Barcelona Metropolis

L’oscil·lació entre el frenesí i el vertigen digital s’expressa bé en l’anomenat FOMO (Fear of Missing Out), el pànic de perdre’s alguna cosa per no ser al lloc adequat, que els empeny a connectar-se permanentment i escrutar com gaudeixen els altres, on i quan, suposant que si ells no són allà és que la seva vida ha perdut brillantor. És el pànic de passar desapercebuts en aquesta comunitat, cosa que els deixaria als llimbs de l’existència, ja que el que no s’exhibeix a les xarxes socials (XS) sembla que no existeixi.

Identitats sexuals

La segona transformació té a veure amb les identitats sexuals i els llaços socials que creen. Aquí tampoc no val regir-nos pels esquemes anteriors, on el binarisme era la norma. L’anatomia funcionava com a destí i els tipus sexuals eren precisos: si un naixia home o dona, tenia clara la seva elecció, ja que sexe i gènere es confonien. El problema, per a la majoria, eren els mitjans per fer la seva elecció i aconseguir la seva satisfacció posterior. Només per a uns quants, aquesta decisió quedava a la clandestinitat de l’armari, en produir-se una desconveniència de la identitat sexual amb el gènere assignat.

Avui, les coses han canviat perquè sabem millor que, entre allò que l’anatomia ens dona i el gaudi que experimentem, no hi ha cap automatisme. Intercedeix sempre el llenguatge i la trobada amb l’altre a través de les identificacions, aquelles que ara ja no funcionen tan bé. Per això el que és trans, com a manera d’estar i ser, s’ha posat tan de moda entre adolescents, sense que suposi una excepcionalitat ni res patològic. És una nova realitat en què els subjectes, i especialment els adolescents, transiten d’un gènere a un altre, explorant aquests canvis abans de concloure en una identificació més sòlida.

El paper que té el món digital en aquest trànsit és clau, ja que és allà on s’exploren moltes de les versions possibles de la identitat sexual, a través dels testimonis d’altres adolescents o dels discursos que difonen alguns influencers, que fan d’aquestes qüestions l’eix central dels seus continguts.

La virtualitat

La tercera gran transformació ha estat la virtualitat mateixa. És la nova realitat digital —que s’anuncia cada vegada més immersiva sota la forma del metavers— en què infants i adolescents viuen, mentre que molts de nosaltres només la visitem a estones, tot i que cada cop durant més temps. El risc és que contemplem aquesta experiència digital des de la nostra condició analògica, ignorant que, a més de jugar, hi cerquen respostes als seus interrogants, des dels més quotidians fins a alguns de dramàtics, com el sentit de la vida.

La càmera d’eco de l’algorisme (rebem el mateix que emetem) reforça algunes idees i propicia decisions que impliquen solucions dramàtiques: autolesions, temptatives suïcides o episodis anorèctics. La necessitat de trobar en aquest “altre” digital una confirmació dels seus temors, expectatives o desitjos els porta —a través de l’eco que l’algorisme els retorna— a validar allò que reben com si es tractés d’una veritat inqüestionable, de la mateixa manera que poden assumir certs cànons de bellesa o certes prescripcions com a guies exemplars de vida. El fenomen de #ThatGirl és molt significatiu quant a això[4].

La importància de les XS rau en el fet que hi troben la seva inscripció, de la mateixa manera que ho fèiem nosaltres en la presencialitat (club esportiu, colla d’amics, associació)[5]. Per això, més que pensar aquestes pràctiques en termes d’a-(d)dicció (sense paraules), caldria considerar-les com un amor per aquests objectes que, com qualsevol amor, pot incloure dosis d’alienació i toxicitat. El mòbil ja és un òrgan extracorpori que hibrida i inclou el més íntim (fotos, contactes, xats…).

D’altra banda, la separació radical presència (física) - virtual (pantalla), fins ara clara i absoluta, ja no funciona així. Avui ens convé la banda de Möbius com a superfície topològica per entendre la nova realitat en què vivim i continuarem un temps llarg: entrem per la presència i, sense solució de continuïtat, llisquem cap a la virtualitat. L’hàptica i les tecnologies de la web3 ens introdueixen en un altre univers on coneixerem noves formes de la presència (hologràfica, robòtica, estesa…) que amb prou feines imaginem[6]. Avui ja hi ha agressions sexuals al metavers que són viscudes com a reals, perquè aquesta forma híbrida de la presència travessa la imatge de la pantalla i toca alguna cosa real del cos.

Al costat dels riscos, hi ha cada vegada més oportunitats de creació, educació, cooperació, entreteniment o participació política a les xarxes que es tramen al ciberespai, nova àgora per a les generacions més recents[7].

La nostra tasca com a influencers privilegiats

Com ens posicionem davant de totes aquestes novetats? La primera tasca, per continuar sent influencers de proximitat, és ajudar-los a arranjar-se amb aquesta nova realitat. Cosa gens fàcil perquè, primer, hem de renunciar a la projecció d’ambiciosos (ergo, impossibles) ideals educatius, que només aconsegueixen culpabilitzar-nos i desresponsabilitzar-nos en la nostra funció parental. És el cas quan la deixem en mans de la tecnociència (apps de monitoratge) o de xarlatans que —en mode coaching— ens prometen solucions fàcils i ràpides. Ens convé, en canvi, confiar una mica més en les seves invencions, que, juntament amb el nostre acompanyament, poden constituir les bases d’una veritable pragmàtica.

En què consistiria aquest acompanyament? En primer lloc, a privilegiar les converses autèntiques, amb passió, però sense sermons ni indiferència. Converses necessàries i possibles a la família o l’escola que requereixen cinc ingredients[8]: escolta activa, tolerar l’absurd, acollir la sorpresa, incloure l’humor i generar efectes poètics.

En segon lloc, a limitar la sobresaturació sensorial, substituint alguns regals/objectes (gadgets) per experiències físiques que els permetin confrontar-se amb una veritable alteritat i no només amb avatars personalitzats.

També a propiciar trobades presencials i afers col·lectius com una resposta eficaç davant del que és desconegut; això és important perquè sabem que un percentatge gens menyspreable de joves espanyols sosté idees misògines[9] i xenòfobes[10]. Avui disposem de metodologies participatives interessants, com ara l’aprenentatge-servei, que combinen donar i rebre, la interacció individual-col·lectiva. Un exemple d’aquesta estratègia es pot visionar al vídeo El barrio mío, que recull el treball amb adolescents realitzat en el projecte Adojo de l’Ajuntament de Barcelona al llarg de l’any 2016.

Finalment, a incorporar la realitat digital amb la serenitat que ens proposava Heidegger[11] davant les novetats tècniques, acollint-ne el misteri sense renunciar als nostres principis, vàlids en els aspectes analògics (privadesa, responsabilitat, solidaritat…). Només així la convertirem en una oportunitat per als vincles (llaç de compromís) més enllà de les connexions efímeres i poc sòlides que ens proposa l’economia de l’atenció.