Tom Carr reinterpreta un dels elements que apareixen en el famós aiguafort Melancolia I d’Albrecht Dürer i el converteix en la forma central de la seva proposta artística. Un trapezoedre triangular troncocònic d’aparença falsament senzilla, però alhora complexa d’entendre: segons com es mira sembla un cub truncat, deformat des d’alguns angles i, segons com, sembla un diamant. L’estructura combina làmines de fusta unides per un mínim de cordes i nusos que ocasionen petites obertures a les arestes. Algunes de les cares són buides i permeten al públic veure l’interior. Sobre aquesta peça es projecta una seqüència de textures de llum que donen lectures diferents sobre la forma i l’espai que l’envolten: un sòlid transformat per formes que s’entenen i altres que només s’insinuen, i que barreja duresa i suavitat, ordre i desordre, lleugeresa i pesantor. La llum que cega i la foscor que il·lumina. Una barreja tranquil·la i fascinant entre el sentit de la pèrdua i la necessitat d’infinit. La ironia de la inevitable fugacitat de l’instant.

Tom Carr és doctor en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i ha estat docent a l’Escola Massana, Blanquerna, l’Institut Universitari de Cultura i la School of Visual Arts de Nova York. Imparteix conferències i tallers en museus i centres educatius de l’Estat, Europa i els Estats Units. Des dels seus inicis, a principis dels vuitanta, va treballar en instal·lacions, escultura, pintura i dibuix, des d’una figuració simbòlica amb referents arquitectònics fins a estructures gairebé ingràvides, generades per la física dels materials, sempre cercant la contundència dins la simplicitat. També la llum és un element protagonista en moltes de les seves obres, des de les projeccions analògiques a la Seu Vella de Lleida o a l’espai Arts Santa Mònica fins a les d’àmbit digital del Streaming Museum de Nova York. La seva obra figura en museus i col·leccions públiques d’arreu: MACBA, Museu Reina Sofia, Museu d’Art Modern de Ceret, Société Générale a París i Fundació “la Caixa”, entre altres.