Barcelona Metropolis

Aquesta entrevista ha trigat un temps a materialitzar-se. No és estrany. J. A. Bayona és un cineasta prolífic i, probablement, el director català amb més projecció internacional. Encara que viu a Barcelona, on té la seva empresa, La Trini, viatja constantment. Finalment, vam poder trobar-nos al Festival de Sitges, on va presentar La sociedad de la nieve, que es fixa en un fet real, l’accident d’un avió uruguaià que el 1972 es va estavellar als Andes. Aquell fet va donar peu a una pel·lícula anterior, Viuen, de Frank Marshall (1992), i ara Bayona torna a relatar aquella tragèdia. No és la primera vegada que s’interessa per l’experiència extrema de la gent; el seu segon llargmetratge, Lo imposible, recull el testimoni de María Belón, supervivent del tsunami del sud-est asiàtic del 2004.

Nascut el 1975, Juan Antonio García Bayona forma part de la primera promoció de l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya, l’ESCAC. Va començar la seva trajectòria dirigint videoclips, fins que a Sitges va conèixer Guillermo del Toro, que li va produir el primer llargmetratge, L’orfenat, que es va estrenar a la Setmana de la Crítica del Festival de Canes. A partir d’aquí, podríem dir allò que la resta és història, amb pel·lícules com Un monstre em ve a veure, la segona part de Jurassic World o la sèrie El senyor dels anells: Els anells del poder.

A Sitges, un lloc especial per a ell, li van donar un premi. Bayona es presta a contestar preguntes sobre la seva última pel·lícula (evidentment, té ganes de presentar-la al món), però, sobretot, sobre la infància i l’adolescència a Barcelona, en un període de descobriment de la seva passió pel cinema.

Per a mi, el cinema era un esdeveniment perquè era molt lluny. Vivia a la Trinitat Vella i, per anar-hi, calia agafar el metro. Aleshores, anàvem al cinema per Nadal, amb la qual cosa era encara més un esdeveniment. Així doncs, en consumia sobretot a la televisió i en vídeo.

Recordo perfectament la primera vegada que vaig anar-hi sol: era l’any 1990, i era l’època dels Oscars. Em faltava veure una pel·lícula, d’aquella edició: Tot passejant Miss Daisy. Havia convençut els meus germans perquè anessin a veure les altres pel·lícules amb mi, però en aquella ocasió vaig dir a la meva mare que agafaria el metro tot sol. La mare em va dir que sí. Tenia 14 anys. Vaig anar al Comedia, al passeig de Gràcia amb la Gran Via.

En tornar a casa, em vaig adonar que podria anar al cinema sempre que ho volgués. Això sí: anar al cine era complicat.

Anava al col·legi Sant Josep Oriol de la Trinitat Nova. Allà vaig fer l’EGB, i hi teníem un professor, Lluís Rey, que just ara ha vingut a la presentació de La sociedad de la nieve a Sitges. Ell havia rebut un premi de la Generalitat per apropar el cinema a les escoles de Santa Coloma de Gramenet als anys setanta. Imagina’t com era un projecte així en aquella època.

A l’aula de plàstica de la meva escola, ell impartia cinema. Però jo era al grup A, i ell donava classes al grup B. Mentre els seus alumnes feien cinema, jo feia ganxet. No em podia creure que ells estiguessin aprenent cinema mentre jo confeccionava un estoig de llana.

Sí, a les Escoles Pies de Sarrià. Cada dia anava des de la Trinitat Vella fins a Sarrià. Amb bus, amb el 60.

A la primera promoció de l’ESCAC hi havia gent d’edats i procedències molt diverses, estudiants de 18 anys, de 24… Era un grup molt heterogeni. A la meva classe hi havia, per exemple, Kike Maíllo i Adrián López, tots dos de Sant Andreu. Molta gent de barri.

Quan estava fent Els anells del poder i Jurassic World: El regne caigut, venia Guillermo del Toro i em deia: “Bayona, la següent ha de fer mal”. Hi ha coses que et remouen i et fan mal. Evidentment, en el context d’El senyor dels anells o de Jurassic World, com a director, estàs al servei de la història i intentes fer-ho tan bé com pots, sempre en el marc d’una indústria amb una manera de produir molt clara i tancada. Després, en les altres pel·lícules, ja hi ha més espai per treballar des d’aquest lloc “que fa mal”, i el que faig és seguir la intuïció. Vaig rascant i rascant a veure on fa mal, i això sempre connecta amb una part que es repeteix en cadascuna de les meves pel·lícules.

Ara que he començat a entrevistar els meus pares i la meva família per documentar-los, començo a preguntar, i hi ha una cosa que es repeteix: la por ha estat sempre molt present a la meva família. De cop, hi ha coses que van passar i que van marcar-la. El meu pare és molt cinèfil i, quan era petit, per poder entrar al cinema, va començar a vendre pipes i llaminadures. Aleshores, gairebé cada dia, hi entrava gratis.

Fa poc vam anar a visitar el cinema on el pare anava de petit, i li vaig preguntar quina era la primera imatge que recordava haver vist en aquella pantalla i que li hagués quedat gravada per sempre. Em va respondre que era una de Béla Lugosi allargant la mà.

És clar, aquesta és una imatge que jo he fet servir a Jurassic World: El regne caigut, quan el dinosaure és a l’habitació. I penso, aleshores: “Com s’ha transmès això?”. En relació amb la por, també hi té a veure el context, el d’aquelles generacions en què a Andalusia hi havia molta misèria. A La sociedad de la nieve, quan parlava amb els supervivents, un m’explicava que l’emoció que el movia era la por: d’haver de quedar-se a les muntanyes, del que menjaven, de no tornar a casa. Tot això donava peu, precisament, al fet que la pel·lícula fos de por.

La imatge que sempre he tingut gravada a la retina és la de Frank Langella a Drácula (John Badham, 1979), quan baixa de cap per avall, per la façana, i rasca amb la mà la finestra. És increïble: és com la imatge que recordava el meu pare, la de la mà de Béla Lugosi. Potser algun dia en podré fer alguna cosa, de tot això, citar aquestes imatges de manera més explícita que a Jurassic World, i en un context diferent, com el de la Trinitat Vella.

Suposo que això és casualitat. L’altre dia em preguntaven per Los Fabelman, de Steven Spielberg. És cert que és una pel·lícula en la qual ell parla de la seva infància, però en realitat la infància és a totes les seves pel·lícules. Al final, el que és important és la manera d’apropar-se a les històries, d’apropiar-te’n. L’orfenat era un guió de Sergio G. Sánchez que ja existia, Lo imposible es basa en una història de María Belón, Jurassic World és un encàrrec…

En el cas d’Un monstre em ve a veure, encara que la història ja existia prèviament, hi ha una part, al subtext, que té a veure amb la vida de barri. Si comences a furgar, de manera molt subtil, trobes alguna cosa relacionada amb la crisi industrial que es va produir durant el govern de Thatcher, que ja era present a la novel·la.

És molt trist que els cinemes hagin desaparegut del centre de la ciutat. És un tema força global. Parlant amb exhibidors, ara ho reconeixen com un problema, perquè per anar al cine els xavals han d’anar-se’n a la perifèria, i allà no és tan fàcil tenir un pla per a tota la tarda. Abans podies anar al cinema Pelayo i després a prendre alguna cosa a L’Ovella Negra.

Ara, anar a una sala significa hipotecar tota la tarda al centre comercial. S’estan adonant que sortir del centre de les ciutats els ha anat en contra. A mi em fa molta pena que els cinemes hagin desaparegut dels centres urbans. Evidentment, també és llei de vida: les maneres de consumir evolucionen, però crec que la gent s’està adonant que les plataformes són més semblants a la televisió.

Jo espero que algun dia tornin les sales grans al centre de la ciutat, però ja serà un consum diferent, per la presència de plataformes. La televisió i el vídeo ja van prendre espectadors al cinema, i malgrat això no ha mort. Estic molt en contra de la idea que les sales hagin mort. S’han transformat, però no han mort.

Jo vaig veure els clàssics a la televisió. I els vaig veure de petit, a la televisió espanyola, que anava fent cicles: de Truffaut, de Hitchcock, de Kubrick, de Kurosawa… Això fa que no tinguis prejudicis, perquè no hi ha etiquetes. Recordo veure pel·lícules raríssimes, com Cría cuervos (Carlos Saura, 1975) o El timbal de llauna (Volker Schlöndorff, 1979), alhora que veia El increíble hombre menguante (Jack Arnold, 1957) o L’home amb raigs X als ulls (Roger Corman, 1963). Tot formava part del mateix. A aquestes edats, la mirada està més lliure de prejudicis i tot ens fascina.

La sorpresa té molt a veure amb el que faig. Sempre penso que el primer pla que vaig veure a la meva vida, que és el de Superman volant, m’ha marcat la idea que tinc del cinema.

La sorpresa pot ser això o un drama com el de La sociedad de la nieve. La por consisteix a pensar de quina manera es viu que un avió s’estavelli als Andes, o com es viu l’experiència que una onada ho arrasi tot en uns segons. La sorpresa també forma part d’un cinema més dramàtic i realista.

Cada vegada que començo un projecte, començo també un viatge. Per a Els anells del poder, vaig estar un any i mig a Nova Zelanda. La sociedad de la nieve es va rodar a Espanya, però vaig viatjar molt a Montevideo, per familiaritzar-me amb la cultura uruguaiana i argentina, i també per intentar conèixer la realitat cultural d’aquell moment. Em vaig movent per tot el món, com quan vaig anar a Londres a rodar Jurassic World, però sempre he viscut a Barcelona i no em plantejo viure enlloc més.