Barcelona Metropolis

El tècnic del CCCB compta des de deu fins a zero i comença a gravar. Començo presentant Baricco, afirmant que ens trobem en un context històric terrible i, això no obstant, fascinant, en el qual el concepte de viral ha tornat al camp que li correspon, el de la biologia, tot i que —com aquesta conversa— no s’entén sense el de les pantalles. Em dona la raó: “Per a la ment de l’intel·lectual, el que està succeint, malgrat la pena, és una festa, perquè tot el que veus està canviant el món”. I a continuació fa servir una metàfora molt pròpia de Paul Virilio: “Hem tingut un accident de cotxe, un accident de cotxe global, els implicats som tots, encara estem intentant treure els morts i els ferits de la ferramenta en què s’ha convertit el monstruós vehicle en què viatjàvem, després començarem a preguntar-nos com va poder passar, si el vam poder evitar, si hi haurà una propera vegada”. Amplia la metàfora: “La democràcia, ara mateix, funciona com un sistema d’emergència, és l’ambulància; d’aquí la confiança que de sobte li tenim, venim d’anys d’una profunda crisi de confiança en la classe política i científica, i de sobte és l’únic que tenim. I això està sent només un assaig general. Passarem els propers cinquanta anys així. El planeta s’està acabant”. Si la Guerra Civil espanyola va ser el pròleg de la Segona Guerra Mundial, el coronavirus —simultani a un hivern inusualment càlid o als incendis australians— és la introducció a la radicalització del nou ordre climàtic. O del desordre mediambiental, cada vegada més caos.

Experiència del límit

No té sentit que aquesta crònica sigui un resum complet de la conversa perquè el vídeo ja estarà penjat al web del CCCB quan algú llegeixi aquestes línies: parlem de la seva obra, que des de Seda crea estructures més pròpies d’internet que de la tradició literària; de la seva admiració per autors com Emmanuel Carrère o Javier Cercas, perquè segons ell la seva manera de dissenyar els llibres frega la perfecció; del concepte d’obra mestra, que segons Baricco ha deixat de tenir sentit perquè ara tots busquem sèries, constel·lacions, no artefactes únics, esfèrics; de la llibreria que va obrir fa vint anys a Torí on només es venien vint-i-vuit llibres, triats amb molta cura i recomanats per altres grans lectors (en àudios que els clients podien escoltar, molt abans que es posessin de moda els podcasts); o de l’Scuola Holden, el centre d’ensenyament d’escriptura i humanitats, clàssiques i sobretot digitals, que lidera a Torí. El que sí té sentit és deixar aquí un testimoni de la que molt probablement hagi estat la primera conversa internacional sobre el coronavirus, quan encara ens trobàvem a les primeres setmanes de la crisi. Perquè aquesta experiència del límit exigeix registre, autocrítica i record.

“Allò que segurament ha passat al Game, atesa la seva baixa densitat, és que el dinamisme de les veritats s’ha tornat més important que l’exactitud. En termes elementals: val més una veritat inexacta, però amb un disseny adequat per creuar el Game, que una veritat exacta però lenta de moviment i incapaç de desenganxar-se del punt en què ha nascut”, escriu Baricco en el seu llibre, on parla del disseny de l’storytelling al segle xxi com d’una enginyeria que ha de ser aerodinàmica per captar atenció en el nou ecosistema. El virus ha lliscat com cap altre per la membrana pixelada i per les autopistes de la globalització, per les plataformes i pels aeroports, per les xarxes socials i pel turisme. I la seva velocitat ultrasònica es deu precisament a la seva baixa densitat, a la seva capacitat de fer surf, imprecís, desconegut. Per molt que tinguem el seu mapa genètic, encara no el coneixem bé. Els símptomes que provoca són variables. Gairebé la meitat dels tests que es fan surten negatius, tot i que el virus sí hagi inoculat els cossos. Ni tan sols el nom s’ajusta a la veritat: li diem coronavirus, però el patogen en realitat ni tan sols es diu covid-19, sinó SARS-CoV-2. Durant massa setmanes vam dir que era una grip. Ara s’ha convertit en sinònim d’una altra paraula: guerra. És esquiu, aerodinàmic, posvertader. Una criatura amb una genètica molt anterior a la paraula “virus” o a la seva etimologia grega (toxina, verí). Un campió de l’evolució i de l’adaptació que es propaga amb la mateixa facilitat per les pells humanes que per les superfícies del Game.