Barcelona Metropolis

La ciutat interrompuda va aparèixer el 2001 amb aquest resum: “De la ciutat torturada dels anys 70 a la ciutat divertida de la postmodernitat, a la ciutat turística. Una crònica de la transformació de Barcelona a través de la literatura”. En aquesta edició, el volum incorpora un segon llibre, nou: El gran novel·loide sobre Barcelona, que fa sumari de nombroses traces literàries de les dues primeres dècades del segle XXI.

El 2011, l'Ajuntament barceloní exigeix a un director de teatre canadenc que retiri un dels intèrprets de l'obra que s'havia d'estrenar al Grec (en estrena mundial), per motius no artístics. El director de teatre s'hi nega, i retira l'obra. La Barcelona que el 2003 enviava al món una imatge progressista amb la manifestació contra la guerra de l'Iraq, llavors, negava a un exconvicte el dret a la reinserció. I censurava una obra de teatre.

La resposta, des dels “gestors” i “activistes” culturals barcelonins, va ser d'aprovació entusiasta o de silenci. A una altra ciutat europea, una responsable teatral declarava: "¿Qui som nosaltres per censurar un projecte artístic? [...] Hem informat que ell hi surt. I els espectadors, si no el volen veure, no venen. És molt senzill." Però a Barcelona no. (I va esclatar el 15-M. I centenars de milers de manifestants van reclamar la independència. Etcètera.)

Julià Guillamon, el 2019, es qüestiona: “Potser el debat es desenvolupa entre gestors i activistes i els creadors no hi tenen res a dir, o uns i altres consideren que no hi tenen a res a dir, o senzillament no pensen que existeixin.”

Sobre Barcelona, no hi ha cap llibre comparable a La ciutat interrompuda (2001). Ni per qualitat, ni per ambició: ni per la profusió tan generosa d'informació avaluada. Guillamon (1962) és un narrador insòlit, un crític competent, un cronista fi i, sovint, com aquí, un recercador cultural tenaç, fet de curiositat i preferències.

La ciutat interrompuda va aparèixer el 2001 amb una coberta d'Enric Jardí: un plànol de l'Eixample, amb parades de metro que es deien Bikini o Zeleste, o un pàrquing Makoki. I amb un resum: “De la ciutat torturada dels anys 70 a la ciutat divertida de la postmodernitat, a la ciutat turística. Una crònica de la transformació de Barcelona a través de la literatura”. En concret, aquella que referenciava una contraimatge de la ciutat. I, a més, s'hi trenava música, cinema, televisió, còmic, disseny, arquitectura. I tot s'articulava amb idees dels millors assagistes internacionals del darrer terç del segle xx.

És un llibre molt sòlid. Molt valuós. Amb dues tesis: l'existència d'un desacord entre la ciutat del poder i la ciutat dels escriptors (que preferien una Barcelona bruta, conflictiva i dotada de memòria), i la infertilitat cultural de les posicions col·lectivistes doctrinals (nacionalistes, marxistes) i de l'individualisme de masses.

En aquesta edició, el volum incorpora un segon llibre, nou: El gran novel·loide sobre Barcelona, que fa sumari de nombroses traces literàries de les dues primeres dècades del segle xxi. Repassa temes i pretextos narratius, i els connecta per compondre un "paisatge". Com a mètode, més d'anàlisi de continguts que no hermenèutic, ofereix guanys de comprensió, però frega un cert esquematisme, i sol subratllar més allò explicitable que no allò latent, i desatén la qualitat artística de les obres en favor del seu relleu sociocultural. I això és així, i celebrem-ho, perquè aquests dos llibres emanen d'un alè polític: humanístic, llibertari.