Barcelona Metropolis

Pot ser que les històries zigzaguegin pel Poble-sec i es deformin en cada plaça. O que surtin del Paral·lel, avinguda de llum i espectacle. 

Ningú no vol saber d’on ve el ritme, sinó qui el porta.

En aquest barri, els sospitosos són molts, i les pistes, poques. Les busco des de petit. Ensopego amb indicis, però se m’escapa el misteri. Veig les Mama Chicho a la televisió i no sé que aquestes noies d’un altre planeta en bikini estan arruïnant el negoci a El Molino, a cinc minuts de casa. Escolto històries encreuades entre l’olor de salaó de peix i de fruita fresca del mercat. Els diumenges, als encants, on els llibres que més valen costen menys. Primer canviaré cromos i després compraré Tintins, i més tard descobriré novel·les. I després, a més, en vull escriure.

Sant Antoni és una fletxa, gairebé un triangle musical d’aquells que són la cirereta en una orquestra: Gran Via, Paral·lel, les Rondes. Vibren els costats i hi esclata a dins el ritme. Hi ha pòsters a les fruiteries on s’anuncien bessons amb perruquí i guitarra. Hi ha palmeros que ronden les terrasses: vespes planejant sobre les cerveses i les carteres.

Hi ha la història de La Maña que explicava la dona que regalava bunyols al mercat: la vedet del Paral·lel prenia raigs UVA tancant la càpsula del solàrium (no es posava morena mai). I l’altra del gitano del carrer de la Cera que no era gitano, sinó paio: va escoltar El Chacho una vegada i va decidir que volia ser com ell, de manera que es va bronzejar amb esprai, es va greixar els cabells, es va penjar or del coll i va muntar un combo rumber, i ara tothom diu que és gitano, encara que tothom sap que no ho és pas; aquí hi ha la gràcia, però, i la història bé prou que val un riure i un brindis i una cançó. En Peret era a la màquina escurabutxaques dels Tres Tombs un dilluns a punta de dia, quan ningú no sabia si hi anava o en tornava: deien que s’havia arruïnat amb l’Església Evangèlica, que tantes palmes i ara tantes hòsties.

Pot ser que les històries zigzaguegin pel Poble-sec i es deformin amb cada any que passa i a cada plaça per la qual passen per trobar el mercat, llestes per ser llegides. O que surtin del Paral·lel, aquesta avinguda de llum i espectacle batejada per un astrònom i un venedor de vi. Pot ser que sorgeixin del Raval, que remuntin el carrer de la Cera per buscar un ningú de l’Eixample que se les vulgui creure, que les pugui escriure, que no les pugui oblidar.

D’on ha vingut tot aquest ritme? Dels teatres coblaires de l’avinguda o del carrer de la rumba catalana o de les sales de ballar agafats a la Gran Via o dels locals del carrer d’Aldana, on assajaven els rockers? No importa d’on ha vingut, sinó qui l’ha portat fins aquí. Fins aquí, on sóc ara. Just al darrere dels Tres Tombs, O Barquiño, el bar on passen moltes coses, però on no passa mai el temps. El ritme el porta una màquina escurabutxaques, amb la seva xerrameca inquieta, i les fruites i campanes alineant-se. El marquen, clac, les fitxes del dominó, clac, a les taules de fòrmica amb el seu clac-clac-clac. I també baixa les escales que condueixen a un primer pis on el sostre és baix i l’ànim alt. Vint habituals endrapen pop i lacón, que fan tirar avall amb vi barat servit en got. Hi ha fotografies penjades de la paret que mostren els mateixos d’avui, però trenta anys més joves. No esperen un artista, perquè tots ho són.

Un home amb bigoti de forçut i somriure de guineu, que organitza la gresca i que probablement va pintar aquestes parets, perquè a més d’artista és pintor (de parets), canta Trasnochador. També atrapa aplaudiments El Colorines, amb els seus xals irisats i el canotier tronat, un paio que no “canta per cantar” i que, a més, arregla televisors. I Antonio Linares i El Romántico i fins i tot Pilar Carrión surten a actuar (a ser com són), sense demanar ni diners ni permís, patrocinats per la inèrcia d’un barri que no existeix.

Les bones històries són dents d’or. De vegades sobreviuen en boques tronades i cobreixen buits i brillen de nit i apareixen quan algú somriu.

D’on ve tot aquest ritme? No ho sap ningú d’ells. No importa d’on ve, sinó qui el porta. I qui el sap conservar.