Accelerar els canvis per a un nou model energètic
Un nou model energètic per a la ciutat
- Dossier
- gen. 23
- 12 mins
Després de 30 anys de polítiques per reduir les emissions, es comencen a veure resultats. La desinversió en combustibles fòssils és una realitat, malgrat que la inversió en renovables no és suficient. Ara, però, el que cal és posar el focus en qui controlarà el futur emmagatzematge elèctric i com son les concessions hidroelèctriques, necessari per garantir la flexibilitat en un entorn de generació de forta penetració d’electricitat renovable, que depèn dels fluxos atmosfèrics, el vent i el sol.
Si hem de posar una data d’inici a les polítiques climàtiques amb visualització mediàtica, possiblement tots estarem d’acord que va ser l’any 1992 amb la Cimera de la Terra a Rio de Janeiro. D’allí en sortirien els primers compromisos per reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, com ara el Protocol de Kyoto i el mercat d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. Pocs anys després, el Canadà trencaria els seus compromisos quan va decidir prioritzar l’explotació de les terres bituminoses d’Alberta, un petroli tipus chapapote que, per a la seva obtenció, va requerir una destrossa de la biodiversitat sense pal·liatius. El 2015, a la Conferència de les Parts a París es van renovar els compromisos per una major ambició climàtica, signats per prop de 200 estats. Poc temps després, l’Administració Trump dels Estats Units, de la mateixa manera que havia fet el Canadà anys abans, se’n desdeia, amb el principal argument d’“Energy First” [l’energia, primer].
Aquestes decisions de països democràtics ens assenyalen l’estret lligam entre la descarbonització de l’economia, la seguretat energètica i l’energia a preus competitius imprescindible per garantir la viabilitat de les empreses, els llocs de feina i l’estat del benestar.
No és casual l’intent de la Comissió Europea de liderar les energies renovables, quan la Unió Europea té una dependència energètica de l’exterior de prop del 80% dels recursos que li calen per fer moure la seva economia i garantir les polítiques socials. Els estats de la Unió no tenen petroli ni gas, i el carbó s’ha de deixar enterrat sota terra per evitar l’acceleració de l’escalfament global.
Amb aquest escenari de dependència energètica externa, no hauríem d’esperar trobar gaires polítics europeus mínimament informats que, seguint la moda negacionista, trenquin els seus compromisos climàtics en pro de la seguretat energètica. No sembla del tot intel·ligent defensar els interessos dels països productors de combustibles fòssils forans a la Unió Europea que, quan els convé, tanquen l’aixeta o fan pagar el gas i el petroli a preus que deixen Europa fora de joc.
Val a dir que, després de 30 anys de polítiques de compromisos per reduir les emissions, cimeres climàtiques, assemblees pel clima amb lideratges polítics i mediàtics…, es comencen a veure resultats. La desinversió en combustibles fòssils —i no només en el carbó, també en gas i petroli— és una realitat. Malauradament, la inversió en renovables, tot i que elevada, no va a un ritme suficient. Amb el ràpid increment de la demanda energètica per a la recuperació de l’activitat econòmica després de la covid-19, s’ha desequilibrat la balança de l’oferta i la demanda de recursos energètics.
Aquesta escassetat s’evidencià per primer cop l’estiu del 2021, quan els telenotícies ens informaven diàriament de l’escalada del preu del mercat majorista de l’electricitat. En menys d’un mes, es van situar en els valors rècord que s’havien assolit el gener del 2021, associats a la forta depressió atmosfèrica Filomena, succeïda en un llarg període de temperatures molt baixes, nevades i absència de vent. L’escalada dels preus del mes d’agost del 2022 per l’escassetat de gas natural en els mercats s’ha vist acompanyada de les imatges de pantans que, en ple estiu, s’han buidat per turbinar aigua cap a la generació d’electricitat. El que s’anomenen “costos d’oportunitat” suposen uns ingressos desorbitats per als propietaris de centrals hidroelèctriques, que utilitzen un bé públic (l’aigua) per fer pujar els preus de l’electricitat.
Els beneficis caiguts del cel han estat àmpliament denunciats per think tanks, com Economistas Frente a la Crisis o la Fundación Renovables des de fa temps, però sense que arribés als mitjans ni al coneixement del gran públic. Ara han passat a estar en boca de tothom, fins i tot un any després que la Comissió Europea en negués l’existència. En la comunicació del mes de maig passat REPowerEU: per una energia assequible, segura i sostenible, es reconeix obertament l’existència de “beneficis caiguts del cel” i de sobrerretribucions milionàries, amb un traspàs de rendes de la ciutadania cap a les grans empreses energètiques que ostenten un fort poder de mercat.
Diuen que de tota crisi en neix una oportunitat. Els embassaments d’aigua suposen el principal sistema d’emmagatzematge de l’electricitat. La lògica diu que l’ús d’un bé públic com és l’aigua s’hauria d’utilitzar per fer abaixar els preus de l’electricitat, un servei essencial per a la ciutadania. Però ara ja sabem que no és així. La discussió sobre què cal fer amb les concessions hidroelèctriques ha tornat a guanyar rellevància, però, malauradament —i no entraré a valorar els allargaments de concessions a dit del passat recent—, la major part de les grans centrals hidroelèctriques restaran en mans de les grans elèctriques encara durant molts anys.
Tanmateix, on cal posar el focus és en qui controlarà el futur emmagatzematge elèctric que ens caldrà per garantir la flexibilitat necessària en un entorn de generació de forta penetració d’electricitat renovable, que depèn dels fluxos atmosfèrics, el vent i el sol.
De fet, ja s’estan veient iniciatives privades per obtenir concessions per a la construcció de futurs embassaments reversibles. Bombaran aigua quan l’electricitat sigui molt barata —en moments de més oferta que demanda— i la turbinaran quan els convingui per guanyar més diners? O bé, quan sigui necessari per abaixar el preu de l’electricitat? És aquí on ve el moment de la política.
Il·lustració. ©David SierraLa decisió sobre qui controlarà el futur emmagatzematge elèctric cal prendre-la ben aviat perquè es tracta de projectes amb un fort impacte en el territori.
Dubto que, en el seu programa electoral, cap dels partits que es presenten a les properes eleccions estatals es posicioni respecte al control de l’emmagatzematge elèctric. I, en realitat, es tracta d’una decisió que marcarà la competitivitat de l’economia en un futur no gaire llunyà, quan el 60% de l’electricitat generada sigui eòlica o fotovoltaica. Això podria ser abans que acabi la dècada actual. La decisió cal prendre-la ben aviat perquè es tracta de projectes amb un fort impacte en el territori, que requeriran anys per ser autoritzats i construïts. Els seus inversors i la societat hauríem de conèixer les regles del joc.
El Govern de Catalunya ja s’ha manifestat. Aquest mes d’octubre s’han aprovat els estatuts de l’energètica pública Energies Renovables Públiques de Catalunya, on es contempla la inversió, la gestió i el control de l’emmagatzematge, així com la conducció de les concessions hidroelèctriques de les conques internes que caduquin cap a l’energètica pública. En altres paraules: el Govern ha aprovat que les instal·lacions d’emmagatzematge elèctric, absolutament estratègiques, puguin estar sota el control públic.
Malauradament, si de les crisis en surten oportunitats, sovint encara en surten més oportunistes, que aprofiten els moments de desconcert per generar el dubte. De fet, gairebé tothom està d’acord amb els objectius climàtics a molt llarg termini. Ara bé, per al present i el futur immediat hi ha força més discrepància. Avui són moltes les veus que diuen que cal tornar a invertir en petroli, gas i carbó, però evidentment no utilitzen els clàssics arguments dels negacionistes climàtics. Ara es llencen missatges com que la ciència encara ha de fer molta feina, que no cal invertir els recursos públics en noves tecnologies encara no provades i que resten molt lluny de ser comercials… En definitiva, arguments per invertir en tecnologies de combustibles fòssils no en faltaran i, a més, el terreny s’ha ben adobat amb la guerra d’Ucraïna. Tenim al davant una nova onada de negacionistes climàtics, els anomenats retardistes.
Mentre ens convencen que cal invertir sumes astronòmiques en la captura del CO2 de l’atmosfera, i mentre fem recerca en tecnologies de futur (un futur que sempre és 50 anys més enllà) com la fusió nuclear, pel món passen coses molt interessants que ens indiquen que el camí a seguir és el d’accelerar la transició energètica cap a les energies renovables i l’electrificació del transport. A més, aquesta aposta també dona resposta a la crisi més gran de l’espècie humana, el canvi climàtic, que malauradament ara ha passat a un segon pla.
De fet, la reflexió que cal fer-se és la contrària. Si no haguéssim aturat l’aposta per les renovables a inicis de la dècada de 2010, algú dubta que ara afrontaríem millor la crisi energètica? Jo no en tinc cap dubte. De fet, ara són moltes les administracions que, estupefactes per la necessitat de triplicar el pressupost de l’any 2023 per a la compra d’energia, volen solucions de xoc immediates. Però tenim mala peça al teler. Ni la llei de contractació del sector públic és àgil ni els que en supervisen l’aplicació són proclius a les innovacions legislatives a cop de Real decreto ley. Quelcom semblant podríem dir amb les ordenances municipals que no permeten els sostres solars “perquè fan lleig”, i obvien que és més “lleig” passar gana per haver de fer front al rebut de la llum.
Estan passant coses molt interessants, que ens allunyen de l'apocalipsi i el col·lapse que alguns proclamen, i que ens apropen a una transformació del model energètic.
Més enllà que hi hagi qui aprofiti la turbulència de tota transició per intentar abraçar de nou els combustibles fòssils, pel món —i també a casa nostra— passen coses molt interessants i engrescadores que ens allunyen de l’apocalipsi i el col·lapse que alguns proclamen, i que ens apropen a una transformació del model energètic. Més enllà de passar dels combustibles fòssils a les renovables, permeten un gir copernicà en el control i la propietat de l’energia, empoderen la ciutadania i les pimes, redueixen el preu de l’energia i ens fan independents de països de fora de la Unió Europea. Aquesta aposta, a més, va en el mateix sentit que la lluita contra el canvi climàtic i la millora de la qualitat de l’aire que respirem, ja que elimina la combustió de combustibles fòssils.
Coses que passen: sostres solars
L’any 2018, l’autoconsum compartit, o els sostres solars fotovoltaics col·lectius, estaven prohibits a l’Estat espanyol i els sostres solars individuals havien de fer front a l’amenaça d’un impost al sol. La tramitació administrativa per obtenir un permís per a un parell de plaques solars a la teulada tendia a l’aberració. Si es tenia la intenció de connectar la instal·lació a la xarxa elèctrica, ja es podia anar esperant.
En acabar el mes de novembre del 2022, a Catalunya hi havia 50.000 sostres solars, la meitat dels quals s’han instal·lat al llarg d’aquest any. Sostres amb prop de 400 MW instal·lats —una central nuclear té 1.000 MW— que, a terra, ocuparien 700 hectàrees de sòl no urbanitzable que entraria en competència amb l’activitat agrària. Un total de 400 MW de generació elèctrica sota el control de la ciutadania i de les petites i mitjanes empreses, sense ineficiències per la pèrdua del transport i la distribució de l’electricitat. De fet, 400 MW és la potència d’una central de cicle combinat, com les del Port de Barcelona o del Fòrum, però els cicles combinats només utilitzen el 50% de l’energia per fer electricitat, ja que la resta es perd en calor (coses de les lleis de la termodinàmica). En canvi, els sostres solars no tenen pèrdues de transformació (coses de l’efecte fotoelèctric). Ara caldrà posar l’atenció a l’autoconsum col·lectiu, eina clau en entorns urbans d’alta densitat de població, on els blocs de pisos amb sostre limitat són freqüents.
Coses que passen: els parcs solars i eòlics sobre el terreny
A Catalunya, el novembre del 2022 hi havia 90,4 MW de potència fotovoltaica instal·lada sobre el terreny, una xifra a la qual s’ha arribat des que l’any 2004 s’aprovà el primer Reial decret d’impuls d’aquesta tecnologia renovable de generació elèctrica. Fins al mes de novembre del 2022, la Direcció General d’Energia del Govern de Catalunya havia autoritzat 32 nous parcs fotovoltaics amb una potència de 80,5 MW: en menys d’un any, s’ha autoritzat el 85% de tota la potència acumulada en els darrers vint anys.
Són projectes petits i mitjans (de 2 a 8 ha de terreny de sòl no urbanitzable) connectats a la mitjana tensió, que apropen el consum a la generació reduint les pèrdues i les inversions en xarxa de transport. Projectes que incrementen la resiliència de la xarxa i la qualitat del subministrament elèctric i que permeten mallar una xarxa de municipis interconnectats amb generació renovable. A més, per a les inversions necessàries, assumibles de manera col·lectiva per ciutadans i petites i mitjanes empreses, aquests projectes seran la base de les comunitats d’energies renovables.
Coses que passen: el cotxe elèctric
El cotxe elèctric és molt més que un mitjà de transport; és també una manera d’emmagatzemar electricitat i d’introduir flexibilitat a un sistema elèctric que té cada cop més presència de fonts de generació dependents de la meteorologia. Els aparcaments comunitaris de les ciutats, si es doten d’infraestructura de recàrrega intel·ligent, poden esdevenir una gran bateria virtual de gestió d’energies renovables. Aquesta necessitat d’aportar flexibilitat esdevé essencial. A la ciutat de Barcelona, avui ho fan els cicles combinats de gas natural fòssil.
Les ciutats i les zones metropolitanes denses ho tenen molt difícil per generar energia de quilòmetre zero, senzillament perquè no hi ha prou espai. Tanmateix, el gran volum de cotxes aparcats, si els endrecem en aparcaments amb recàrrega intel·ligent, esdevindran un actiu de flexibilitat tant o més important que la generació renovable local.
El butlletí
Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis