Bretxes que separen, ponts per construir
- Dossier
- jul. 19
- 10 mins
La reconstrucció econòmica d'Europa en la segona meitat del segle XX es va centrar a dotar les democràcies liberals d'institucions que protegissin els drets socials de la ciutadania. I durant quatre dècades aquesta fórmula va funcionar. Al segle XXI, amb l'augment de l'atur i la pobresa i la contracció de la despesa social a causa de la crisi, la diferència entre rics i pobres no para de créixer i els ponts que es van cosntruir són cada vegada menys transitables.
El 1995, l'escultora colombiana Doris Salcedo va obrir una esquerda enorme a la Sala de les Turbines de la Tate Modern de Londres. Des de dalt, o des de lluny, semblava una mera il·lusió òptica. Com havien de partir en dos aquest terra de formigó armat de la vella fàbrica al South Bank de la capital anglesa? De prop, en canvi, la fissura apareixia en tota la seva dimensió. La gent arribava a la bretxa i hi ficava una mà, un peu o el cap per comprovar que efectivament el terra estava trencat.
Salcedo va titular la seva obra Shibboleth, una paraula impronunciable per als descendents d'Efraïm que va servir per distingir-los entre els galaadites, segons el “Llibre dels Jutges” de l'Antic Testament. El so sh en una paraula es va convertir en una espècie d'estrella de David del llenguatge, i es diu que més de 40.000 efraïmites van ser sacrificats per no saber pronunciar-la. Salcedo volia representar a la seva obra el mal causat per la divisió dels pobles, dels orígens, de les llengües, les races o les riqueses.
Recorrem amb freqüència a la imatge metafòrica de la bretxa, l'esquerda o l'espai buit per referir-nos a divisions socials que, més enllà de marcar diferències, generen, refermen i perpetuen desigualtats. Joseph Stiglitz va escriure fa uns anys un dels llibres més importants sobre el capitalisme corporatiu i la desigualtat que genera, i el va titular The Great Divide, traduït a l'espanyol com La gran brecha. La diversitat aporta riquesa a les nostres societats complexes, però les diferències es converteixen en un problema si serveixen per estigmatitzar, si minven la nostra capacitat per prendre decisions a la vida, si coarten oportunitats, si n'alliberen uns i n'atrapen uns altres. El somni de l'estat del benestar de l'Europa de la postguerra no aspirava a eliminar les divisions socials. La crítica marxista encerta quan denuncia l'absència d'esperit revolucionari en aquell model de l'Europa social, però consensuar la urgència de dotar les democràcies liberals d'institucions que protegeixin els drets socials de la ciutadania, garantint nivells acceptables de pau social, va constituir una fita històrica sense precedents. Amb fam no hi ha progrés ni llibertat que valgui. I qui diu fam diu també absència d'educació, d'habitatge digne, de salut o de benestar. El consens social i polític de llavors va servir per a un desplegament fenomenal de polítiques socials i un augment sostingut de la despesa social.
L’esperit del 45
Durant les quatre dècades daurades que van seguir a la fi de la Segona Guerra Mundial, la reconstrucció econòmica a Europa es va assentar sobre unes polítiques macroeconòmiques, monetàries i d'ocupació que partien d'una premissa bàsica segons la qual els mercats poden i han de ser regulats. Posats en perspectiva, la crisi econòmica que esclata el 2008 i les polítiques d'austeritat com a recepta per fer-hi front són la culminació d'un moviment conscient d'erosió dels principis que subjeien a l'esperit del 45 i al qual ens referim amb el desgastat terme de neoliberalisme. La combinació, d'una banda, de l'augment de la demanda social com a resultat de la crisi (en termes d'atur, de pobresa o exclusió social) i, de l'altra, d'una important contracció de la despesa social ha tingut com a conseqüència que les bretxes que ens separen creixin i els ponts, si continuen existint, semblin menys transitables.
Pèrdua d'ingressos
Amb la perspectiva de cert recorregut temporal i nombrosíssimes anàlisis, avui sabem que el repunt de la desigualtat apareix amb molta més intensitat en uns països que en uns altres, i es produeix fonamentalment per la pèrdua d'ingressos de les persones situades a la part més baixa de la distribució, mentre que la part més alta a penes s'ha vist afectada. A Europa, l'ensulsiada de les llars amb les rendes més baixes ha estat molt més pronunciada al sud. En el període 2008-2013, la pèrdua d'ingressos del decil més baix va ser del 51 % a Grècia, 34 % a Espanya, 28 % a Itàlia i 24 % a Portugal (Pérez i Matsaganis, 2018). L'augment de la desigualtat per la deterioració de les condicions de vida de les llars amb menys ingressos implica al seu torn un risc de pobresa més elevat per a aquestes llars, tret que actuï l'estat del benestar. Mentre que a la UE-10 el percentatge de persones en risc de pobresa i exclusió social no va variar de manera substancial abans i després de la crisi, als països mediterranis, especialment a Espanya i Grècia, l'efecte va ser significatiu. A Espanya, la taxa de pobresa va passar del 24 % el 2008 al 27 % el 2017; a Grècia, del 28 % el 2008 al 35 % el 2017.
El repunt de la desigualtat es produeix per la pèrdua d'ingressos de les persones situades a la part més baixa de la distribució, mentre que la part més alta a penes s'ha vist afectada.
Els canvis en les noves necessitats socials en termes absoluts van ser encara més dramàtics: la població en risc de pobresa va augmentar a l'Europa occidental el 4,4 % entre el 2008 i el 2013, gairebé tota concentrada als països del sud: fins i tot si comparem el que ha estat probablement el pitjor any de la crisi, el 2013, amb el 2008, d'un total d'aproximadament 7,2 milions de persones en risc de pobresa, 5 milions vivien al sud. Al nostre país, en el transcurs de gairebé una dècada, el risc de pobresa ha augmentat el 13,4 %. A més, la idea mateixa de pobresa ha canviat durant la crisi. Segons algunes microsimulacions, les persones que es trobaven en el decil més pobre el 2013 (els “nous pobres”) van experimentar pèrdues d'ingressos molt més severes entre el 2009 i el 2013 que aquells que es trobaven en aquest mateix decil el 2009, és a dir, els “vells pobres” (Matsaganis i Leventi, 2014). Per dir-ho clarament, els pobres d'ara són més pobres que els pobres d'abans de la crisi. A més, al decil inferior d'ingressos es troben ara més persones sense feina i menys pensionistes, per la qual cosa el perfil de la persona en risc de pobresa i exclusió social és el d'algú potencialment actiu en el mercat de treball. A tots els països del sud d'Europa, el sistema de pensions ha aconseguit protegir la població gran del risc de pobresa: augmenta la proporció de pensionistes sobre el total de la població, mentre que al seu torn disminueix la seva representació entre les persones més pobres, però l'estat del benestar no ha tingut la mateixa capacitat de reacció en el cas de la pobresa a llars amb menors. Si tenim en compte la pobresa infantil relativa (la ràtio de llars amb persones menors de divuit anys que cauen per sota de la línia de pobresa, mesurat com la meitat dels ingressos mitjans del total de llars), Espanya tenia el 2015 el pitjor registre, de nou perquè l'enfonsament de les rendes baixes va afectar moltes llars amb nens i per la limitada acció de les polítiques dirigides a famílies en situació de vulnerabilitat.
Les polítiques d'austeritat unides a l'extraordinari repunt de l'atur van fer “tornar” el nostre estat del benestar a un disseny clàssic en el qual preservar pensions i protecció per atur va exigir sacrificar tota la resta.
El fort augment de demanda social a Espanya (en els pitjors moments l'atur va assolir el 26 % de la població activa), i a l'Europa mediterrània en general, podria haver estat esmorteït amb polítiques redistributives que compensessin la pèrdua d'ingressos de sectors importants de la població. No obstant això, el comportament de la despesa durant la crisi econòmica va aconseguir protegir alguns col·lectius però va aprofundir en el desemparament de molts altres i va suposar una ruptura molt significativa amb la pauta de convergència europea de les dècades precrisi. Les dràstiques reduccions pressupostàries dels últims tres anys de recessió econòmica i un cert manteniment de la despesa en la resta de països comunitaris han fet que la distància amb la mitjana dels països de la Unió Europea comencés a augmentar, per la qual cosa s'han recuperat els nivells de partida de l'any 2000. En la pràctica totalitat dels pressupostos socials, les retallades ens retornen a nivells de fa més d'una dècada, quan estàvem més aviat a la cua dels sistemes de benestar europeus.
Capacitat minvada
En definitiva, les polítiques d'austeritat unides a l'extraordinari repunt de l'atur van fer “tornar” el nostre estat del benestar a un disseny clàssic en el qual preservar pensions i protecció per atur va exigir sacrificar pràcticament tota la resta, especialment els àmbits de política més marginals des del punt de vista pressupostari, com habitatge, família o exclusió social, però també aquells més universalistes, com educació i sanitat. Tenim avui una capacitat minvada per fer front als nous riscos socials. L'evolució de l'educació i la sanitat és igualment preocupant, atès l'important paper que tenen en la cobertura de drets socials bàsics i els seus elements d'inversió social. En tots dos casos, els quatre països del sud d'Europa van gastar el 2015 al voltant de la meitat del que van gastar la resta dels països de l'Europa occidental, mostrant un afebliment significatiu amb les successives retallades. La situació va ser particularment dramàtica a Grècia, on la despesa per càpita el 2015 se situava al voltant del 59 % en educació i el 64 % en salut per sota de la mitjana UE-10.
Pràcticament una dècada d'austeritat ens deixa un paisatge amb fractures més profundes, on la fragmentació és, al seu torn, cada vegada més complexa. Ha crescut la distància entre els rics i els pobres perquè aquests últims estan, en termes relatius, pitjor del que estaven en els anys anteriors a la crisi. Al nostre país, l'augment de la pobresa és un reflex d'aquesta desigualtat i de l'escassa capacitat del nostre estat del benestar de compensar o atenuar aquestes distàncies. Unes diferències que es converteixen per a alguns en cadenes fins i tot abans de néixer. Els desavantatges tenen un efecte multiplicador amb importants ramificacions. En ple segle xxi, el determinisme social que vincula esperança de vida, salut o èxit escolar al nivell de renda és contrari a qualsevol projecte d'emancipació social. A ciutats com Barcelona, aquestes dinàmiques reforcen una segregació horitzontal segons la qual els diferents grups socials cada vegada es creuen menys. Nombrosos i variats Shibboleth invisibles se superposen al traçat urbà per crear la cartografia de la desigualtat. Això no és nou, el capitalisme sempre ha tingut una crua expressió espacial, però el que Doreen Massey anomena la geometria del poder necessita avui, més que mai, respostes polítiques des de diferents fronts de governança. Recuperar un projecte de vida en comú exigirà grans dosis de coratge i audàcia.
Referències bibliogràfiques
Blanco, I. i Nel·lo, O., Barrios y crisis. Crisis económica, segregación urbana e innovación social en Cataluña. València, Tirant lo Blanch, 2018.
León, M. i Pavolini, E., “Crisis y políticas sociales en el sur de Europa”. Informe Foessa, 2019.
Matsaganis, M. i Leventi, C., “The Distributional Impact of Austerity and the Recession in Southern Europe”, South European Society and Politics, volum 19 (3), 2014, pàg. 393-412.
Pavolini, E., León, M., Guillén, A. M. i Ascoli, U., “From Austerity to Permanent Strain? The EU and Welfare State Reform in Italy and Spain”, Comparative European Politics, 13 (1), 2015, pàg. 56-76.
Pérez, S. i Matsaganis, M., “The Political Economy of Austerity in Southern Europe”, New Political Economy, 23 (2), 2017, pàg. 192-207.
Stiglitz, Joseph E., La gran brecha. Barcelona, Taurus, 2015.
Publicacions relacionades
The Spanish Welfare State in European ContextAshgate, 2011
Llibre: The Transformation of Care in European SocietiesPalgrave, 2014
El butlletí
Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis