Barcelona Metropolis

No només cal més oferta, sinó també que aquesta sigui més equitativa. La taxa d’escolarització de la petita infància autòctona (52 %) és 3,5 vegades superior a l’estrangera (15 %), i als districtes més desafavorits de la ciutat és on l’escolarització de la petita infància és més baixa (27 % a Ciutat Vella, 36 % a Nou Barris i Horta-Guinardó, molt per sota del 57 % de Les Corts i Sarrià-Sant Gervasi). Per tant, l’equitat ha de ser una premissa bàsica en la política educativa de la ciutat.

En aquest sentit, cal destacar la implantació, a partir del curs 2017-2018, del sistema de tarifació social per afavorir l’accessibilitat econòmica de les famílies amb menys recursos, ja que aquest sistema ajusta el preu de la plaça en funció de la renda familiar. Des de la implantació de la mesura, el nombre d’infants que accedeixen a l’escola bressol amb quotes més assequibles s’ha doblat (del 34 % al 65 %).

Tanmateix, si bé el sistema de tarifació social alleugereix de forma molt important el cost de l’escolarització per a les famílies amb més dificultats econòmiques, el fet que als dos districtes més desafavorits de la ciutat hagi disminuït el total d’infància escolaritzada (−16,4 % a Ciutat Vella i −2,7 % a Nou Barris) posa de manifest que, a banda de les barreres de caràcter econòmic, n’hi ha d’altres que s’interposen en l’accés d’aquests infants als serveis educatius de petita infància que tan importants es demostren per compensar les desigualtats de partida.

Per tant, per avançar en un increment de l’escolarització en aquesta etapa, cal una millor identificació de les necessitats de les famílies i escatir-ne els motius de la baixa escolarització. Alhora, s’ha d’oferir suport per a la preinscripció i programes d’informació sobre els beneficis de l’escolarització dels petits i les petites per mirar d’incentivar-la.
 
Nous espais educatius més enllà de l’escola bressol

A partir de la constatació que, a més de la barrera econòmica, n’existeixen d’altres, emergeix un tercer repte de ciutat que ha de respondre a preguntes com aquestes: en quins entorns es desenvolupen els infants que no van a les escoles bressol?, quines necessitats tenen les famílies per a l’educació i criança dels menors de 3 anys? I, sobretot: amb quins suports compten les famílies per a l’acompanyament educatiu dels nadons i infants en aquesta etapa clau?

La proliferació de projectes diversos d’educació i criança de la petita infància fora de l’oferta pública i de llars d’infants privades (se n’identifiquen fins a 73 l’any 2015), fa evident no només que l’actual oferta a la ciutat és insuficient per cobrir la demanda, sinó que és poc diversificada en formats, sovint rígida en les formes d’accés i no dona resposta a les necessitats socials diverses ni a totes les sensibilitats educatives.

En aquest sentit, cal destacar els espais familiars municipals (una quinzena en marxa a la ciutat), que ofereixen als infants un espai educatiu estable durant dos dies a la setmana, amb un adult de referència i l’orientació de professionals de l’educació. A banda de ser un servei diferent al de l’escola bressol, els espais familiars suposen una primera aproximació de les famílies a l’educació de la primera infància i també afavoreixen la posterior incorporació dels seus fills i filles a l’escola bressol. 

Destaca també el programa “De 0 a 3”, que agrupa quatre casals infantils de l’Eixample. Aquests casals ofereixen un espai de trobada a les famílies per compartir inquietuds i experiències respecte a la criança dels seus fills i filles, i, simultàniament, un espai de joc i socialització per als infants. Aquesta iniciativa del Districte és una mostra del potencial d’aprofitament de la xarxa de centres cívics, ludoteques i casals infantils de la ciutat, com a centres idonis per a l’acompanyament de la criança i en particular per facilitar les experiències comunitàries que requereixen espais de qualitat.

Finalment, és destacable la prova pilot de l’escola bressol Aurora, al districte de Ciutat Vella, que, a banda d’oferir un espai familiar socioeducatiu, fa una aposta de flexibilitat horària en dos torns (un de matí i un de tarda) per adaptar-se millor a les necessitats quotidianes de les famílies.

Cal tenir en compte que en altres països europeus aquesta diversitat d’iniciatives està articulada i reglada en el marc de l’oferta pública i privada i que, des de l’Administració, és pertinent establir les condicions de qualitat i d’equitat dels dispositius (perquè també siguin accessibles a la petita infància més vulnerable), així com valorar els tipus de suports (reconeixement, regulació, cessió d’espais, etc.) que podrien ser oportuns.

En definitiva, tot i l’augment sostingut de l’oferta pública i les recents mesures desplegades a la ciutat, l’escolarització de la petita infància continua sent baixa i desigual. Cal, per tant, seguir augmentant l’oferta i, sobretot, diversificar-la. A més, per tal de fer-ho bé, cal un coneixement més gran de les diverses realitats i necessitats socials de les famílies d’arreu de la ciutat, saber en quins contextos s’estan criant els infants de menys de 3 anys no escolaritzats i què necessitarien les famílies per tal d’escolaritzar-los. Només així es podrà atreure i donar millor resposta als actuals públics absents i es podrà començar a trencar el cicle de desigualtats educatives des de la petita infància.