Barcelona Metropolis

També hi ha una clara voluntat de trepitjar terreny. No en va, els qui signen aquestes pàgines ho fan amb la voluntat de crear mites, que és una de les tasques del gremi de la lletra. El llibre es completa amb fotografies, amb descripcions destacades, amb un grafisme viu de la mà del seu altre editor, l’argentinobarceloní Diego Piccininno.

El viatge el comença el mateix Gomila, qui ens endinsa en la ciutat del vici, la que paradoxalment ens va elevar a la categoria de gran ciutat literària d’Europa, tot proposant-nos un recorregut que va de Juli Vallmitjana a Mathias Énard, sense oblidar-nos del Watusi de Casavella. Aquest inici ja és tota una declaració de principis: prepareu-vos.

Marta Pessarrodona desmunta moltes de les idees que tenim sobre Mercè Rodoreda amb un exercici de literatura comparada de primer nivell, com ja ens té acostumats. Així, La plaça del Diamant la fa brillar amb la Berlin Alexanderplatz de Döblin, l’Ulisses de Joyce i La senyora Dalloway de Woolf. La traductora eslovena Simona Škrabec ens endinsa en el territori de Jaume Cabré i ens recorda una de les constants d’aquest llibre, que “un poeta que es pren el seu ofici seriosament es converteix en la consciència dels llocs on habita”.

Del boom llatinoamericà ens en parla, naturalment, el periodista Xavier Ayén, i ens explica que poques ciutats del món tenen una cantonada on hagin viscut dos premis Nobel de Literatura: García Márquez i Vargas Llosa. Per cert, el primer, en un conte, parla de les palmeres del passeig de Gràcia (ningú no és perfecte). També té tot el sentit que de Manuel Vázquez Montalbán ens en parli qui li ha agafat el relleu amb la sèrie de Carvalho, Carlos Zanón. Carvalho és un personatge que va buscant el mapa perdut de la seva sentimentalitat, com fa el mateix Zanón en la seva obra narrativa i poètica.

La novel·lista Teresa Solana és l’encarregada de repassar el gènere negre, el qual gaudeix a Barcelona d’una sòlida tradició des dels anys cinquanta i que tant s’ha revifat amb el Festival Internacional BCNegra fundat pel llibreter Paco Camarasa el 2005. En un altre extrem de l’organisme viu, el crític Ignacio Echevarría ens apropa a la figura del xilè de renom internacional Roberto Bolaño, qui va iniciar la seva carrera literària com a sensepapers pels carrers del Districte V i va acabar com a escriptor consagrat que sopava a Il Giardinetto amb la crema literària de la ciutat.

El poeta, narrador i cronista David Castillo ens fa viatjar amb Juan Marsé, amb qui comparteix geografia literària, i es declara més afí als anarquistes de Si te dicen que caí que al Pijoaparte d’Últimas tardes con Teresa. Quim Monzó aconsegueix caçar personatges, episodis i indrets d’interès que, si no fos per la seva mirada, restarien amagats en una ciutat indiferent. Ho diu el crític Julià Guillamon.

De Montserrat Roig se n’encarrega Irene Solà, qui es disposa a “llegir la ciutat amb els peus”, tot centrant-se en un moment concret amb la certesa que “mirant una cosa petita, de fet, te les estàs mirant totes”. Aquesta cosa petita és la nit del casament de l’Encarna a El temps de les cireres. La poeta Blanca Llum Vidal recorre una Barcelona que “no és terra ni escenari sinó nervi, substrat i batec”, la de Maria Mercè Marçal. I, per acabar, Marina Espasa ens situa a la Barcelona que no existeix, la de més enllà dels rius o la dels qui no tenen veu o la dels qui viuen als marges, la que retraten Pérez Andújar, Núria Cadenes, Javier Calvo... En aquest capítol hi ha la prova definitiva que, en parlar de la Barcelona que no existeix, els seus escriptors l’han feta existir, des de moltes mirades, racons i veus, tal com es mereix un organisme complex, canviant, viu.