Barcelona Metropolis

Nous temps, nous models: cal canviar la mirada

Les dades que presentem ens indiquen que Barcelona és ja plenament una ciutat del segle XXI, amb uns reptes i unes característiques totalment diferents dels que podia tenir fa un segle. Ara bé, els valors que, d’una manera més o menys imprecisa, seguim evocant per pensar una ciutat d’èxit estan encara llastrats per una mirada antiga. Durant molt temps s’ha considerat que una ciutat d’èxit és aquella que creix constantment en nombre d’habitants, que s’expandeix en el territori, que elimina els seus jardins i boscos per construir indústries o blocs d’habitatges, i que té una població relativament homogènia des del punt de vista racial i cultural. Així va ser Barcelona des de finals del segle xix; l’arribada de gent jove disposada a treballar de valent, a fer créixer carrers, barris i places era l’èxit, allò que va fer de la nostra ciutat el motor de l’economia espanyola.

L’any 2021 ens trobem en una situació totalment diversa: pel que fa al creixement numèric, la ciutat va augmentar fins a finals dels anys setanta; després va perdre població i es va estancar, amb moments de davallada o de remuntada, en funció de les conjuntures econòmiques i de l’arribada d’immigrants. Comparada amb altres ciutats del món, Barcelona és una ciutat relativament petita, sobretot si oblidem la regió metropolitana. Tampoc no és una ciutat amb una població jove; ans al contrari, la mitjana d’edat augmenta fins a 44 anys, una mica més alta que la de Catalunya i la d’Espanya. L’edat mitjana ha crescut en 3 anys, malgrat la injecció de població jove migrant que ha vingut a viure amb nosaltres i que tendeix a rejovenir el conjunt. El grup que més creix és el dels majors de 60 anys, que arriba ja al 20%, aproximadament, i s’estima que cap al 2030 pot arribar a constituir un terç de la població. Alhora, la davallada de la natalitat que fa temps que s’experimenta, malgrat l’arribada d’immigrants amb altres hàbits reproductius, fa que proporcionalment vagi disminuint la població infantil i juvenil: el grup de menors de 15 anys no arriba al 14%. És a dir, ni creixement numèric ni població jove. Tampoc homogeneïtat cultural: l’arribada de tantes persones —el 20,1% són de procedència estrangera, italianes, xineses i hondurenyes en els tres primers llocs— va produint una societat mestissa, típica dels moviments de població de l’etapa de globalització que estem vivint.

Una vida llarga

Es tracta d’una ciutat decadent, atenent-nos als criteris antics? Des del meu punt de vista és totalment el contrari. Desgraciades les ciutats amb una piràmide d’edats d’amplíssima base i d’estreta cúpula: aquesta figura ens diu que s’hi viu prou malament, que la vida humana hi és curta, dura i difícil; la gent n’escapa si pot, malgrat les incerteses de la migració. Barcelona, en canvi, té unes condicions que permeten una vida llarga als seus habitants. Sobretot a les barcelonines, que són els dos terços de la població major de 60 anys, i que tenien el 2017 una esperança de vida de 87,1 anys, enfront d’una esperança de vida masculina de 81. Aquesta diferència, però, es deu bàsicament a l’evolució desigual dels gèneres com a models socials prescrits en funció del sexe, tema en el qual ara no entraré.

Ciutat madura, per tant, capaç de sostenir la vida, de tenir-ne cura; i, a més, d’un tarannà democràtic i progressista. Només des d’una mentalitat oberta es pot construir una ciutat capaç d’adaptar-se a les noves conjuntures i de comprendre que ara el model adequat ja és un altre, que cal reconquerir i preservar la natura, i refer les condicions per a una vida sostenible i saludable, per a una ciutat mestissa però cohesionada, on no hi hagi guetos ni grans desigualtats. I, en aquest aspecte, sí que hi ha encara molt a fer, perquè algunes característiques demogràfiques mostren tendències socials negatives.

Una d’elles és la profunda penetració de l’individualisme: la família ha estat, a Catalunya, el recurs més sòlid per mantenir la vida, especialment en les etapes de dependència, infància i vellesa. I ara ha entrat en un procés d’afebliment. Ens ho mostra l’evolució de la grandària de les famílies, que ha passat a Barcelona de 3,03 membres l’any 1985^[1] a 2,34 l’any 2011, i que, per tots els indicis, segueix caient. Aquesta caiguda seria superior si les generacions joves poguessin emancipar-se més d’hora, cosa cada vegada més difícil a causa de l’atur juvenil, els baixos salaris i el preu de l’habitatge. La tendència a viure sols s’accelera, sobretot entre la gent d’edat avançada, especialment dones; un tret comú a la majoria de les grans ciutats europees que ens mostra que, com a societat, donem més importància al projecte individual, sigui professional o de lleure, que a la construcció d’una vida en comú, com havia estat habitual en el passat. Enyorem la comunitat, però de moment en fugim, empesos pels mil reclams que ens ofereix l’actual forma de vida.
 

Augment de les desigualtats

L’altra feblesa evident és l’augment de les desigualtats, tan visible si tenim en compte, per exemple, les diferències d’esperança de vida per barris. En dades del 2017, l’esperança de vida més elevada de la ciutat era la del barri de la Maternitat-Sant Ramon, de 87,3 anys de mitjana, enfront dels 80,1 de Trinitat Nova, la més reduïda. Set anys és una mesura molt concreta de les diferències de qualitat de vida que, globalment, tenen els barcelonins i barcelonines d’aquests dos barris. Cal dir que en els anys anteriors al 2020 aquesta diferència s’havia anat reduint, dada molt esperançadora, perquè havia arribat a ser de més d’11 anys de distància. És molt possible que amb la pandèmia la desigualtat hagi tornat a créixer, perquè per altres indicadors sabem que als barris pobres els contagis han estat molt més nombrosos.

I encara un altre repte de la nostra ciutat: les possibilitats que ofereix a la gent jove, tant per viure-hi com per treballar-hi. Atur i enormes desigualtats econòmiques són avui, des del meu punt de vista, els reptes majors d’una Barcelona que es transforma i fa front als canvis de conjuntura i d’objectius prioritaris que ens planteja la globalització i el deteriorament de les condicions ecològiques del planeta. Però que té encara coses a modificar: obrir possibilitats a la gent jove, perquè altrament l’envelliment serà excessiu; obrir noves vies de producció, més basades en la recerca i la innovació tecnològica que en el retorn de la indústria o l’expansió del turisme, i, sobretot, impedir la formació de guetos derivats de les grans desigualtats i anivellar les oportunitats i les formes de vida de tota la població barcelonina, per avançar cap a una etapa menys conflictiva i amb un major consens i cohesió social en relació amb el nostre futur comú.