Barcelona Metropolis

És l’hora del cafè i a la plaça de la Mercè s’hi respira un ambient mandrós. Al número 10, però, l’activitat no s’atura. La rectora de la Universitat Pompeu Fabra, Laia de Nadal, ens rep amb amabilitat i encara amb energia la sessió fotogràfica. La solemnitat del rectorat —sofàs antics, parets folrades de fusta fosca, quadres imponents— contrasta amb el passat de l’edifici, que durant més de mig segle va ser la seu de la societat Bosch y Cía, coneguda pel seu famós Anís del Mono. De fet, quan la universitat hi va instal·lar els òrgans de govern, es va trobar en una caixa forta una escultura del famós mico, inspirat en el mateix Charles Darwin. Després d’enretirar una pantalla que tapava el cartell que va pintar Miquel Barceló per a la inauguració del curs 1994-1995, comença l’entrevista.

No va ser un moment eureka, però recordo que, quan estudiava Veterinària, vaig tenir una assignatura de Biologia i Genètica Molecular a quart curs que em va encantar. La meva trajectòria és una mica estranya, perquè els veterinaris es volien dedicar tots a treballar amb animals, però jo amb aquella assignatura vaig veure la llum: em vaig enamorar de la biologia molecular. Després vaig provar de fer de veterinària uns mesos, però de seguida vaig veure que el que m’agradava era ser al laboratori, observar i contestar preguntes.

M’agrada molt observar i preguntar-me per què les coses funcionen com funcionen, i, després, anar al laboratori i veure si les respostes són veritat o no. Va ser un amor a primera vista. Vaig descobrir el que volia ser i no em va costar gens decidir-ho.

En aquells moments la recerca la feia la gent que havia estudiat Farmàcia o Biologia. Que la fes una persona que havia estudiat Veterinària era estrany. I jo notava que em faltava base, però em vaig espavilar. Estic orgullosa perquè m’hi vaig posar i ho vaig aconseguir. També estic orgullosa d’haver-me escoltat a mi mateixa i haver estat valenta, perquè molta gent em deia que era millor que em dediqués al que havia estudiat.

Molts [riu]! La carrera científica és complicada. S’hi han de dedicar moltes hores, hi ha molts experiments que no surten, has de treballar els caps de setmana… Sobretot quan fas la tesi doctoral, sembla que només existeixis tu i el problema que vols resoldre. Són hores i hores de feina durant les quals has de creure que te n’acabaràs sortint.

Costen molt, però quan n’aconsegueixes algun és molt gratificant. Encara que sigui una petita cosa. Quan esperes el resultat d’un experiment que et permet posar a prova una hipòtesi i, al final, veus que l’has pogut comprovar, és una sensació molt maca.

Dins de la recerca, quan t’independitzes i tens un laboratori, tens gent a càrrec teu i ja fas molta gestió. I, de fet, arriba un moment que has de desenganxar-te del teu projecte, ampliar una mica la visió i estar pels projectes dels altres. Això t'ajuda molt a gestionar equips, a prendre decisions i a prioritzar. D’altra banda, en l’àmbit universitari jo soc de les que penso que si opines, et queixes o felicites, també està bé formar part de les decisions. A més, quan se’m va demanar que formés part de l’equip directiu, ho vaig veure com un repte per ampliar la visió i conèixer millor com funcionen la ciència i la docència universitària del país.

M’ho vaig estar pensant molt, perquè ser rectora implica deixar una mica de banda la recerca directa, però crec que és interessant formar part de la presa de decisions. Més enllà de l’aprenentatge brutal que suposa, és una manera de poder parlar amb més coherència i amb més coneixement de causa.

Que vaig ser molt inconscient [riu]! Bromes a banda, la valoració que faig és que tinc un equip fantàstic. Jo penso que si la gent que t’envolta és millor que tu, vol dir que vas bé. També és una valoració molt positiva pel que fa als treballadors de la casa, perquè, malgrat les dificultats que tenim i tot el que costa no caure en la inèrcia, hi ha molta gent molt motivada que realment es creu el servei públic que fa. Ara bé, és una feina complexa. S’han de prendre moltes decisions des d’una posició en què estàs molt sola. I després hi ha temes que no són estrictament de política universitària, on es barregen altres coses que crec que no haurien de barrejar-s’hi. I això em costa entomar-ho.

A temes més polítics o al fet que, quan vols sortir cap a la societat, costa molt perquè la universitat té inèrcies de tancar-se en si mateixa. Llavors tot l’equip de govern hem de tenir molta motivació i moltes ganes de fer-ho. Hi ha moltes coses que hem de fer proactivament perquè la inèrcia porta a no fer-les.

Sí, és clar, he sortit de la meva zona de confort. Perquè jo estava en una etapa relativament còmoda, ja ho havia demostrat gairebé tot. Però intento escapar-me els divendres i anar al laboratori encara que sigui una estoneta.

De canvis n’hi ha hagut, però és veritat que a fora el canvi està sent tan ràpid que el sistema universitari no té la capacitat de canviar a la mateixa velocitat. El repte d’una universitat, i de qualsevol entitat, d’adaptar-se a aquest entorn és enorme. De vegades va bé no agafar el problema com un tot, sinó per parts; prioritzar, anticipar-te i trobar les escletxes necessàries per moure’t amb una certa rapidesa. D’altra banda, també és important que hi hagi espais de calma, perquè el canvi és tan ràpid que, a voltes, s’ha de fer marxa enrere. És bo pensar, per trobar l’equilibri i enganxar-te al més ràpidament possible als canvis que creus que es quedaran.

Un dels més rellevants és la flexibilitat. Tenim un problema molt gran perquè estem molt encotillats i no podem fer certs moviments de contractació o altres procediments a diversos nivells. És un repte que tenim, que també és polític. Després, ens falten recursos i tenim poca autonomia. I, finalment, crec que hem de sortir fora i potenciar la transferència de coneixement, que ho estem fent poc, i abordar els reptes de manera interdisciplinària. I a això la universitat no hi està acostumada. Hi ha molts experts en cada àmbit, però ara els reptes són globals. La pandèmia n’és un exemple.

Els recursos que ens arriben es dirigeixen a mantenir la casa o, evidentment, a pagar els sous dels treballadors. I poca cosa més. Tenim molt pocs recursos per fer una política científica, de transferència o de docència. Per tant, no ens podem moure. Després, hi ha la normativa. Ara com ara, per fer un grau nou o canviar-ne un que ja existeix triguem dos anys. Cal passar informes, evidentment, però no amb els formats i temps amb què s’està fent. Els pressupostos, a més, és veritat que han augmentat una mica, però normalment són finalistes i, per tant, ja et marquen què s’ha de fer. Cada universitat és singular i hauria de tenir l’autonomia de decidir on enfoca la seva estratègia i, després, retre comptes. En aquestes condicions, si ho féssim malament ens podrien criticar, però ens han de donar l’espai per fer-ho.

Aquí ens ajuda molt el nostre Consell Social. Estem organitzant activitats en format de sopar o esmorzar, a les quals convidem exalumnes, empreses i entitats per mostrar-los els temes específics en què tenim experiència. No hi haurà resultats imminents, però donarà els seus fruits.

Aquest és un dels reptes que tenim i crec que no ho estem fent prou bé. Hi ha molt marge de millora, perquè, en comptes d’esperar que la gent vingui i sàpiga què estem fent, tenim l’obligació i el deure en positiu d’explicar què fem dins de la universitat. Això funciona molt bé amb la docència, però no està funcionant amb la recerca. A més, la Universitat Pompeu Fabra és molt intensiva en recerca, de manera que aquí hi ha un espai molt gran de millora. Primer, educant els professors i els treballadors de la casa perquè entenguin que és una cosa més que han de fer, i, segon, donant-los eines i recursos per poder-ho fer.

Nosaltres hi convivim molt bé i els estem molt agraïts. La Universitat Pompeu Fabra, ja des dels seus inicis, ha vist aquests centres com una oportunitat de col·laborar i de créixer. Si al nostre voltant tenim centres que han agafat una volada internacional espectacular, ens n’aprofitem i també hi aportem la nostra experiència. Un exemple és la relació que hi ha entre el nostre departament de Medicina i Ciències de la Vida i el Centre de Regulació Genòmica. Hi ha fórmules beneficioses per a tots.

Jo soc del parer que no. Aquests centres es van crear per intentar superar l’encotillament de les universitats, i crec que compartir i buscar fórmules de col·laboració té avantatges per a tothom. Crec que ens han fet créixer molt i que si som una universitat intensiva en recerca és també gràcies a les relacions que tenim amb ells.

Jo no soc de l’opinió que com més recursos millor. Es necessiten més recursos, però s’han de donar d’una manera coherent. I, evidentment, en funció del valor que té cada institució, segons indicadors de docència i de recerca. D’altra banda, és veritat que aquí no hi ha una tradició d’invertir en recerca en l’àmbit privat. Amb la nova llei, és més fàcil, però s’ha d’explicar que això és bo per a la societat. El problema és que, en general, volem resultats immediats i, quan s’inverteix en recerca, els resultats no són d’un dia per l’altre. Aquí és on hem de fer l’esforç de sortir i explicar què podem oferir i quines són les eines per fer-ho. No només hi ha les càtedres, sinó la possibilitat de fer convenis, doctorats industrials i altres instruments. I això és responsabilitat tant de la universitat com de les empreses. Si aquest esforç el fem bé, afegirà molt de valor al país, perquè se n’aprofitarà tothom.

Sí. Fa 25 anys hi va haver una aposta clara per la recerca i crec que ara hi hauria d’haver una aposta molt clara per la transferència. I considero que falta visió a llarg termini, perquè això no se solucionarà en un parell d’anys. Sobretot, cal creure-s’ho i posar-hi els recursos. L’altre tema és que falten professionals. Els investigadors sabem fer recerca, però no podem fer-ho tot bé i tampoc tenim experiència en aquest àmbit. Falten perfils experts, que poden estar dins del laboratori o a l’empresa, que articulin la transferència de coneixement. Però, és clar, necessitem valentia i visió política. Si cadascú fa una petita cosa, no ens en sortirem, perquè no tenim el model per fer-ho.

Jo no diria que només s’apostés per l’àrea de biomedicina, tot i que és veritat que els centres CERCA (Centres de Recerca de Catalunya) treballen majoritàriament en aquest àmbit. Però crec que, amb la captació de fons europeus i de talent internacional, s’està demostrant que les ciències socials i les humanitats són necessàries. La multidisciplinarietat és molt important. Ara tots els problemes biomèdics o tecnològics —la intel·ligència artificial o les dades— o bé es tracten també des de les humanitats i les ciències socials o no es va enlloc. Jo estic reforçant molt la idea que no es tracta de fer ciència bàsica per una banda i ciència aplicada per l’altra. Aquí la recerca és un tot. L'últim exemple és que la nostra universitat ha obtingut dos ajuts del European Research Council, tots dos en humanitats i ciències socials. I amb aquest nou projecte del Mercat del Peix, que forma part de la Ciutadella del Coneixement, ens enfocarem cap al benestar, on les humanitats i les ciències socials tenen un paper important, però sempre de bracet de la tecnologia i la biomedicina.

Estic molt emocionada amb el projecte. És un projecte valent, que no he començat jo. Ja fa deu anys que s’hi treballa. L’obertura del parc de la Ciutadella, amb el museu, l’Hivernacle, el Parc de Recerca Biomèdica, l’Hospital del Mar i, ara, aquests tres edificis que de moment anomenem Mercat del Peix, és un encert. Hi vindran cinc dels vuit centres de recerca més capdavanters de Catalunya. És un projecte en què col·laboren moltes entitats i administracions públiques (Ajuntament de Barcelona, Generalitat de Catalunya, CSIC, etc.). Construir un pol biomèdic amb la mirada de les ciències socials i les humanitats, que és la que hi volem donar des de la Universitat Pompeu Fabra, farà explotar projectes amb visions molt diferents. Tinc molta emoció i molta fe que funcionarà. No trigarem a veure’n els resultats.

A Barcelona hi ha molts momentums. Està en una situació privilegiada, atrau molt talent i és considerada un dels pols de coneixement més importants del sud d’Europa. I això ho hem d’aprofitar. Hem d’impulsar la innovació i la transferència. Crec que aquesta Ciutadella del Coneixement hi ajudarà. Perquè hi ha moltes empreses al voltant, hospitals, universitats, centres de recerca… I, si tothom s’hi posa, si hi ha recursos i una aposta política, no tinc cap dubte que serà un projecte important.

La docència clarament ha de canviar. Nosaltres tenim la sort que ja fa molt de temps que estem canviant i hem tingut sempre una docència molt innovadora. A més dels graus interdisciplinaris, fem grups petits, seminaris, pràctiques, moltes assignatures basades en problemes, moltes simulacions i molts projectes d’innovació docent en què els estudiants treballen en problemes reals des del minut zero.

Els continguts, òbviament, són molt importants, però també s’ha de posar èmfasi en el fet que estem preparant ciutadans que puguin treballar on sigui i que, per tant, necessiten competències transversals com el treball en equip, la capacitat crítica, la cerca coherent i rigorosa de fonts d’informació, la comunicació oral i escrita, etc. Els hem d’ensenyar a ser adaptables. I després hi ha el paper que ha de tenir la universitat en la formació al llarg de tota la vida, ja sigui a través de microcredencials, és a dir, de cursos curts molt enfocats a una necessitat, o a través de graus superiors de formació professional. Jo aquí sí que veig que la universitat pot tenir un paper, però també crec que hi ha d’haver recursos. Igualment, hem de pensar en què es vol especialitzar cada universitat.

Aquest és un tema que em preocupa i crec que no l’estem plantejant prou bé. Als nostres graus hi ha un 50% o un 60% de dones. Als doctorats, també. Les professores representem un 40% i les catedràtiques, un 22%. La Universitat Pompeu Fabra ha fet moltes coses bé pel fet de ser jove, però aquest tema crec que no l’ha entomat. Aquí tenim els mateixos problemes que hi ha en una universitat o una entitat que té molts anys. Tothom té el diagnòstic, però ningú fa res al respecte.

Jo crec que hi ha petites accions que poden donar grans fruits, sobretot en la captació i la retenció de talent. Es poden posar incentius perquè entrin més dones, prioritzant sempre, òbviament, l’excel·lència. Es poden no tancar les convocatòries fins que hi hagi el 50% de dones candidates i, paral·lelament, fomentar que s’hi presentin. Això no s’està fent. I aquí faig autocrítica. No podem dir que la situació és molt difícil de canviar; hi hem de posar més incentius. Per exemple, en un retir de treball que vam tenir fa unes setmanes, un dels temes que es van tractar va ser aquest.

No tinc gaire temps, però la meva afició és la meva família, el meu entorn i els meus amics. I després, a mi m’agrada molt fer puzles, però això no ho posis.

Perquè no queda gaire bé, però és una cosa que em relaxa molt. També m’agrada la muntanya i fer esport.

Busco temps per poder llegir força novel·la policíaca, que m’ajuda a evadir-me. M’agraden els autors suecs i alguns de catalans.

Llegeixo articles científics, òbviament, i també llibres de divulgació per ampliar la visió sobre alguns temes. L’altre dia em van passar El canon oculto, de José Manuel Sánchez Ron, i vaig pensar que seria un bon llibre per llegir a l’estiu.