de sobirania i traçabilitat alimentària, ja que l’alimentació és ja responsable del 37% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle a escala global.[6] De la mateixa manera que parlem de pobresa energètica per explicar el fenomen de les llars en situació de pobresa i amb dificultats per assumir el cost de l’energia,[7] és possible també parlar de pobresa alimentària quan les llars vulnerables no poden fer front a l’abastiment d’aliments frescos de qualitat, un fet paradoxal quan ocupen majoritàriament perifèries urbanes amb un alt potencial productiu.

Cap a un nou paradigma

Justament aquests territoris periurbans, amb la resta d’infraestructures verdes, són espais d’oportunitat per donar resposta a les necessitats d’adaptació al canvi climàtic i a la crisi actual pel seu potencial d’autoabastiment. Un canvi que ha d’anar acompanyat d’un nou relat, d’una nova mirada cap al mal anomenat sòl no urbanitzable i les infraestructures verdes que el relacionen amb la ciutat. Es fa imprescindible entendre els processos biosfèrics propis dels ecosistemes naturals que, com els camins d’aigua, poden afavorir la necessària reconnexió metabòlica, social i cultural de la ciutat amb el seu territori.[8] Existeixen ja models de ciutats que en situacions de crisi han prioritzat el vector de l'alimentació dins del planejament urbà, des dels models de tancament del cicle de la matèria orgànica que proposava Leberecht Migge per a la ciutat de Frankfurt[9] d’entreguerres, als coneguts horts urbans de l’Havana i fins a la replanificació de Detroit per reactivar l’economia després de la crisi postindustrial i per resoldre els problemes socials i de desert alimentari derivats. Mentrestant, ciutats com Vitòria o Portland són exemples urbans d’incorporació del vector de l’aigua en el seu planejament integral a l’escala de la conca i en la desimpermeabilització del sòl urbà per afavorir la gestió hídrica.

Les catàstrofes com l’actual pandèmia no provoquen canvis urbans per si mateixes, però poden accelerar les transformacions ja imaginades i esdevenir oportunitats d’evolució cap a aquest necessari nou paradigma. Ara cal transformar aquest model de convivència i cultura de relacions entre la ciutat i el territori, orientant la demanda de recursos a l’oferta limitada que ens ofereix i entenent el paper positiu que l’acció humana també pot tenir si sap llegir les seves dinàmiques. La ciutat és l’artefacte de major concentració metabòlica, on hi viuen més persones, i són elles i la seva cultura les que generen unes determinades condicions de vida. És el moment d’aportar eines metodològiques i construir el relat de regeneració urbana necessari per possibilitar una ciutat que atengui les cures, tant cap al medi que ens permet la vida, com cap a les persones que l’habitem.