Barcelona Metropolis

Des que un descobriment es publica fins que s’aplica passa un temps, però els fruits acaben arribant. És el que ha passat, per exemple, amb una de les grans revolucions dels últims anys, la immunoteràpia en el tractament del càncer. Quan es van descobrir els anticossos monoclonals es va pensar que es podrien curar ràpidament moltes malalties i als Estats Units es van crear centenars de companyies amb inversions milionàries. Gran part van fer fallida i han hagut de passar vint anys, però ara la immunoteràpia és una realitat.

Sí, crec que sí. Aquells primers assajos van fracassar perquè, com a vector per modificar l’ADN, s’utilitzaven uns virus que anaven on no havien d’anar. Ara estem en condicions de superar aquelles barreres. Fins a tal punt n’estic convençut que li vaig proposar a Carmen Vela, quan era secretària d’Estat, que hi hagués un hospital de referència a cada autonomia per a teràpia gènica. No es tracta de seqüenciar milions de genomes, que això ja ho fan altres, sinó d’apostar per determinats desenvolupaments.

Tot i que no és pròpiament una teràpia gènica, és molt interessant la tècnica Car-T que desenvolupa l’hospital de la Vall d'Hebron per tractar limfomes resistents i leucèmies. Consisteix a extreure limfòcits del sistema immune del mateix pacient i modificar-los mitjançant enginyeria genètica. Un cop extrets, els inoculen un anticòs capaç de reconèixer un marcador específic del tumor del pacient, de manera que quan es tornen a injectar, siguin capaços de reconèixer les cèl·lules malignes i atacar-les. És una teràpia molt cara, uns 40.000 euros per dosi, crec, però molt efectiva. Quan funciona, s’ha acabat el tumor. En lloc de tractar el pacient amb molècules exògenes, com la quimioteràpia, el que es pretén amb la immunoteràpia és que sigui el mateix organisme el que elimini el tumor.

La CRISPR ha estat un avenç fonamental. És un enzim que, afegint-li àcid nucleic, pot reconèixer el lloc concret del genoma on es troba l’anomalia, tallar-lo i, amb l’ajut d’un virus que actua com a vector per introduir el gen normal, promoure l’intercanvi de trossos d’ADN. Aquesta és la teoria, però la tècnica no és cent per cent perfecta: de vegades pot tallar en un altre lloc, i de vegades, en tallar l’ADN, no sempre es produeix recombinació homòloga.

Aquí entrem en un terreny pantanós. Des del punt de vista ètic, no tenim cap problema a intervenir en les cèl·lules somàtiques, perquè l’efecte de la modificació es limita al mateix pacient. Però si toquem la línia germinal, la modificació es transmet a la descendència. Des del punt de vista tècnic, no hi ha diferència, però les conseqüències són molt diferents. Imaginem que podem dir a uns pares: si apliquem aquest gen al teu fill, mai tindrà càncer, però cal fer-ho en l'ovòcit fecundat, que vol dir que els fills dels fills tampoc tindran càncer. Seria difícil resistir-s’hi, però en el moment en què es fes, s’estaria creant una diferència, una nova classe d’humans. I encara que hi hagués consens per a no tocar la línia germinal, seria difícil evitar que algú ho fes.

El que no sabem és quines altres conseqüències pot tenir aquesta modificació. Aquest cas demostra que el problema no és una mera especulació. La qüestió és qui controla què es fa i fins on arribem.

I més si la decisió afecta tercers. Poden els pares decidir modificacions genètiques en els fills sense el consentiment dels qui hi hauran de viure?

En teoria no, però tampoc podem assegurar-ho. Per seleccionar el sexe ni tan sols caldria recórrer a la selecció embrionària. N’hi hauria prou amb fer un centrifugat de l’esperma en un gradient de Ficoll, com es fa en ramaderia, que és un mètode cent per cent efectiu perquè l’espermatozoide X pesa més que l’Y. Però igual que ara es fecunden, per raons terapèutiques, cinc embrions in vitro i després s’eliminen aquells que tenen anomalies, es podrien seleccionar en funció d’altres propòsits.

Paràmetres com l’alçada, la intel·ligència o el color dels ulls no seran fàcils de manipular perquè aquests trets estan repartits en molts gens. Però és qüestió de temps.

És el punt primordial. És molt desitjable utilitzar el coneixement de la genètica per evitar malalties hereditàries o eliminar el càncer; però si només se’n beneficien uns i altres en queden exclosos, estem creant un gran problema.

Aquests preus només es paguen al principi. Seqüenciar el primer genoma va costar milions i milions, i ara per 500 euros pots seqüenciar el teu. Seqüenciar és barat. Una altra cosa és analitzar-lo. L’ideal seria que tota la medicina fos personalitzada, que existís un programa d’intel·ligència artificial que, a partir dels paràmetres genètics i fisiològics de cada persona, pogués dissenyar un tractament específic. Suplirà la intel·ligència artificial els metges? Seran els metges consultors psicològics? Però, per ara, més que a una medicina personalitzada anem cap a una medicina estratificada, que consisteix a agrupar els pacients segons certs trets genètics i buscar la teràpia que funciona millor en cada grup.

Treballem amb un bacteri pulmonar que en persones inmunocompromeses produeix pneumònia atípica. Li traiem els components patogènics i li introduïm una sèrie de molècules amb la idea d’utilitzar-la per tractar malalties pulmonars. Hem triat aquest bacteri perquè ja viu al pulmó i, per tant, no seria rebutjat i es podria mantenir actiu durant un temps. La idea és fer-lo servir per tractar pacients intubats que han desenvolupat una pneumònia hospitalària. Aquest és un problema molt greu. El 13% dels pacients afectats moren perquè no responen als antibiòtics. La idea és aconseguir que aquest bacteri, un cop modificat i reintroduït al pulmó, dissolgui els biofilms i mati els altres bacteris resistents a antibiòtics. També es podria utilitzar com a vacuna en el càncer de pulmó, modificant-lo perquè pugui bloquejar els mecanismes que el tumor fa servir per eludir el sistema immune.

Hi treballem. Ara estem parlant amb inversors.

Aquí hi ha diversos aspectes a considerar. Un és que els científics hem de fer recerca de qualitat, treballar moguts per la curiositat però tenint en ment sempre que el que fem pugui tenir un impacte en la societat, convertir-se en alguna cosa de valor. Un altre és aconseguir que els centres públics tinguin oficines potents de transferència de tecnologia. També cal aconseguir que el capital risc, que ara creix a Espanya, s’arrisqui realment. I, per sobre de tot, cal canviar el marc normatiu. És molt important que es desenvolupi la llei de la ciència, en l’àmbit estatal i autonòmic, perquè ens puguem treure de sobre una sèrie de normes administratives que entorpeixen la investigació.

És clar, no pot ser que tinguem una agència estatal i que no tingui un pressupost plurianual. Jo ja desisteixo de poder arribar al 2% del PIB en inversió per a la ciència. Em conformaria que es dupliqués el pressupost del Pla nacional d’investigació bàsica, que són uns 400 milions d’euros, és a dir, l’equivalent a tres quilòmetres d’AVE. Tots els partits hi estan d’acord, no entenc per què no es fa.

Competim en condicions molt pitjors, sens dubte. El temps dedicat a solucionar aquests problemes et treu productivitat. I després hi ha la incertesa. Quan contractes algú que és bo, no saps si tindràs diners perquè continuï. L'has de fer fix, però si després no tens els diners, l'has d’acomiadar. Hi ha d’haver contractes de projecte. Aquesta modalitat ja figura en el decret, però no està ben desenvolupada i no es pot utilitzar.

Home, tots aquests moments d'incertesa i de tensió, afecten, sobretot en un centre de projecció internacional com el nostre. El conflicte era a les televisions de tot el món. Tenim uns 30 caps de grup i unes 500 persones als equips. La gent preguntava, es mostrava preocupada. Ara ja no sembla que afecti tant. I a l’hora d'atraure talent, hem pogut contractar caps de grup molt bons que podien optar per altres destinacions.

És cert, però la universitat necessita un canvi. Igual que el CSIC, que hauria de tenir una estructura semblant als instituts Max Planck d’Alemanya, amb un organisme central que asseguri la qualitat i autonomia de gestió per als centres. Per a una universitat, ser competitius és més complicat que per a un centre com el nostre, no perquè no tinguin bons investigadors, sinó perquè estan més lligats. Cal desburocratitzar. És una pena veure gent jove que ha vingut de fora amb una plaça Ramon y Cajal i al cap de dos anys tira la tovallola perquè es cansa de lluitar.

També aquí som capaços d’atraure’l. El 60% del personal del CRG i el 65% dels caps de grup són estrangers. Però també tenim gent bona d’aquí. Estic orgullós que dos dels nostres caps de grup més joves fessin la seva tesi aquí; després van marxar a l’estranger i han tornat competint amb científics de Harvard, de l’EMBL de Heidelberg o del centre Francis Crick. Està tornant una fornada de gent que es va formar aquí i que ara és internacionalment competitiva. I tenim almenys set o vuit postdoctorands que són caps de grup a Europa. Hauríem de fer una reflexió: el que hem fet és una cosa impressionant, millorem-ho. Recordo que quan vaig venir al CRG vaig tenir una discussió amb Miguel Beato, que va ser-ne el primer director, sobre què volíem ser. La conclusió, molt òbvia, era que volíem competir a la lliga mundial. Barcelona ha d'aspirar a ser la Boston d’Europa. I per això cal fer una aposta que no requereix milers de milions, sinó reformes intel·ligents.