Barcelona Metropolis

La plaça dura i el model Barcelona

La plaça dura sorgeix en un context històric, polític i econòmic que convé recordar per comprendre les virtuts que perseguia. L’any 1979, amb una democràcia tot just estrenada, el PSC (Partit dels Socialistes de Catalunya), en aliança amb el PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya), va arribar al poder a l’Ajuntament de Barcelona. La dècada dels vuitanta es va caracteritzar per una important escassedat de recursos, deguda a l’inici del somni olímpic, que va acabar per fer-se realitat el 1992, i a un potent moviment veïnal que en moltes ocasions no aconseguia entendre’s amb l’Ajuntament. El 1980 arriba a la Delegació d’Urbanisme l’arquitecte Oriol Bohigas. La seva decisió quant a com revitalitzar Barcelona va consistir en una forta aposta per la construcció d’espais públics de mida limitada i en múltiples barris. Va treure els cotxes de la plaça Reial, va enderrocar una illa al Raval i va impulsar les places de Sants i Gràcia. Davant d’altres models de gestió municipal que van apostar per un Pla General, com Madrid, o per concentrar la inversió en carrers paradigmàtics i en elements singulars, aquest urbanisme dispers pel territori suposava també que el pressupost per cadascuna d’aquestes places fos limitat.

A més dels condicionaments polítics i econòmics, la plaça dura parteix d’un ambient conceptual a la construcció del qual va contribuir singularment Ignasi de Solà-Morales. Els seus escrits ens ajuden a comprendre millor l’agenda de disseny implícita en aquest tipus de solucions. Al capítol “Lugar: permanencia o producción” del seu llibre Diferencias. Topografía de la Arquitectura Contemporánea, s’oposava a un concepte estàtic i sagrat de lloc i el substituïa per idees de flux, dinàmica, conjunts d’esdeveniments i punt de trobada d’energies. A més, Solà-Morales defensava que allò que anomenava terrain vague —espais semiabandonats sense definició funcional— eren l'essència veritable d'allò urbà, ja que proporcionaven una llibertat anònima que el ciutadà podia exercir sense la determinació capitalista de la resta d’espais de la ciutat, que dictaminaven què s’hi havia de fer també com un acte d’imposició de consum.

Les grans crítiques a l’anomenat model Barcelona, en la síntesi i articulació del qual Oriol Bohigas va tenir un paper protagonista (se li atribueix haver tingut tant poder decisori com Hausmann a París o Otto Wagner a Viena), són aplicables també a la plaça dura. Josep Maria Montaner destaca la manca de diàleg amb els moviments veïnals, l’escassíssima protecció i apreciació pel patrimoni històric (es van enderrocar, per exemple, quatre naus d’Elies Rogent considerades bressol del modernisme per obrir la Ronda Litoral, i el mateix Bohigas ha dit en diverses ocasions que el millor destí per la Sagrada Família seria convertir-se en un baixador de Renfe) i la manca d’integració de criteris de sostenibilitat. A la llista, des d’una perspectiva actual, poden afegir-s’hi altres crítiques com la nul·la integració d’una perspectiva de gènere o la no contribució a una visió del placemaking que inclogui una veritable observació, escolta i integració de les necessitats i desitjos dels usuaris dels espais.

Per tal d’aprofundir en la distància entre arquitectes i societat, la plaça dura i l’exemple de la plaça dels Països Catalans podrien ser estudis de cas de gran valor. José Mansilla, antropòleg urbà i membre de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU), va dur a terme un estudi el 2017 dins de l’assignatura d’Introducció a la Sociologia i Psicologia del Turisme per mitjà d’una pràctica breu d’observació participant amb els usuaris. La majoria dels qui van participar a l’estudi no pensaven que el lloc fos una plaça; la percepció que tenien era d’un espai lleig, brut, de pas i amb poc ús. Quan se’ls preguntava quins elements hi afegirien, responien que dotarien l’escena de més color, zones verdes que permetessin respirar al passejant; bancs i espais de descans col·lectius per limitar els equipaments individuals que impedeixen la conversa; i, finalment, la distinció de zones infantils, zones per a gossos i un entorn delimitat en exclusiva per a skaters. En un context més ampli, els participants reclamaven pacificar el trànsit tot reduint la presència de vehicles en general i connectar la zona amb la propera avinguda de Roma.

A la ciutat, els elements singulars no són només places, cantonades, monuments o espais verds, sinó que són part d’una xarxa que pot permetre o no la preservació de la salut col·lectiva o del medi ambient. Els espais oberts de la ciutat, vistos des d’una agenda que defensi la biodiversitat urbana, han de formar part d’una estructura matricial on els “pedaços urbans” es converteixin en els nodes d’una xarxa (Breuste 2008, Wu 2008). L’estratègia és generar una malla amb el major nombre de creuaments possibles i articular-los entre ells per mitjà de relacions de proximitat i diversitat. Per fer-ho, cal que hi hagi un canvi en la visió de la ciutat: comprendre el patró que els diversos elements formen per sobre de la naturalesa de cada peça. Un bon exemple de la necessitat d’un canvi en la forma d’observació i anàlisi de la ciutat ens el proporciona la recent polèmica generada als mitjans de comunicació sobre si la pròxima reforma de la Puerta del Sol de Madrid hauria d’incloure arbres. Els arguments es basaven en la necessitat de celebrar esdeveniments, en la importància de veure les façanes senceres en un entorn històric i, fins i tot, amb certa justícia, culpaven els arquitectes de no saber sobre paisatgisme. Entre les raons exposades, a ningú se li va acudir mirar quina era la distància fins l’espai d’ombra, la font i l’espai verd més propers, i si formaven un patró espès o si la seva continuïtat depenia de la Puerta del Sol. La supervivència, o al menys el mínim confort, de moltes espècies de la ciutat inclouria entre d’altres una porció d’espècie humana que presenta condicionants d’edat, salut o disponibilitat econòmica i depèn biològicament de la solidesa d’aquesta xarxa.

L’heterogeneïtat és un altre aspecte clau en el disseny d’espais urbans biodiversos. Moltes espècies necessiten espais naturals diferents per subsistir. Les estacions marquen una diferència important en les necessitats dels éssers vius: és possible que a l’estiu requereixin ombra i humitat i, a l’hivern, el contrari. Aquestes necessitats diferents afecten les espècies animals també al llarg de les diferents etapes vitals. Si produïm entorns heterogenis, els éssers vius poden construir, segons les seves necessitats, un recorregut vital amb temps d’ús variats als diversos entorns. En aquest sentit, l’estratègia que és bona per a les abelles, els pardals o els esquirols, ho és de manera idèntica per als éssers humans, els quals presenten necessitats variables segons l’estació i l’etapa vital.

Solucions heterogènies en contra de solucions netes

Els qui exerceixen l’arquitectura han estat educats per homogeneïtzar l’entorn, entre d’altres raons perquè, des del punt de vista de qui dissenya, és un procés molt més econòmic (trobo una solució que em sembla bona i la repeteixo), en contra de l’aposta per l'heterogeneïtat (no només he de pensar diverses solucions, sinó que he de barallar-me amb els problemes que sorgeixen en barrejar-les). Tant regidors com professionals de l’arquitectura s’han posicionat sistemàticament a favor de les “solucions més netes”, tal com les defineix l’actual alcalde de Madrid, José Luis Martínez-Almeida, com ara la solució per reurbanitzar la Puerta del Sol, tant extremadament dura que proposa una absència total de vegetació. Aquest projecte va ser l’objecte d’un concurs organitzat pel Col·legi d’Arquitectes de Madrid el 2014, guanyat per Linazasoro & Sánchez Arquitectura.

Per defensar aquest tipus de propostes s’utilitzen arguments com la necessitat de preservar el patrimoni històric, però hem de recordar que la plaça Mayor de Madrid va comptar, com tantes altres, amb arbres i fonts fins el 1927. L’elecció de la plaça dura ha de ser contestada per la ciutadania de manera militant perquè suposa un inconvenient greu per a la seva salut i el seu benestar i per a la subsistència de les espècies vives de la ciutat. O és que la covid-19 no ens ha ensenyat res sobre la conveniència de primar l’economia per sobre de la salut i el medi ambient? Els arguments tècnics (estructures subterrànies) o històrics són tots qüestionables i superables. Les úniques raons de pes per fer prevaler la plaça dura són, un cop més, situar les activitats productives (neteja, seguretat, control de l’ordre públic, publicitat, comerç i organització d’esdeveniments lucratius) per sobre dels ciutadans, del medi ambient i de la salut, una fórmula que aquest article vol convidar a discutir com a errònia i, si es vol ser més pervers, a entendre com una manera de preservar una cultura visual d’ordre i neteja que permet els arquitectes educats en el Moviment Modern distingir les seves preferències estètiques de les del poble ras.