Barcelona Metropolis

Angela Davis encarna la fascinació revolucionària i la nostàlgia de lluites remotes. Posseeix una habilitat innata per traduir pensaments complexes en consignes pel gran públic i un magnetisme que, lluny d’apagar-se amb els anys, l’ha catapultat als llimbs dels revolucionaris, un lloc on les dones escassegen.

Aquest any, en el moment àlgid de la pandèmia a Estats Units i enmig de les protestes per l’assassinat de l’afroamericà George Floyd, el Juneteenth —celebració extraoficial del final de l’esclavitud als Estats Units— va adquirir un semblant reivindicatiu. A la ciutat californiana d’Oakland es va commemorar amb marxes en solidaritat amb el moviment Black Lives Matter i la seva lluita contra la violència racial. La jornada es resumeix en una instantània carregada de simbolisme revolucionari: Angela Yvonne Davis, dempeus al darrere d’un cotxe amb la capota a mig llevar, apareix amb el puny alçat, un gest conegut com el Black Power salute en senyal de solidaritat i suport a les reivindicacions. La imatge no va trigar a donar la volta al planeta.

Angela Davis encarna la fascinació revolucionària i la nostàlgia de lluites remotes. Posseeix una habilitat innata per traduir pensaments complexos en consignes pel gran públic i un magnetisme que, lluny d’apagar-se amb els anys, l’ha catapultat als llimbs dels revolucionaris, un lloc on escassegen les dones. Quan el món pensa en ella, encara veu la dona insurgent de pentinat afro, involucrada amb el Black Panther Party i sempre llesta per guiar les masses cap a la lluita. Però la seva carismàtica trajectòria va més enllà del simbolisme subversiu i s’emmarca en la llarga tradició estatunidenca de resistència civil.

Avui és professora emèrita de la Universitat de Califòrnia (Santa Cruz) i una de les activistes i intel·lectuals més influents d’Estats Units. I si bé la seva activitat sempre ha tingut com a eix la comunitat negra progressista i polititzada, com a pensadora marxista considera que cal relacionar la lluita dels negres amb la lluita de totes les classes treballadores, sempre amb cooperació i solidaritat política entre pobles i nacions. Per aquesta raó abraça múltiples causes, des de la lluita antiracista, els feminismes i l’abolició del sistema industrial-penitenciari, fins les lluites LGTBIQ o la lluita per la llibertat del poble palestí.

Entre la iconografia i el mite

Aquest any, la revista Time l’ha reconeguda com a una de les cent persones més influents de l’activisme social. I tot i que va abandonar el seu cabell natural ja fa anys, el pentinat afro d’Angela Davis és considerat pel New York Times com una de les influències més importants de les tendències del segle xx. Tampoc és d’estranyar que, després de sortir de la presó, amb a penes trenta anys, l’escriptora i editora literària de Random House, Toni Morrison, li encarregués la seva autobiografia Autobiografía, Angela Davis (1974, publicada a Espanya el 2016).

Amb els anys, s’ha guanyat el respecte intergeneracional i interracial a l’àmbit acadèmic, al carrer i als mitjans de comunicació. Fa més de mig segle que Davis apareix al decorat revolucionari de parets, samarretes o pòsters, un espai que comparteix amb figures com Mandela, Luther King o Gandhi. Malgrat que la seva radicalitat hagi estat absorbida per un sistema l’abolició del qual ella mateixa reclama, ni el seu discurs ni encara menys la simbologia del seu afro han perdut ni una iota de seducció. En efecte, aquest doble joc de crítica i acceptació de les regles del joc li ha costat retrets dels sectors més radicals, que des de fa temps l’acusen de reformista, de neocapitalista a sou del sistema i d’estar totalment sotmesa als interessos de la burgesia i de la majoria blanca. Ni tan sols aquestes crítiques han estat capaces de destronar-la, perquè pocs poden transitar les fronteres polítiques, activistes i estètiques d’una manera tan exultant com Miss Davis.

Tot i que les seves representacions iconogràfiques tenen múltiples contradiccions i implicacions, la majoria l’incomoden. Però no les rebutja, i reflexiona sobre el significat i el poder de les imatges en una contemporaneïtat on els imaginaris visuals pesen sobre els relats socials. En el seu text Afro Images: Politics, Fashion, and Nostalgia [Imatges afro: polítiques, moda i nostàlgia] (1994), analitza els estereotips visuals que genera el seu afro a través dels llegats de la teoria de la imatge de John Berger o Susan Sontag. En ell observa com la seva figura, a més d’emmarcar-se en la ficció revolucionària, ja està integrada en les imatges històriques afroamericanes. Adverteix, també, que reduir la política històrica a una moda contemporània de la cultura popular pot convertir la memòria visual col·lectiva en ahistòrica i apolítica.

La seva base ideològica, però, recau en els pensadors negres i marxistes, aquells que representen allò que Robin D. G. Kelley va anomenar “la tradició negra radical” (1944), que exploren la relació entre el capital i el racisme, i aborden el rol de l’esclavitud i del colonialisme en la consolidació del capitalisme. Marcus Garvey, Frantz Fanon, Cedric Robinson, James Baldwin o W. E. B. Du Bois són alguns noms que van aportar-li algunes formes d’entendre una realitat on el “blanc” representa la norma i la universalitat.

En tornar a Estats Units, milita al Partit Comunista i s’enrola a la lluita pels drets civils, al moviment feminista i a la campanya contra la guerra de Vietnam. Aquesta època de la seva vida marca el rumb d’una existència atípica i rebel, potser relegada per aquells qui tendeixen a la normativitat i no entenen com va poder abandonar una trajectòria segura cap al somni americà de classe mitjana per cenyir-se a l’activisme revolucionari. En certa manera, aquestes valoracions subjectives no l’afecten, i quan mira enrere sent l’orgull d’haver format part del moment històric en què es cristal·litza la consciència negra col·lectiva. Ho fa sense a penes romanticisme perquè coneix els errors de la revolució i adverteix dels perills d’una relació nostàlgica amb els Black Panthers.

Sistema industrial-penitenciari

A principis dels setanta, les relacions d’Angela Davis amb les autoritats van ser molt tenses; és expulsada de la universitat i falsament acusada de segrest, conspiració i assassinat. Amb tot, acaba per protagonitzar una de les ordres de busca i captura més mediatitzades de l’FBI. Finalment, és detinguda i passa divuit mesos a la presó. En aquest temps es declara en vaga de fam en senyal de protesta per les condicions carceràries i prefereix representar-se a si mateixa al judici, un esdeveniment que ha quedat gravat a la història estatunidenca. El 1972, un jurat la declara innocent de tots els càrrecs.