Barcelona Metropolis

El canvi de paradigma passa per entendre que la presència d’animals no implica manca d’higiene o perill, i també per apreciar el valor dels microbis acumulats al pèl, les escates o les ales, el verí d’un fibló o la saliva d’altres llengües. Expliquen que els nostres avantpassats sabien escoltar les plantes, fins que el monocultiu, el monoteisme i la monogàmia van trencar la comunicació i van diluir aquesta facultat. Ha passat el mateix amb els animals: en pretendre aïllar-nos-en, hem deixat d’entendre’ls i hi hem perdut la sincronia. Quan només et relaciones amb una persona, quan només cultives una idea, un amor, una espècie, talles les connexions en xarxa, disminueixes les defenses i coqueteges amb l’extinció. Les ciutats no poden ser només “nostres”. No poden estar fetes només d’humans amb mòbil i cables. La comunicació és una altra cosa. Necessitem desesperadament la companyia (habitual) d’éssers diferents, i, per això, un estudi de l’Institut de Salud Global de Barcelona[1] indica que viure a menys de tres-cents metres d’un parc disminueix un 35% el risc de càncer de mama. A menys de cent metres, el risc baixa al 44%. Residir a menys de cinc-cents metres d’una zona verda redueix el nombre de morts prematures. Envoltar-se d’animals i plantes redueix el TDAH (trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat) en els infants, que disposen d’espais de joc aliens a les pantalles, i accedeixen al misteri i l’aventura física que qualsevol ésser viu anhela a la seva edat.

Però aquests descobriments són recents. La transformació es troba en una fase prematura. Fins fa poc, Parcs i Jardins de Barcelona encarregava la tria de les plantes i els arbres a gestors que seguien criteris estètics. La contractació de biòlegs ha permès rescatar espècies autòctones que duren més consumint menys aigua, i ja s’afavoreixen les anomenades “males herbes”, que estimulen la pol·linització i estenen la vida a racons insòlits. Alhora, es treballa en corredors verds que permetran el trànsit, per exemple, d’un esquirol des del parc de la Ciutadella, a tocar del mar, fins al parc natural de Collserola; s’instal·len menjadores en llocs estratègics; hi ha arquitectes que dissenyen edificis i estructures amb buits on milers d’aus podran niar, i s’està creant una senyalística per evitar que les aus s’estampin contra vidres. Una altra intenció és recuperar espècies que s’havien esfumat i atreure’n algunes de noves. La coincidència de tanta fauna hauria de contribuir a equilibrar un ecosistema que durant dècades va ser esgarrifosament monotemàtic fins que, el 1999, Barcelona va introduir falcons nord-americans després que l’espècie es volatilitzés a finals dels anys setanta.

Ara, a la ciutat hi ha més de vuitanta espècies d’aus: garses, gavines corses que s’han instal·lat al port, oriols bacorers, cotxes cua-roges i cada vegada més cotorres. La nova plaça de les Glòries emergeix com a inesperat meeting point ornitològic. A les hortes hi proliferen els tallarols, als quals relleven els ratpenats quan cau el sol, i a la primavera s’hi poden sentir falciots. S’han calculat 367 colònies d’aquest ocell cridaner i 280 d’orenetes. Diuen que als túnels del metro hi habiten la merla, la tórtora turca i la cuereta. Un col·laborador exemplar és el ratpenat, que, a banda de mosquits, devora dotzenes de papallones de la processionària del pi, cosa que ens lliura de picors i fumigacions indegudes.

A Collserola hi habita algun animal de fama ferotge, però quan treu el cap a la ciutat no sol causar problemes. Persegueix el seu objectiu, que sempre és menjar rebutjat, o satisfer alguna curiositat, i intenta romandre ocult perquè ningú no el molesti i per no entorpir els nostres fluxos. Aquest mateix respecte és el que les persones desenvolupen en viure envoltades d’animals salvatges, i en són conscients. Pel que fa als domesticats, protagonitzen una altra dada suggeridora: els barris amb més densitat d’animals de companyia registren índexs de criminalitat més baixos.

D’altra banda, la presència d’animals procura pensaments nous perquè el seu caràcter intrigant ens obliga a afinar sentits al marge de l’oïda i la vista, tan urbans, i activa la vuitena de les nostres intel·ligències, la naturalista. Perquè els nens desenvolupin aquesta intel·ligència convé tenir animals a prop. Animals de proximitat que ajudin a il·lustrar-nos durant un passeig, que ens procurin un vocabulari salvatgement sensual connectat als elements, que propiciïn una realfabetització ecològica. La directora del projecte Ciutats Sostenibles, Jennifer Wolch, afirma que “cal reencantar la ciutat fent que tornin els animals”, al·legant, si cal, motius egoistes, com ara que tenir-los a prop ens farà més forts i sans.

Convèncer la població d’aquests avantatges també passa per desempolsar la pròpia història i, per exemple, assenyalar l’animal a l’escut. Qui sap per què hi ha un ratpenat al blasó de València? Almenys, rondant la capital del Túria es poden trobar centenars de quiròpters, però, a Madrid, on és l’os? I l’arboç? On són les balenes d’Hondarribia o de Getaria?

Conrear un imaginari urbà que estrenyi els vincles amb altres espècies repercutirà en l’augment d’animals i plantes al voltant, i enfortirà les nostres defenses virals i cognitives. Per això, el paper de narradors i intel·lectuals serà decisiu, encara que hauran d’envoltar-se de verd per exercitar els sentits i ampliar el seu vocabulari. Per explicar-ho, hauran de creure que el canvi és possible… viure’l. En aquests moments falten paraules perquè falta experiència real.

Articular una “gran conversa” versemblant passa per projectes com les superilles, que poden materialitzar de manera ràpida, eficaç i econòmica la capbussada col·lectiva en una nova ciutat verda on éssers de tota mena disposin de còmodes extensions proclius a barrejar ànims i confiances. Si les ciutats s’alcen com a fòrums de diàleg interespècies, milions d’individus entendran encara millor la necessitat de preservar espais netament salvatges fora dels centres urbans. I si algun dia topen amb un porc senglar al pas de vianants, no només sabran com actuar, sinó que ni tan sols s’hauran de preguntar si volen que aquell animal sigui allà.

[1] O’Callaghan-Gordo, C. et al. Residential proximity to green spaces and breast cancer risk: The multicase- control study in Spain (MCC-Spain). Int J Hyg Environ Health, 2018.