Barcelona Metropolis

Moltes llars espanyoles s’estan preparant per una “economia de guerra”. Així, prop d’un 40 % dels ciutadans ja ha endarrerit o paralitzat una inversió, una despesa o una compra prevista (un cotxe, per exemple). Una proporció similar reconeix que controlarà en major mesura les seves despeses quan acabi el confinament. I un terç reconeix que, a l’hora de fer la compra de productes d’alimentació, begudes, productes de neteja i d’higiene personal, està més atent als preus i es fixa més en les ofertes i les promocions. Una part important dels consumidors reprèn així els hàbits austers que van caracteritzar els anys de la Gran Recessió. Renúncies que ja crèiem oblidades, com deixar de comprar carn i peix o anul·lar una consulta urgent al dentista, s’estenen a més velocitat de la desitjada en aquests temps de pandèmia.

Pel que fa als joves, que afronten amb un cert sentiment d’invulnerabilitat un virus que a ells no els mata, són plenament conscients dels efectes del coronavirus sobre la seva situació laboral, ja que són ells els primers en caure a les empreses amb contractes temporals, que a Espanya en són la majoria. Colpejada per la crisi del 2008 i ara per la pandèmia, la generació precària s’enfrontarà a més obstacles dels que ja tenia. Molts d’ells hauran d’esperar encara més per construir els seus somnis i arribar a ser allò que vulguin ser.

Enuig social

Què podem esperar del futur? Tornaran els temps de la darrera crisi econòmica, aquella que va provocar tants danys materials i emocionals? Ens porta el coronavirus cap a la desafecció política i institucional? Els primers estudis sobre l’impacte de la pandèmia mostren que algunes coses podrien arribar a ser ben diferents. La Gran Recessió va provocar un enuig social sense precedents. En un país amb escassa tolerància a la desigualtat, la crisi econòmica va fracturar la societat i va separar els ciutadans pertanyents a una elit socioeconòmica i política percebuda com a poderosa i privilegiada que va reaccionar, a ulls de la majoria, amb indiferència vers els problemes dels ciutadans, d’esquenes a la societat. Durant aquells anys d’“austericidi” es va forjar una rebel·lió contra les elits que va malmetre la legitimitat tant dels sistema polític com de l’economia de mercat. La insatisfacció vers el funcionament de la democràcia es va disparar i la confiança en les diferents institucions de l’Estat va caure en picat. No se’n va lliurar cap: el Govern, el Parlament, les institucions autonòmiques, l’exèrcit o la policia. El tradicional europeisme dels espanyols també es va ensorrar. Sens dubte, la manifestació més clara de la fractura ciutadana amb les elits va ser la crisi que va sacsejar el bipartidisme en aquells anys, de la qual en naixeria temps després el sistema actual format per cinc partits amb més del 10 % dels vots.

La desafecció no només va afectar la política, també es va estendre a l’economia, i el suport al capitalisme es va enfonsar; Espanya va passar de ser un dels països del món més favorables a l’economia de mercat a ser-ne un dels més crítics. Es va desplomar la valoració de les grans empreses i dels bancs, a qui molts ciutadans feien responsables de l’hecatombe econòmica. La crisi va provocar un autèntic rebuig cap “els de dalt” que es va traduir en allò que alguns van denominar la “bancofòbia”. Van ser els anys dels “consumidors rebels”, els quals van arribar a representar una quarta part del total de la ciutadania: eren aquells qui sentien un rebuig frontal per l’economia de mercat i els seus protagonistes.

La crisi del coronavirus, tot i el cop econòmic que molts vaticinen que provocarà, està despertant actituds molt diferents en la societat. A diferència del que va passar durant la Gran Recessió, on els ciutadans culpaven uns de la crisi (sobretot, els bancs) i uns altres de no haver sabut reaccionar-hi (sobre tot, els governs), en aquest cas no s’ha assenyalat cap culpable de la pandèmia. Ara, a més, hem après la lliçó: davant del patiment ciutadà, la recepta no és cap altra que fer pinya. Durant aquestes darreres setmanes, això és el que han fet moltes institucions i col·lectius. Hem vist contribucions generoses per part de grans empreses per comprar material sanitari (mascaretes, respiradors, bates...), així com també a la policia i a l’exèrcit tot assegurant que el confinament es compleix i que s’empara a qui ho necessita. Com a conseqüència, durant les setmanes de confinament, la reputació de moltes institucions i col·lectius, aquest intangible tan valuós, va augmentar. Ara no només estan millor valorats els sanitaris, sinó també les cadenes de supermercats, els bancs i les grans empreses, així com l’exèrcit, la policia i altres institucions com els ajuntaments, que ara se situen entre els primers als rànquings de reputació.

És des d’aquesta òptica de la generositat i la solidaritat des d’on cal interpretar el descens de reputació de la Unió Europea, l’organisme que més ha caigut des de l’inici de la crisi sanitària. La manca d’acord sobre l’establiment dels “coronabons”, un instrument amb què poder fer front als enormes costos econòmics de la pandèmia i que Espanya ha reclamat als fòrums supranacionals, ha desencadenat una crisi de reputació de la UE, vista per molts ciutadans com un organisme que camina cap el bàndol dels insolidaris en un moment en què s’espera que tothom col·labori.

Polarització de percepcions

En aquests temps difícils, què observem pel que fa a la valoració del Govern? Benevolència o desafecció? Els estudis internacionals no tenen bones notícies per l’executiu espanyol. Aquest se situa, juntament amb el francès, com el pitjor valorat entre els executius europeus. Això no obstant, cal examinar les dades i analitzar-les amb més detall. Així, la valoració del Govern del nostre país millora si la comparació té en compte els períodes posterior i anterior a la crisi sanitària, no inclosa als estudis internacionals. Aquesta millora de la reputació es deu sobretot a les valoracions més positives dels ciutadans progressistes, tant si són del PSOE com d’Unidas Podemos. A més, es detecta igualment que són els ciutadans en situacions de major vulnerabilitat aquells qui veuen amb millors ulls l’executiu, que guanya en reputació durant aquesta crisi, però segueix rebent molts suspensos per part dels votants dels partits conservadors, tant del PP i Ciutadans com de Vox. És molt probable que aquesta polarització de les percepcions no es produeixi en altres països del nostre entorn, on la dinàmica política no pateix tanta crispació com la que vivim al nostre país.

Per altra banda, crida l’atenció que les mesures del Govern rebin un suport massiu de la ciutadania, al marge de l’opció partidista de cadascú. Així, durant els moments més durs de la quarantena, hi ha hagut un suport clar pel que fa al confinament estricte dels nens, a la prohibició dels acomiadaments mentre duri l’estat d’alarma, a la prohibició de fer esport a l’aire lliure o sortir a passejar, o a l’aprovació d’una renda bàsica pels col·lectius en una major situació de vulnerabilitat. La crítica al Govern no sembla centrar-se tant en allò que fa com en allò que és: un govern de coalició entre un partit socialdemòcrata i un altre situat en posicions marcadament d’esquerres.

La crisi del coronavirus, en suma, no generarà una crisi generalitzada de desafecció com la que va provocar la Gran Recessió si les reaccions d’uns i altres es mantenen en la línia de la solidaritat i la generositat, els principals antivirals en aquests nous temps polítics. Els moviments en la intenció de vot durant les setmanes de confinament, amb més suport per un Ciutadans cooperatiu i menys per un PP que una part de la ciutadania percep com a mesquí, semblen indicar que la generositat es premia tant com es castiga l’egoisme. Si seguim ajudant aquells qui estaran pitjor, no tornaran els temps en què els “de dalt” vivien encapsulats en una realitat paral·lela, insensibles als danys materials i emocionals d’una part importantíssima de la societat. Evitar-ho és a les nostres mans.