Barcelona Metropolis

Als 68 anys, Cesc Gelabert continua ballant i lluint la mateixa figura impecable de quan va començar a moure’s en l’escena barcelonina als anys setanta. Hauria volgut ser el xaman dels somnis de la tribu, però com que l’època en què li ha tocat viure no encaixa amb aquesta idea, s’ha dedicat a somniar despert, és a dir, a l’art. Ens trobem amb ell al Mercat de les Flors i desgranem el llibre El que m’agradaria que la dansa fos, en el qual reflexiona sobre la seva experiència. Parlem de la dansa i la consciència corporal com a eina per a la vida quotidiana i què fa que la dansa arribi a ser art. Revisitem la seva etapa d’artista emergent a la Barcelona efervescent de la transició democràtica, els seus anys a la Nova York de finals dels setanta i el seu pas per Berlín. I finalment ens fixem en com ens movem per Barcelona i com hi podríem ballar millor.

Ja fa uns anys que em rondava pel cap plasmar els coneixements que he adquirit al llarg de la meva vida. En un principi havia tingut la idea de fer-ho en format digital i de manera interactiva, però no vaig aconseguir el finançament. Parlant primer amb Jordi Fàbrega —que, malauradament, va morir fa tres anys— i després amb Carles Batlle, vaig començar a treballar-hi. Quan ja el tenia bastant enfilat, va coincidir que el Mercat de les Flors, l’Institut del Teatre i l’editorial Comanegra encetaven la col·lecció “Paragrafies” sobre dansa i coreògrafs. Va ser l’estímul per acabar-lo de concretar. Llavors vaig demanar a Joaquim Noguero (periodista i crític de dansa) que m’ajudés en l’edició. Ell ha estat fonamental a l’hora de trobar un llenguatge que s’entengui.

Entenc la meva feina com un servei i, per tant, tot allò que he après ho vull compartir. Aquí explico l’essència de la meva experiència. De fet, he transcrit en forma de llibre el que he explicat en mil conferències, en mil classes i assajos. Per a mi, no és un llibre, sinó el llibre. Té un afany de ser una síntesi i que englobi el conjunt del que és la transmissió cultural lligada al moviment habitat. Va de la dansa a la vida, en tots els aspectes possibles, fins a la seva funció més específica com a art. També intenta incloure tots els rols dins el món de la dansa.

En la meva carrera aquí a Catalunya, a Espanya, des dels temps de Franco, m’he passat la vida explicant-me. M’he hagut d’explicar molt i per això he intentat sintetitzar, trobar el llenguatge més escaient amb paraules senzilles. No m’agrada fer servir un llenguatge molt intel·lectual, sempre procuro condensar les meves idees, perquè els mitjans de comunicació no tenen el temps ni l’espai.

El compositor Delfí Colomé deia que la dansa és una de les poques arts de les quals qualsevol persona considerada culta pot dir que no en sap res sense complexos. És a dir, has de saber qui és Picasso, però no cal saber qui és Merce Cunningham. I aquest desconeixement repercuteix en els problemes de salut. No habitem bé el cos.

Precisament Lydia Azzopardi i jo hem estat al Museu de les Arts Escèniques (MAE) perquè hi dipositarem tots els nostres fons. Som en el procés de classificar-los. El MAE no té prou espai per exposar les seves col·leccions; per tant, poques vegades hi podrem veure exposicions de dansa. Per a mi la dansa és experiencial, no es pot comprar ni vendre. L’autèntica dansa és una experiència, i això no genera diners. Tot i així, crec que la cultura del moviment s’ha de transmetre i als museus l’art hi perdura.

Ara la gent entén que som el que mengem, però també som el resultat dels moviments que hem fet a la vida. Si sempre estàs rígida, com t’imagines que seràs quan siguis gran, si ara vius sense cap consciència del cos? Les virtuts que et pot oferir el cos no t’arribaran mai. De fet, estem condemnats a habitar el cos amb l’emoció i la ment. No hi ha cap moment de la vida que això no passi. Per a mi, la dansa no dona sentit a la vida. El sentit a la vida el donen les teves creences, ja siguis laic, agnòstic o creient, però el moviment habitat és savi i és una eina que pot ajudar en moltes coses a la vida. El cos no diu mentides. Per tant, es tracta de treure’n profit i no caure en l’extrem de la ment ni en l’extrem del cos.

Quan acaben el batxillerat, els joves han après a concentrar-se? Saben què és el desig? Tenen un coneixement sobre les emocions? Del cos en sabem molt poc, però tampoc sabem res sobre les emocions i encara menys, molt menys, sobre la ment. Aprenem moltes coses que fem amb la ment, però no aprenem què és la ment ni com utilitzar-la. Les formes de coneixement que integren cos, emocions i ment per a mi són molt útils. Jo parlo de la dansa, perquè he viscut aquesta experiència cultural. Però també es pot enllaçar amb moltes altres tècniques o accions com el ioga, el taitxí, caminar, la música, les arts amatòries. Si no ets capaç de tractar els teus desitjos, com pots funcionar per la vida? Si no et pots concentrar, com tiraràs endavant? És una llàstima que no utilitzem aquesta dimensió. M’agradaria que les formes de cultura, que tenen aquesta característica d’habitar el cos amb l’emoció i la ment, fossin al nucli dur de l’educació i la vida.

M’agradaria que de tant en tant ens apartéssim dels escriptoris. Com es pot estar tot el dia assegut? És impossible! No aprendràs mai idiomes si no hi participen les teves emocions. Crec que ajudaria molt que aprenguéssim les matemàtiques ballant. Jo he anat fent proves, però no he tingut la capacitat d’incidir de veritat en la societat. He col·laborat amb Amador Vega en un curs sobre Ramon Llull, a la Universitat Pompeu Fabra. Com pots estudiar Ramon Llull només amb el cap? És només una part de la teva ment.

L’art ha de ser per a qui el fa, però també per a qui el rep. És com si tu ara no entenguessis el que dic. Només podrem tenir una bona conversa si tu entens el que jo dic. Jo sempre dic que l’art és un somni compartit en estat de vigília. L’art ens brinda l’oportunitat de somniar el que vulguem, però desperts. Si el ritual de l’art va bé, és un acte de reiniciació. Si l’art està lligat amb la societat, pot fer una feina col·lectiva. Parlo de les famílies de la dansa, perquè la dansa com a forma cultural som tots, no només els ballarins; des de tu, que m’estàs entrevistant, ell [assenyala el fotògraf], que m’està fotografiant, els polítics, els mitjans de comunicació, el públic… És tot un entramat. I si no funciona l’engranatge, es perden les connexions.

Des d’adolescent volia col·laborar amb el món a través de dues vessants o territoris. Un és el que jo anomeno “somniar despert” —que va des de la literatura fins a la música— i l’altre, el que en diria “segona naturalesa” —l’arquitectura, l’escultura, la pintura o l’urbanisme. De fet, poc després de començar a ballar vaig decidir estudiar arquitectura. Em vaig llançar amb les meves forces i il·lusions per aquest doble camí. Però hi va haver un moment en què vaig haver de triar. Com a arquitecte no volia fer cases, volia fer jardins. En aquell moment, la dansa encara era molt incipient i vaig decidir aventurar-m’hi. Sempre he tingut una vena metafísica… Jo, com a ballarí, volia ser un xaman dels somnis de la tribu. Això avui en dia no pot passar o bé és molt difícil. Però sempre va ser el meu gran somni.

Haver viscut l’explosió artística que hi va haver després de la mort de Franco és una experiència que et marca de per vida. La de finals dels setanta i els vuitanta va ser una època meravellosa. Al principi estava tot molt desordenat, però de mica en mica es van començar a obrir subvencions. Era una època en què teníem poques coses, però molta il·lusió. Els primers linòleums els compartíem, la primera càmera de vídeo també la compartíem entre cinc companyies. Per a mi, això il·lustra el que es vivia en aquella època. La ciutat s’estava transformant i es trobava en plena efervescència, tot i que la dansa era molt incipient i tenia molt poques estructures. Una casa de la dansa com el Mercat de les Flors llavors era impensable.

La Lydia és el meu ull, la meva ciutat. Potser jo vaig estudiar arquitectura i m’he dedicat a la dansa, però ella és realment polifacètica: canta, actua, balla, ha dissenyat vestuari i té ull per a la fotografia. Viure amb una persona com ella m’ha permès parlar en tres idiomes a casa: català, castellà i anglès. Britànica nascuda a Istanbul, la Lydia és d’origen armeni, grec i maltès. Viure amb ella em treu del meu localisme emocional, perquè jo soc de Sarrià, em vaig criar jugant per Collserola i soc molt del Barça —soc dels socis que no sopa quan perd—. Però també soc budista; per tant, m’agrada viure a tots els nivells possibles.

L’any 1984 vaig visitar la ciutat per primera vegada. Els primers anys que hi anava encara estava tancada, però plena d’equipaments culturals. He tingut l’oportunitat de conèixer Berlín a fons i fins i tot viure-la en moment crucials, com quan va caure el Mur. Allí hi he fet projectes molt interessants: vam ser companyia resident al Hebbel Theater, vaig reinterpretar solos de Gerhard Bohner i també vaig crear una coreografia pel centenari de la Bauhaus basada en un dibuix d’Oskar Schlemmer, que, per a mi, va ser un regal.

Jo no em defineixo per una forma, en provo moltes, tot i que això no va bé, perquè el que més agrada és que tinguis un segell molt clar, és a dir, que se’t pugui identificar per una forma o una temàtica. Cada projecte l’he intentat lligar amb un fenomen cultural que m’apassiona i en el qual he pogut aprofundir al llarg de la creació de l’espectacle.

Els ballarins d’ara tenen uns cossos amb molta preparació, però viuen unes altres problemàtiques, perquè tenen accés a moltes opcions i a sobre s’ho han de fer tot ells. Com s’ho poden fer per trobar un lloc per a ells mateixos? Cada jove se n’anirà a estudiar aquí o allà, i farà segons el que hagi après, d’aquí i d’allà. A mi m’agradaria que la gent d’aquí pogués ballar arreu del món, però que també se’ls pogués conèixer aquí, i això té a veure amb la diversitat informada de què parlava abans: cal estar informat, però mantenir la pròpia personalitat; no hem de ser la còpia d’un altre lloc o d’un altre país. Jo he pogut ballar les coreografies de Gerhard Bohner i ho he pogut fer d’una manera personal. Alhora també crec que és important trobar un equilibri entre les generacions i no oblidar el passat. Jo no me n’oblidaré mai, ni de Joan Magrinyà, ni de Carmen Amaya, perquè, si m’oblido d’ells o del folklore del país, anem malament.

Barcelona ha tingut sempre un pressupost de cultura important i, en concret, amb la dansa, ha fet coses molt bones i li ha donat visibilitat, fins i tot en festes populars com la Mercè o la Cavalcada de Reis. No ve al cas, però he fet de Rei d’Orient a la Cavalcada!

De Gaspar. Em va fer molta il·lusió. És el millor espectacle que he fet. Mai he tingut tant de públic, ni tan entregat. És un molt bon exemple de, sense fer res, ser cultura. En acabar la cavalcada ens van portar a Sant Joan de Déu a visitar nenes i nens; els portàvem regals i ens miraven amb una il·lusió… Va ser extraordinari.

Sempre he dit que voldria que la dansa fos present en més teatres, com, per exemple, el Liceu, on només en programen tres espectacles l’any. Jo sempre vaig lluitar perquè la dansa fos present al Lliure, però ja no en programen, perquè creuen que, com que hi ha el Mercat de les Flors, no cal. Per a mi això és un error. És cert que jo vinc d’un Lliure en què, com a companyia, érem residents, i, per tant, l’imaginari que jo tinc del Lliure és diferent. Per a mi era molt important, perquè atreia uns altres públics a la dansa.

Per poder-nos moure bé, primer cal que ens respectem, cal trobar un equilibri entre les llibertats individuals i la convivència amb els altres, i aquest equilibri en una ciutat tan densa com Barcelona és molt difícil de trobar. Una vegada, a Tòquio, vaig creuar Shibuya, el famós encreuament, amb els ulls tancats, i no vaig xocar amb ningú. Intenta caminar dos metres sense obrir els ulls aquí! I més ara, amb la gent aferrada als mòbils. Jo vull una ciutat en la qual la gent camini i es bellugui bé, però que respecti el moviment dels altres. Tot i que s’ha fet molta feina per respectar persones de mobilitat reduïda, s’ha de continuar treballant per trobar aquest equilibri. En les autèntiques coreografies, quan tu balles amb algú, l’important és l’altre, no tu.

Absolutament! I et permet un moviment útil, sa i savi, tot i que, cada vegada que afegeixes un element nou en la circulació, com ara els patinets, estàs col·locant un nou element coreogràfic, i si no has introduït bé aquest element coreogràfic, pot ser molt disruptiu. Però jo, el que li demano a la meva ciutat és que treballi per trobar aquest equilibri, entre seguir treballant pels drets individuals i la convivència. Soc conscient que organitzar tot això és complex, perquè s’ha de coordinar des de molts nivells del país, tant estatals com europeus. S’han fet molts avenços a Barcelona i no s’ha de perdre la il·lusió de seguir-ho fent. Estic segur que aleshores veurem que la gent es mou i balla millor pels carrers de Barcelona.