Barcelona Metropolis

La bretxa digital va més enllà de l’accés a les tecnologies i el coneixement bàsic sobre com funcionen. La bretxa més invisible és la de l’aprofitament. L’educació en digitalització ha d’acompanyar les persones perquè siguin capaces d’extreure’n tots els beneficis en tots els àmbits (professional, social i personal) i alhora sàpiguen fer-ne un ús crític per evitar els riscos que comporten.

Sovint les coses més importants de la vida no són gaire visibles a simple vista: l’amor, la democràcia, l’admiració, el compromís o la llibertat. Només una mirada més pausada i incisiva pot superar la temptació d’una lectura superficial centrada en allò evident i tangible que podem tocar, comprar i vendre.

És per això que sovint, quan parlem de la digitalització, ens costa anar més enllà dels ordinadors, els mòbils o l’accés a internet. Una situació que cal millorar i que inspira aquestes línies humils, però plenes de convicció i esperança.

Sabem^[1] que hi ha (com a mínim) tres bretxes digitals. La primera és la denominada “d’accés”, que ja anticipàvem com la més evident. Aquesta bretxa engloba les desigualtats bàsiques a l’hora de disposar de maquinari, programari i connexió a la xarxa d’internet. De les tres bretxes, és la més fàcil de resoldre, per golejada, perquè “només” requereix recursos econòmics, coordinació logística de distribució i certa voluntat política. Alhora, és la bretxa més agraïda de tancar, pel fet que els rèdits per a decisors i destinataris són tangibles a curt termini i els resultats, fàcils d’entendre per a tothom. A qui no li agrada regalar o rebre un regal? Sense menysprear aquest tipus d’accions, que són indispensables, però que en cap cas resulten suficients per eliminar la bretxa digital completament, continuarem desplegant aquí una opinió que cerca enriquir les visions del repte. Continuem.

La segona bretxa és la dels “usos”, i fa referència a disposar dels coneixements i les competències necessaris per poder treballar, gaudir i participar fent ús de les tecnologies disponibles. Perquè això sigui possible calen processos de formació o autoformació, o un acompanyament amb referents, no només enfocats a dominar el funcionament instrumental de cada recurs, sinó a proporcionar un criteri d’ús que sigui significatiu, saludable, responsable, ètic, crític i segur^[2]. En aquest cas, superar la bretxa ja no és tan fàcil. Cal reconèixer que en els darrers anys s’ha ofert una formació creixent, en gran part gratuïta, per poder tancar aquesta bretxa, però encara queda molt per fer.

L’arribada dels fons de recuperació Next Generation ha de servir per a aquest propòsit. Ara bé, haurem d’estar atentes a certs riscos pel que fa al seu desplegament. D’una banda, l’excés de burocràcia per accedir als fons es pot menjar l’impacte desitjat i l’energia de les persones que han d’empènyer els projectes. D’altra banda, recaure en la furor certificadora de cursos que no responen a un propòsit o canvi concrets no resoldrà inèrcies enquistades de desigualtat, de la mateixa manera que no funciona receptar solucions homogènies, descontextualitzades i que no aprofitin el sotabosc civil existent. També seria malaguanyat que les presses i el curtterminisme ens allunyessin de projectes tractors que accelerin oportunitats educatives avançades, aprenent de les millors i assumint riscos, així com catalitzant debats, dibuixant futurs i cocreant solucions d’una manera més oberta i participativa. Cal resistir aquestes temptacions, molt comprensibles, per mirar de no caure en errors ja coneguts, però no gaire reconeguts.

En els propers anys hi haurà una acceleració digital sense precedents en l’àmbit socioeducatiu. Pràcticament tothom disposarà de dispositius, connectivitat i una formació digital bàsica d’accés. Segons l’Idescat, a Catalunya el 97% de les llars disposen ja d’accés a internet de manera estable. Aquesta xifra es troba molt per sobre de territoris com, per exemple, Nova York, on l’any 2019 gairebé el 15% de les llars encara no disposava d’internet. Però no podem abaixar la guàrdia, ni tampoc conformar-nos amb la fredor de les dades. Segurament la digitalització serà irregular i caldrà activar dispositius que garanteixin que ningú en queda fora per raons econòmiques.

La bretxa d’aprofitament

Amb una connectivitat de les llars creixent i l’accés garantit a formació bàsica, on queda, doncs, la gran bretxa digital? Arribem així a la tercera, la bretxa invisible, la Big Boss de les bretxes, que requerirà grans dosis de recursos, talent i col·laboració.

Som davant la bretxa “d’aprofitament”, aquella que determina quins beneficis podem extreure de l’ús de les eines digitals. En altres paraules, és el motor d’oportunitats que cadascú és capaç d’accelerar amb els seus actius digitals. O vist d’una altra manera: en quina mesura la digitalització esdevé un ascensor educatiu, social i cultural. És aquí on, d’una manera decidida, cal posar-nos a treballar entre totes.

Entre la utopia i la distòpia

En una societat cada cop més polaritzada se’ns demana constantment adoptar un posicionament monolític en opcions dicotòmiques: Platja o muntanya? Barça o Madrid? Nesquik o ColaCao? Blanc o negre? Posicionar-nos a favor o en contra en qualsevol repte o temàtica. Pel que fa a la transformació digital en l’àmbit educatiu, proposo que fem l’esforç, en cap cas fàcil ni instantani, de treballar en escenaris de grisos, de matisos, fins i tot imaginant una paleta de colors més rica i diversa.

Se’ns dibuixa un escenari on les persones més optimistes, les early adopters i les motivades per les noves tecnologies veuen en les eines digitals una revolució sense precedents de les maneres d’ensenyar i aprendre. Troben noves possibilitats a l’hora de millorar les competències i la motivació de l’alumnat. I es meravellen amb totes les novetats que apareixen dia rere dia, sovint d’una manera massa acrítica i superficial. A l’altre costat trobem les pessimistes i escèptiques, que anticipen els perills i les pegues a unes tecnologies que sovint no dominen i que no es plantegen incorporar, ja que van en contra dels seus principis o maneres de fer. Les primeres viuen la utopia d’un canvi digital revolucionari que transformarà la societat per a bé i les segones pronostiquen una distòpia apocalíptica on les màquines ens dominaran i robaran els llocs de feina.

De nou, més enllà del dibuix extrem de perfils, vull defensar i promoure un posicionament, un moviment, que requereix les dues mirades i sensibilitats. Totes dues errònies i totes dues encertades. Només des de l’equilibri de l’optimisme escèptic, que supera la dicotomia per situar-se en situacions d’aprenentatge i experimentació, som capaces de dibuixar futurs més ambiciosos i assolibles.

Podem començar per arrencar una nova generació de polítiques públiques d’equitat digital que posin al centre les persones, per sobre de les màquines: que entenguin que formar-se serveix per transformar-se, que enderroquin els biaixos que ens avergonyeixen, que elevin les expectatives de qui ja no té forces, que fomentin l’autonomia i no la dependència tecnològica, i que ens permetin capacitar-nos per ser agents de creació, no només de consum.

Però no podem esperar assegudes que tot això passi. Fem el pas. Cadascuna des de la seva comunitat i el seu entorn. Hi ha espai i reptes per a tothom. Per a les docents compromeses amb la seva tasca que volen oferir la millor educació possible. Per a les famílies inquietes que busquen les millors oportunitats per als seus fills i filles. Per a les emprenedores que cerquen nous horitzons i s’arrisquen per nosaltres. Per a l’Administració, que es deu a una ciutadania cap cop més exigent, però també necessitada de suport. I, sobretot, per a un alumnat que ha de liderar marcant el rumb d’uns canvis que sovint depassen la nostra capacitat de digestió. En aquesta paleta digital de colors diversos totes som imprescindibles. La bretxa digital invisible només la tancarem treballant plegades.