Barcelona Metropolis

Vaig estavellar la Lambretta contra un cotxe aparcat, cap a les tres de la matinada, una nit de primavera. A l'endemà al matí li vaig dir a tothom, al bar Kolakao, on anàvem sempre, que havia perdut el control de l'escúter en prendre una corba, però era una altra de les meves sofisteries. Qualsevol que m'hagués vist enfilat a la moto sabia que jo agafava les corbes més rígid i encarcarat que El Cid quan el van clavar, ja cadàver, al cavall.

Em feia vergonya confessar que anava en línia recta des del començament del carrer. Això de "línia recta" és una manera de parlar: en realitat anava fent ziga-zaga d'un costat a l'altre. Segons sembla portava aquest punt de borratxera en què vas prou sencer per posar en marxa la moto i allunyar-te d'on sigui sense desplomar-te a l'instant, però no tan sencer com per adonar-te que el que estàs fent és una completa bestiesa, i a sobre veus doble.

Per solucionar això de la visió doble em vaig posar les ulleres. Eren de sol.

2. La nit que vaig estavellar la Lambretta no duia casc, no sé si perquè en aquella època encara no era obligatori o perquè havia accedit a aquest estat alcohòlic de complet menyspreu per les lleis que regeixen la nostra societat.

Tot just havia deixat a casa seva, al barri de Ciutat Cooperativa, una noia que acabava de morrejar i grapejar. Veníem de les festes de la Colònia Güell. La noia era maca, encara que el seu rostre era pla i circular com un pai-pai. Aquella nit ella portava texans vermells de cintura alta, unes sabates de sola Martens amb sivella infantil, sense mitjons.

La noia tenia un nom que no salvava ni el diminutiu. Quan jo li trucava per telèfon a casa seva, sa mare cridava el nom complet de la nena, el que apareixia al llibre de família, d'una punta a una altra del pis. Ella responia amb una veu que xerricava. Hi havia una cosa imprecisa en la seva dicció que em repel·lia, encara que només una mica. Una c massa líquida, una n que fregava el so de la ny; no recordo la infracció, només com m'esmussava les dents.

Durant molts anys he explicat aquesta història dient que la nit que me la vaig pegar amb la Lambretta jo havia estat posant-li les banyes a la meva nòvia formal. Potser ho deia així perquè la doble entente em feia quedar com un playboy internacional. Potser ho deia així perquè creure en l'existència d'un càstig diví (l'hòstia amb moto) pels meus pecats (l'adulteri) era la conclusió lògica de la meva educació catòlica.

Avui, als meus quaranta-vuit, segueixo sense saber què era aquella noia. Però sé que no va existir càstig diví. Que jo hagués estat tanta estona ficant una mà per dins dels seus pantalons, per darrere, fins a arribar a la part inferior del seu pubis, la meva mà superant la corba de les seves natges, la palma aixafada entre la tela dels seus pantalons i la carn del seu cul, per intentar accedir al seu sexe, no va tenir res a veure amb el sinistre posterior.

Me la vaig pegar, ras i curt, perquè anava amb moto, en tercera per un carrer estret, amb ulleres de sol, a les tres de la matinada, i sense casc i borratxo.

Com si desitgés pegar-me-la, vaja.

3. Va ser tot molt ràpid. Un instant estava damunt de la Lambretta, despentinat, el vent en la cara, cantant el “Gate 49”:

When I'm away I think of you
(a-ha-a-hà)...

I al següent a-hà ja estava a la meitat del carrer La Plana. Rient. No tenia la moto sota les cames, i estava assegut al terra. No recordava haver-me incorporat per asseure'm, encara que és clar que ho havia fet, perquè això de sortir disparat d'un vehicle i caure de cul només passa als curtmetratges de Harold Lloyd.

Vaig distingir la moto, uns cinc metres més enrere. Tombada de costat, com un burro mort. Sota la llum crepuscular d'un fanal vaig poder distingir que el parafang davanter havia desaparegut. El manillar estava doblegat en un angle estrany, semblava que la moto s'estigués tornant per veure qui cridava el seu nom. També li faltava la meitat de la xapa frontal, i el far se li havia apagat. Vaig continuar rient, en veure la moto allí en aquell posat estrany. Semblava una maja de Goya, només que amb dues rodes, i de color vermell, i un sol ull.

La maja de l'ull. Em petava de riure. Anava molt i molt borratxo, més del que imaginava, i de sobte tot em semblava la mar de divertit.

Es va aturar un cotxe. Es van obrir les portes del davant i en van sortir dues persones. Vaig entretancar els ulls. Vaig tractar de posar la meva cara de sobrietat humil, per si era la policia. No ho era. Els vaig reconèixer. Havien anat a la meva classe a l'institut, eren un noi i una noia, mig hippies mig progres, tot fulards de gasa i bones intencions. Jo mai els havia mirat malament, aquests dos, però tampoc bé, la veritat. En la meva ordenació del món ni apareixien, com els llogarets insignificants dels mapes de carretera.

Però resultava que sí que existien, després de tot. Eren allí, ajudant-me a posar dret, mentre jo continuava rient, tractava de treure-li importància a la situació, com si això de pegar-me-la a quaranta per hora contra cotxes aparcats fos un hobby meu.

Recordo que vaig pensar (l'endemà) que hi havia una cosa bíblica que dues persones que eren, en la gran òpera tràgica de la meva vida, com els dos extres que sostenen safates en un extrem de l'escenari, fossin precisament els bons samaritans que acudien a socórrer-me en les meves hores de necessitat.

Hi havia una lliçó aquí, que per descomptat vaig oblidar a les poques hores, quan se'm va passar la mona.

T'hauríem de portar a l'hospital, Kiko, tio, em va deixar anar un d'ells.

Per què, si no em fa mal res, vaig remugar jo. I era veritat. Estic de puta mare, vaig exclamar. No el vaig dir pel seu nom, al hippy, perquè mai m'havia molestat a memoritzar-lo.

Ell em va assenyalar a la cara, va dir que potser m'havia donat un cop al cap.

Em vaig espantar i tranquil·litzar alhora. Em vaig dir: a veure, si arribo a haver-me fotut una hòstia d'aquestes d'apartar la mirada en transports públics, el col·lega no me ho estaria dient amb aquesta serenitat zen. Hauria fet cara de terror i nàusea mentre començava a buscar fragments de nas pel terra.

I no obstant això, la veritat és que m'havia pegat un cop al cap; potser els danys no eren visibles.

Em vaig tocar el front, em vaig mirar els dits, hi havia sang però no gaire, almenys no regalimava; vaig suposar que això era bo. Vaig accedir a anar amb ells, gairebé com si els fes un gran favor, i vaig continuar fent broma durant tot el trajecte a l'ambulatori.

Una vegada allí els metges em van mirar durant una estona, em degueren fer alguna radiografia, no ho recordo. Els hippies van marxar. El metge de guàrdia em va posar iode al front i al nas. Coïa. Vaig arrufar el nas, vaig deixar escapar un issshh entre dents. No em va cosir punts, perquè no calia, va dir quan l'hi vaig preguntar. Em vaig mirar en un mirall i tenia una part del rostre com una llimona passada per la ratlladora. Un tall dividia el pont del meu nas en dos. Quant al cervell, va dir, si estava com una cabra (cosa que saltava a la vista), no era culpa de l'accident.

És broma, no va dir això.

4. Quan el metge va acabar de curar-me vaig decidir trucar a casa meva. Els vaig espantar molt. El meu pare va arribar a l'ambulatori al cap de mitja hora. Jo feia un moment que m'havia posat a plorar, com endevinant en quin acte de l'opereta havia de fer l'entrada el pare afligit, i quan ell es va plantar al vestíbul de l'hospital encara seguia en això.

Aleshores jo estava assegut al terra de la sala d'espera amb els braços rectes sobre els genolls, cap cot, un posat bastant Emilio Estévez, no sé quina puta pel·lícula estava muntant al meu cap, tallant aquest fotograma i aquell perquè encaixessin en la nova narrativa. Una que fos una mica menys penosa i trista, que sonés millor al bar, l'endemà.

Estava apesarat, sí, però també estava gaudint una mica d'això d'estar apesarat. Portava uns quants anys amb una cosa amarga i dura que no es dissolia al meu interior, com una pastilla que tractes de desfer en aigua massa freda. Si ho penso ara, m'adono que estava content que almenys m'hagués passat alguna cosa. El que fos.

Saps que no estàs gaire bé d'ànims quan un accident t'il·lumina el cor.

El meu pare em va veure, assegut allí al terra, en aquell (estudiat) posat mig planyívol mig viril, i va estar a punt de posar-se a plorar també. Ho sé perquè li tremolava la barbeta i també la clavícula. Ho vaig notar quan em va abraçar. Em va donar uns quants cops a l'esquena. Si arribo a tenir fissura de costelles me les hagués acabat de trencar totes. Estava fort, el meu pare. Encara ho està.

A l'endemà al matí, a la meitat del dinar dominical, el meu pare va confessar que a l'ambulatori, en veure'm, gairebé havia fet el petarrell. Ho va dir així, amb un tènue menyspreu a la veu, minimitzant el que havia passat, la seva confusió i pànic, l'esglai d'anit.

No en vam tornar a parlar. Així era tot, en aquells temps. El teu primogènit es pega una castanya antològica amb moto, borratxíssim, als vint-i-un anys, i el fet queda confinat al cofre més recòndit del traster de la història familiar. Ningú ho comenta, ningú pregunta, ningú diu res en veu alta, posant-se dret entre el primer i segon plat, bolcant un got de vi en el procés, què collons li passa al nen, què podem fer per ajudar-lo, per què carrega aquests ulls tan tristos, per què vol destrossar-ho tot, per què porta això dur i amarg al pit que no hi ha manera de dissoldre, per què passa els dies amb ganes de destrossar cares, ple d'odi i por, per què parla així, com si ja no ens estimés a ningú de la família. Com si tot li fos igual.

5. A les nou del vespre torno a Sant Boi. Agafo la sortida de l'autovia just després del Carrefour, enfilo la pujada del pas elevat, quan arribo a dalt veig la carretera, marcada amb una muralleta de fanals a cada costat. A l'esquerra està el restaurant de carretera on la meva família va celebrar l'àpat de la meva primera comunió. Aparcament d'arenosa i còctel de gambes amb salsa rosa; jo en pantalons curts i clenxa al costat, un penjoll d'or al coll.

A la dreta del restaurant hi ha camps desatesos, fulles de morera arrebossades de pols seca, una masia abandonada. Al fons, la muntanya de Sant Ramon, amb l'ermita damunt, només es distingeix com un tros de terra elevada més fosca que el cel. És el nostre far, el de tot el delta, i a la nit apaga els llums. Aparca les teves il·lusions, col·lega.

Aquest és un dels pocs bons moments del dia, per això tracto de ser-ne conscient. Les mans, que porto ficades en guants d'automobilista d'estiu, amb els dits tallats, una altra absurda afectació sense públic ni premi, em fan olor de greix de motor, de drap d'embolicar eines; ho ensumaré després, quan desmunti, ja al pàrquing.

Poso quarta i em llanço per la baixada amb la meva Vespa vermella. Encara que provi d'imaginar que la carretera és una pista de l'aeroport, i a vegades ho faci, no aconsegueixo convèncer-me que això és una altra cosa que l'aterratge.

Arribo al final de la baixada al cap de pocs segons, la sensació d'acceleració, de propòsit, ha passat tan ràpid pels meus pulmons que gairebé ni m'ha donat temps a sentir-la. Examino el meu interior i no hi ha res dins. L'escúter torna a la seva velocitat normal, estable, em col·loco a la dreta de la calçada, com cada dia. En uns minuts tornaré a ser al poble.