El conflicte és inherent a la vida social, i la recerca de seguretat en la convivència, una necessitat universal. El que preocupava a l’àrea metropolitana de Barcelona als anys vuitanta és molt diferent del que hi preocupa ara. Les desigualtats socials, els problemes de convivència en l’espai i la criminalització del conflicte són ara factors clau de la construcció social de la seguretat.
Els éssers humans no coneixem sinó la vida en comú, i allà on hi ha un grup de persones que conviuen plegades, hi acaba sorgint la necessitat de compondre mecanismes que permetin custodiar l’entorn i gestionar aquelles relacions que, o bé constitueixen una amenaça objectiva per a la integritat física i material, o bé s’interpreten com un perill per a la continuïtat de la vida social. Així plantejada, la recerca de seguretats en la convivència esdevé un fenomen universal. En les societats contemporànies, les respostes als problemes i als conflictes que emergeixen en la convivència quotidiana solen estar professionalment administrades per les institucions del govern i de la justícia, i compten amb la participació d’operadors d’índole molt diversa, cadascun amb diferents graus d’influència, així com de proximitat, als territoris.
Cal tenir en compte que el conflicte és inherent a la vida social. Això significa, d’una banda, que el risc zero és impossible; de l’altra, que en un entorn tan densament poblat com el metropolità, on constantment es produeixen infinitat de trobades i de relacions, algunes són susceptibles de derivar en confrontació explícita o tàcita, sistemàtica o puntual. Els motius de conflictivitat canvien amb el pas del temps perquè les societats no són realitats immutables i les seves estructures estan sotmeses a transformacions que afecten desigualment les seves poblacions i que tenen capacitat de generar noves formes de diferenciació i antagonismes entre els seus habitants.
El que s’acaba d’exposar també s’aplica a la metròpoli barcelonina, i tant els conflictes que es manifesten en la convivència quotidiana com les maneres d’abordar-los han variat en les darreres dècades, a mesura que els processos demogràfics, econòmics i urbanístics modificaven les ciutats i els seus espais, i canviaven les persones que usen l’urbs i hi conviuen. En efecte, avui són motiu de confrontació i de temor fenòmens que abans no es donaven o resultaven menys problemàtics. I, a la inversa, altres situacions susciten ara nivells menors de preocupació del que ho feien en el passat.
En una situació com aquesta, disposar de sistemes d’informació que forneixin la reflexió i la presa de decisions polítiques és peremptori. L’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona, centre d’investigació on conflueixen Administració local i universitat, ha contribuït a aquesta tasca. Com a organisme encarregat de la realització de l’Enquesta de Victimització de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (EVAMB), disposa d’una base de dades sobre la victimització i les preocupacions securitàries que compta amb una sèrie de trenta anys.[1] També s’han dut a terme estudis sobre polítiques de prevenció, usos socials dels barris i, des de l’any 2017, s’ha impulsat l’Enquesta de Relacions Veïnals i Convivència (ECAMB), orientada a l’estudi de les relacions de sociabilitat, de conflicte i de discriminació, així com de les situacions de solitud relacional. La implementació d’aquests treballs ha estat gradual i, en certa manera, reflecteix l’evolució de les problemàtiques que a cada moment preocupaven tècnics i polítics, així com la població de la metròpoli. En observar aquesta evolució, i sense ànim de sistematització ni exhaustivitat, es poden albirar fins a tres grans períodes en funció de la forma sota la qual les inseguretats es manifesten, s’interpreten, s’analitzen i s’aborden.
Barris per viure i per treballar. La producció desigual de la delinqüència i de la perillositat
Al principi de la dècada dels vuitanta, l’Administració local es trobava un augment imprevist de la delinqüència urbana i l’aparició d’un sentiment col·lectiu de preocupació per la seguretat. Així va ser com l’any 1983 es va constituir la Comissió Tècnica Especial de Seguretat de Barcelona, amb l’objectiu d’elaborar un programa que en definís els aspectes bàsics i proposés a l’equip de govern les mesures que calia emprendre per a una actuació eficaç en l’àmbit de la seguretat ciutadana. Aquesta era la primera vegada que l’Administració local democràtica esdevenia actor i no merament espectador de la política de seguretat. La proposta resultant parlava de coordinació institucional, proposava una política descentralitzada i plantejava la necessitat de sistemes d’informació. L’Enquesta de Victimització i Opinió sobre la Seguretat (EVB) apareixia així, l’any 1984, com una eina per a la informació, la reflexió i el disseny de la política local.
[1] Per a més informació, podeu consultar el llibre 30 anys de l’Enquesta de Victimització de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Vigència i ús de les enquestes de seguretat a les metròpolis.
Els barris considerats com a perillosos no eren (ni són) aquells on passen més fets delictius. Hi ha components de desigualtat social i de marginalitat urbana en què sovint intervé l’estereotip.
Durant aquells anys, l’índex de victimització de Barcelona informava que fins a una quarta part de la població barcelonina havia patit un fet que considerava delictiu durant l’any anterior. L’activitat delictiva era especialment intensa contra vehicles, domicilis i en els robatoris i agressions personals, i sovint es manifestava amb dosis de violència. L’elevada victimització es corresponia amb una baixa valoració per part de la població del nivell de seguretat del barri de residència i, sobretot, de la resta de la ciutat, amb puntuacions que se situaven en els mínims històrics de la sèrie. És en aquest context que les demandes de seguretat ciutadana cobraven un protagonisme creixent en les reivindicacions locals.
Els esforços que es van fer per desagregar territorialment els indicadors van permetre observar un dels trets definitoris principals de la seguretat en aquest període: la desigual producció i distribució espacial de la delinqüència i de la percepció de perillositat. En primer lloc, es va constatar la racionalitat de la delinqüència i l’atracció de la centralitat: l’activitat delictiva no es distribueix de manera aleatòria en el territori, sinó que es produeixen regularitats tot resseguint els ritmes de vida de la població. L’atracció per la centralitat demostrava la intencionalitat i l’existència d’una lògica que permetia definir la delinqüència com una estructura regida per la lògica de la racionalitat econòmica: l’ajust dels mitjans amb vistes a obtenir el màxim benefici amb el mínim cost. En segon lloc, pel que fa a la por col·lectiva a la marginalitat, els barris considerats com a perillosos no eren (ni són) aquells on passen més fets delictius. En l’atribució de seguretat o inseguretat a un territori hi intervenen components de desigualtat social i de marginalitat urbana en què sovint intervé l’estereotip.
La metròpoli postolímpica. Usos de l’espai i construcció social de la seguretat
Durant els anys postolímpics, Barcelona se situava al mapa mundial. Els barris van viure moviments importants d’urbanització i de regeneració. S’havia sortit d’una crisi i els índexs d’atur descendien a mesura que s’articulava un nou espai productiu i social a escala metropolitana. La terciarització de l’economia i la modernització de la ciutat la configuraven com un eix poderós d’activitats i de serveis que atreia un nombre creixent de no residents. La ciutat i els seus espais canviaven, i també les persones que els utilitzaven.
Aquesta nova etapa té menys a veure amb l’aparició de noves manifestacions de l’activitat delictiva que amb un canvi profund en la manera de percebre la seguretat. L’Enquesta de Victimització recull una disminució gradual dels índexs de victimització, mentre que la valoració de la població sobre el nivell de seguretat del seu barri i del conjunt de la ciutat arriba a màxims històrics. La preocupació social per la violència o les drogues inicia una tendència constant a la baixa. En contrapartida, la delinqüència no violenta i els usos de places, parcs i carrers emergeixen com la nova preocupació que marcarà l’objecte d’interès de la seguretat durant aquesta fase. En un context en què la metròpoli esdevé una societat urbana global, els espais compartits acullen múltiples actors amb necessitats i opinions diferents. El conflicte en l’ús d’aquests espais comença a llegir-se en termes de seguretat, control i desviació social.
Durant aquests anys es duen a terme una sèrie d’estudis entorn de l’espai urbà i la construcció social de la inseguretat, que constaten que, així com la configuració física dels espais contribueix a una major sensació de seguretat, l’ús social d’aquests espais (qui els utilitza, amb qui es comparteixen, quines pràctiques socials hi tenen lloc...) és el que més determina la probabilitat de viure’ls amb inseguretat. I si en el primer període l’estereotip de la perillositat requeia sobre el drogoaddicte o el “quinqui” dels barris marginals, ara la població jove i els seus hàbits d’ús de l’espai públic emergeixen com a nou boc expiatori.
És en aquesta fase que s’inicia la preocupació pel disseny i el manteniment d’espais segurs i per la cerca de mecanismes per a la regularització dels seus usos, que culminarà al cap d’uns anys amb la proliferació d’ordenances de civisme i que seguirà en les etapes posteriors i fins al dia d’avui.
© Nicolás AznárezLa configuració física dels espais contribueix a una major sensació de seguretat; l’ús social d’aquests espais és el que més determina la probabilitat de viure’ls amb inseguretat.
La metròpoli global. Convivència veïnal i seguretat en el context residencial
A partir del tombant de segle, continua la internacionalització de la metròpoli barcelonina i la seva transformació demogràfica i espacial. L’experiència residencial de les persones canvia, arran de l’auge del lloguer i de l’arribada de les onades migratòries als barris. Esclata la nova crisi econòmica i social, i s’aguditza la vivència de la desigualtat en termes d’inseguretat. Tot això modifica les relacions que la població estableix amb el seu territori de residència i els seus habitants, i es trasllada, de nou, el centre d’interès de les preocupacions per la seguretat. És en aquesta etapa que prenen força les relacions de veïnatge en la construcció social de la seguretat, amb una tendència a un major sentiment d’inseguretat en entorns residencials marcats per les dificultats econòmiques. La inseguretat es canalitza a partir de la problematització de la convivència amb els fluxos migratoris que s’havien assentat al territori metropolità en les darreres dècades.
En el nou model de ciutat metropolitana canvien les pautes de victimització —amb nous objectius delictius i pols d’atracció—, prenen importància les mobilitats i l’escala metropolitana es consolida com a espai real de l’activitat delictiva. Incrementa la victimització, sobretot per robatoris personals sense violència, però també es viu un augment sostingut i continu dels fets contra els domicilis. Les dificultats d’accés a l’habitatge, sumades a l’increment dels fets delictius en l’entorn habitacional, comporten una convivència en proximitat amb problemàtiques socials que generen inseguretat entre els veïns. El nivell de seguretat percebut disminueix respecte als moments àlgids viscuts durant el període anterior i, si bé es recupera i fins i tot s’estabilitza, una proporció persistent de població declara viure amb inseguretat al seu barri. Si abans el barri es considerava més segur que la resta de la ciutat, ara les valoracions pràcticament no difereixen: la realitat dels barris ha canviat, i ja no es viuen necessàriament com l’espai proper i conegut.
En aquest context, les dades de l’Enquesta de Victimització mostren com les persones que han viscut algun conflicte en la convivència tendeixen a viure el barri amb una sensació de seguretat menor, en alguns casos fins i tot amb més intensitat que les víctimes d’una delinqüència que és sobretot no violenta. A partir de l’Enquesta de Relacions Veïnals i Convivència, també sabem que no totes les situacions de conflicte veïnal s’associen a aquesta vivència més intensa de la inseguretat, i són principalment les ocupacions, els usos d’habitatges per al consum o tràfic de drogues i les baralles o situacions violentes el que més hi contribueix, mentre que sorolls, conflictes pel manteniment de l’escala o els impagaments generen més malestar que inseguretat. Les anàlisis constaten una percepció d’inseguretat major en aquells barris amb una densitat residencial elevada, habitatges petits i on ha augmentat la població (o s’hi ha rebut població nova). La inestabilitat residencial comporta que les persones que habiten barris i edificis canviïn, mentre que els veïns més arrelats al barri viuen amb conflicte i inseguretat la convivència amb l’altre (el pobre, el nouvingut, el racialitzat...).
El que caracteritza aquests darrers anys és, doncs, l’emergència de l’entorn residencial com un àmbit estratègic per a la gestió de la seguretat. Les bases sobre les quals se sosté el sentiment d’inseguretat se segueixen concretant en la delinqüència i en els seus components de violència o irracionalitat. Persisteix també l’atribució d’inseguretat a determinats usos dels espais compartits, i als joves s’hi sumen les persones racialitzades i la manifestació de les economies de supervivència a l’espai públic (recollidors, sensellarisme, prostitució, venda ambulant...). Amb tot, l’experiència residencial i veïnal pren força en la construcció social de la inseguretat.
En definitiva, sense negar el paper que tenen la realitat delictiva i les violències en la vivència de la inseguretat, el recorregut de tots aquests anys fa palès com els problemes generats per la desigualtat econòmica i social, la problematització de les relacions de convivència i dels usos dels espais, i la criminalització del conflicte, sumats a la força de l’estereotip, són factors crucials en la construcció social de la seguretat. I és que, manllevant les paraules de Juli Sabaté, la convivència és un espai privilegiat per a la recerca de seguretats. Davant aquesta constatació, des del reconeixement i la normalització de la diversitat i del conflicte, cal seguir treballant en un model de gestió de la seguretat que recuperi la prevenció social i comunitària com un dels pilars fonamentals.
Publicació recomanada
30 anys de L'Enquesta de Victimització de l'Àrea Metropolitana de Barcelona. Marta Murrià — Carles González. AMB. IERMB.
El butlletí
Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis