Quan un amic comú em va anunciar que Pasqual Maragall, Alcalde de Barcelona, anava a demanar-me que llegís el Pregó que dóna començament a les Festes de la Mercè de 1996, vaig quedar sorprès, doncs al costat del natural sentiment de gratitud que acompanya a la prova de confiança que suposa tal encàrrec, aviat vaig anticipar les suors que avui sento i que són aquelles que sofreix qui, estant acostumat a dirigir-se a un públic compost tan sols per estudiants i a tot estirar per col•legues, veu davant seu una audiència tan distingida com la dels barcelonins i barcelonines que estan presents aquí i ara, en l'incomparable marc que proporciona l'arquitectura del Consell de Cent. Ni volia ni podia negar-me a tal petició que, efectivament, es va produir pocs dies més tard. I això és ben clar. D'una banda, Barcelona m'ha donat al llarg dels anys tants i tan bons amics, que em veia obligat a pensar en ells quan l'Alcalde de Barcelona em va demanar que llegís el Pregó. Per una altra, aquesta ciutat ha mostrat la seva confiança en mi com a professional, al donar-me l'oportunitat de construir en ella, una mica que sens dubte entenc com a gran privilegi, celebrant avui poder agrair públicament tal confiança. Així és que vaig respondre amb un sí al vostre alcalde i aquí em trobo, disposat a llegir-vos aquesta quartilles en les quals bé voldria que quedés reflectida la manera en què veig la vostra ciutat. Em sento molt honorat i també -per què no dir-ho?- una miqueta intimidat quan, veient-me en el tràngol de llegir-les, penso que aquesta visió de Barcelona serà el tret de sortida d'aquestes Festes de la Mercè que permetrà als barcelonins oblidar els seus quefers i preocupacions quotidianes per gaudir de les tantes i tan variades ocasions d'entreteniment i esbarjo com ofereix el programa que l'Ajuntament de Barcelona ha preparat per a aquests dies. Entrem, doncs, després d'aquest obligat preàmbul, en matèria.

Els nominalistes tenien raó. Les ciutats tenen vida pròpia amb només esmentar els seus noms. Sobre ells es diposita la nostra fantasia ajudant-nos a construir ciutats imaginàries que per a nosaltres són reals, tangibles. Per a mi, almenys, ho era Barcelona quan, essent un nen, vaig escoltar parlar d'ella per primera vegada a la meva àvia, Petra Pérez Clemos, natural de Tudela (Navarra) i que, casada amb Mariano Moneo Marzal, havia quedat sobtadament vídua i heretat del seu marit el que llavors es deia un comerç de teixits, una botiga de teles. La meva àvia era l'ànima d'aquell local en la Plaça Nova de Tudela i la recordo vivament tant darrera del mostrador tractant de convèncer als parroquians dels avantatges que tenia una sarga, com fent comptes després d'una feixuga jornada per poder atendre les lletres dels proveïdors que amb puntualitat suïssa portaven els empleats del Crèdit Navarrès. Tenia la meva àvia, no obstant això, un horitzó que alleujava aquella rutina feroç. Tal horitzó no era altre que Barcelona, ciutat a la qual acudia puntualment totes les primaveres i tots les tardors a comprar el que ella deia "gènere". Per a la meva àvia el món acabava a Barcelona. Res no hi havia tan bonic com el mar que s'endevinava des de les Rambles, el carrer per excel•lència, on hom podia veure persones de totes les races, comprar flors o ocells i refrescar-se amb els millors gelats. En les Rambles estaven tant el Liceu com la Boqueria, teatre d'òpera i mercat, dels quals la ciutat se sentia orgullosa i que per a la meva àvia suposaven el súmmum d'allò que una ciutat pot oferir als qui l'habiten. "Un dia pujaràs a l'alt del Monument a Cristòfol Colom i des d'allí veuràs el port, ple de vapors, grues, rafals per emmagatzemar la mercaderia..., veuràs Montjuïc, el Tibidabo, les torres de la Sagrada Família, les xemeneies de les fàbriques de Poble Nou... Entendràs llavors d'on li ve la riquesa a una ciutat que des de temps immemorial ha fet de la mercaderia i de l'enginy i treball dels seus habitants la seva fortuna. El comerç i la indústria ennobleixen Barcelona que és l'orgull de tota Espanya. Qui pot comparar els draps que jo compro en el carrer Casp amb aquells de la Serra de Cameros o de Béjar". Així parlava la meva àvia per a qui aquells carrers bé alineats i traçades de l'Eixample eren model del que significaven modernitat i progrés i per a qui no havia dames més elegants que aquelles que veia passejar sense presses, tafanejant els aparadors dels negocis del formosíssim Passeig de Gràcia.

Barcelona era per a mi la ciutat per antonomàsia, aquella que jo era capaç d'imaginar gràcies a l'entusiasme de la meva àvia, amb molta més precisió que Madrid, ciutat en la qual s'havia assentat el pare de la meva mare, oscense de naixença i magistrat de professió, o Bilbao, ciutat a la qual la meva àvia havia enviat a estudiar enginyer industrial al meu pare i per a qui la ciutat de la ria s'havia convertit en paradigma de la vida urbana. I així, encara que jo no havia estat mai a Barcelona, la vostra ciutat era per a mi una autèntica ciutat de carn i os, que cobrava vida en la meva ment i en la qual endevinava aquella diversitat, intrínseca a la pròpia condició ciutadana, que va permetre a Louis Kahn parlar de la ciutat com de l'àmbit en el qual un nen podia arribar a saber què és el que volia ser. No vaig posar, no obstant això, els meus peus a Barcelona fins que, com recompensa a un Batxillerat recén acabat, els meus pares em van enviar d'excursió amb els meus companys del col•legi Tudela, no guardant altre record d'aquell viatge que el de les classes benestants com a dormitoris en el Col•legi dels Jesuïtes de Sarrià. Més tard vaig tornar, sent ja estudiant de l'Escola d'Arquitectura de Madrid, per a veure l'obra de Gaudí. Però dir que coneixia Barcelona, allò que en el cas de les ciutats va més enllà de la simple visita i implica l'haver tingut ocasió que se't faci partícip de la seva vida i costums, no va ocórrer fins molt després, quan en un dels avatars del destí, el significat del qual he pogut explicar-me més tard, em va portar a aquesta ciutat com a resultat d'unes oposicions a Càtedra per ensenyar en la seva Escola d'Arquitectura. Va ser, en veritat, llavors quan vaig començar no només a conèixer sinó també a estimar la vostra ciutat.

Vaig descobrir aleshores que Barcelona no era tan sols aquella ciutat que treia el cap pel mar i que formava part d'aquell anell de ciutats que fan possible que les costes del Mediterrani s'entenguin com una unitat geogràfica i històrica i en la qual es troben, entre d'altres, Alexandria i Beirut, Atenes i Constantinoble, Venècia i Gènova, Alger i Marsella, Nàpols i Palerm. Després de Barcelona havia una terra ferma que anava des dels Pirineus fins l'Ebre i que entenia la vostra ciutat com a cap –capital no significa altra cosa- de tot aquell territori. No és aquesta l'ocasió de recordar com es van establir les fronteres del mateix, però sí de subratllar que Barcelona és una de les poques ciutats que manté una relació de capitalitat natural i indiscutida amb el seu territori. A tal relació es deu, al meu entendre, bona part de la fortuna de Barcelona. Doncs, a risc d'introduir una noció avui una miqueta marginada com ho és el concepte d'estructura orgànica, m'atreviré a dir que Catalunya ho és. El que, com ocorre en aquesta terra, geografia i població no estiguin dissociades és una gran cosa i no crec que sigui ociós el recordar-ho. Barcelona gaudeix d'aquella continuïtat entre mitjà i societat que permet a un català , bé es tracti d'un habitant de la Garrotxa o del Pla, saber a qui dirigir-se en la vostra ciutat quan es tracta de trobar tant un metge com a un advocat, un arquitecte com un sastre. Aquesta simbiosi ciutat-territori està sempre present en la vida de Barcelona, ja que els barcelonins s'honren de la seva relació amb la comarca de la qual procedeixen i pot ser que sigui a aquesta consciència de la diversitat dels seus orígens a qui es degui un tret ben característic de la vostra ciutat, la seva capacitat de fer seus tots aquells que en ella s'assenten i en ella viuen. Aquesta tret característic, el qual bé es pot qualificar de virtut, fa que es consideri barceloní tot aquell que habita aquesta ciutat, qualsevol que sigui la seva procedència, sense que se l'hagi de dir-li immigrant.

I ja que aquesta reflexió sobre la terra ferma en la qual aprofundeix les seves arrels Barcelona m'ha dut a parlar dels barcelonins, m'agradaria posar l'accent ara que no es pot parlar d'una ciutat i dels seus habitants sense esmentar la relació que aquests tenen amb ella. En el cas de Barcelona, la relació dels seus habitants amb la ciutat és, sens dubte, de profundíssim respecte, i ningú pensarà que exagero si dic que els barcelonins s'identifiquen amb la seva ciutat, la fan seva, l'entenen com la realitat última que dóna sentit a les seves vides. No és tant la norma, ni és tan freqüent, que les persones se sentin a gust en la seva ciutat. En general, la duresa de la nostra vides fa que projectem el nostre malestar sobre tot el que ens envolta, començant així per denigrar la ciutat on vivim. Tot el contrari pansa a Barcelona. El barceloní és conscient de la sort que li va correspondre al néixer en una ciutat com aquesta i si es tracta d'un barceloní d'adopció, se sent el més espavilat i feliç dels mortals en haver destriat amb tant encert a l'escollir la ciutat en la qual donar amb els seus ossos. L'estima a allò que és propi, el poder valorar amb justícia el que tenim, està en l'origen mateix de les nostres conductes i, estenent tal principi a la ciutat, val la pena dir que de l'estima que d'una ciutat tenen els seus habitants depèn tant del seu creixement com del desenvolupament de la vida urbana. Tot els sembla poc als barcelonins per a la seva ciutat i tinc la impressió que quan es tracta d'alguna cosa que la millora i la beneficia, les diferències ideològiques entre els seus habitants es dissipen. Com els agradaria a molts alcaldes del nostre país que alguna cosa així ocorregués en les seves ciutats! Amb quina admiració –no eximeix d'una certa tristesa, ja que som conscients que en cap altre lloc seria possible- veiem les importants obres d'infraestructura i les no menys importants, per ser menors, obres lligades a l'embelliment urbà , amb les quals s'ha engalanat Barcelona en aquests últims vint anys de vida democràtica! L'orgull amb què els qui en aquesta ciutat caminen pels seus carrers gaudint de l'espai públic, orgull que, al meu entendre, no senten els habitants d'altres ciutats, està més que justificat.

El barceloní coneix la seva ciutat i fins i tot m'atreviria a dir que és tal coneixement el responsable del respecte amb què tracta. I així, sense oblidar el molt que per al coneixement de Barcelona han fet els historiadors que s'han ocupat de clarificar el seu passat, convindria esmentar també els escriptors, tant els poetes com els novel•listes, que han contribuït a que entenguem millor una ciutat que s'ha convertit per a ells amb freqüència en obligat marc de referència per a localitzar una trama o per a fer intel•ligible un cert estat d'ànim. Quantes novel•les recents no són en darrer terme altra cosa sinó que un retrat de la ciutat, en el qual preval Barcelona com ciutat protagonista enfront de qualsevol dels personatges? I qui no s'atreviria a dir que alguns dels poetes barcelonins que tant admirem ens captiven per la fidelitat amb què han descrit un sentiment col.lectiu al que cal qualificar d'experiència única dels qui viuen en aquesta ciutat? Sens dubte el seu treball, a l'ajudar-nos a conèixer millor Barcelona, contribueix definitivament a estimular l'amor que per a ella sentim.

Però si en aquest esforç per ajudar-nos a conèixer Barcelona hem esmentat als escriptors, forçós és que reconeguem ara el molt que els arquitectes han fet també per contribuir des de la seva disciplina al coneixement de la seva ciutat. L'interès dels arquitectes per la seva ciutat és antic. Caldria dir que comença estudiant atentament el desenvolupament de la ciutat en el passat i que en la reflexió sobre tal desenvolupament s'aprofita per imaginar el que pugui ser el futur. Els arquitectes d'aquests últims temps –els més inquiets, s'entén, aquells que, per altra banda anaven a convertir-se en inevitables guies de la professió- completen la seva activitat com professionals amb l'anàlisi, tant de l'arquitectura modernista, com del brillantíssim episodi de la història de l'urbanisme recent que va ser l'Eixample. Les bibliografies que documenten el que va ser el modernisme i l'arquitectura entorn de Gaudí i aquelles que estudien l'Eixample i la figura de Cerdà són, en veritat, impressionants. Treballs, cursos, llibres, tesis, restauracions... els arquitectes de Barcelona es van avançar al que anaven a ser les tendències historicistes que es van ensenyorir de l'arquitectura a fi dels anys 60, per raó de la seva devoció a la ciutat. La ciutat s'explora, com bé diu el títol d'un llibre ben conegut d'Alexandre Cirici, "Pam a pam". És per aquest motiu que es pot afirmar –i no crec caure amb això ni en l'exageració ni en l'afalac- que l'entusiasme contagiant dels arquitectes de Barcelona per la seva ciutat ha contribuït decisivament en que els barcelonins no la vegin com a entelèquia abstracta i sí com a realitat específica i concreta, descoberta casa a casa, carrer a carrer. De la seva mà , els barcelonins han après a respectar l'arquitectura de la seva ciutat. Ningú en aquesta ciutat ignora els noms de professionals com Doménech i Muntaner o Puig i Cadafalch, i en temps més recents un Folguera, un Durán Raynalds, un Torres Clavé, un Sert, o un Coderch. Barcelona és, en bona part per obra i gràcia dels arquitectes, una ciutat coneguda, explorada, l'arquitectura de la qual no és aliena a les persones que en ella viuen.

Però tals estudis no podien quedar-se reduïts a l'àmbit d'allò acadèmic, al donar origen a una reflexió oberta i pública sobre la ciutat. I així, qui s'entretingui a anar a les hemeroteques veurà de quina forma els arquitectes han estat presents, des del final dels anys 50, a totes les batalles plantejades per defensar tant la integritat dels barris antics de la ciutat com el que el desenvolupament dels nous assentaments es portés a terme amb el seny que la raó reclama. Per altra banda, i tal vegada convingui el recordar-ho ara, moltes de les discussions sobre el futur de la ciutat es van produir en anys en els què la precarietat de la vida política duia a que entorn d'elles es debatessin les candents qüestions ideològiques que tant preocupaven en aquells moments. I això va donar lloc, o almenys a mi m'ho sembla, a que els qui anaven a jugar un paper important en la vida política de la transició barcelonina estiguessin sempre propers a les discussions que els arquitectes entaulaven sobre el que devia ser el futur de la ciutat. Qüestions de fonamental importància per a aquest futur, tals com la ciutat antiga, les barriades perifèriques, els problemes viaris, la recuperació de les façanes marítimes, la política d'infraestructures, la integració dels nuclis propers com el Poble-nou, etc., es van discutir extensament durant els anys 60 i 70, donant lloc a un estat d'opinió que facilitaria la proposta d'intervenció en la ciutat a formular pels polítics. Per confirmar el que dic contribuiria el fet de constatar que tant Narcís Serra, primer alcalde de la Barcelona democràtica, com Pasqual Maragall, sempre han tingut al seu costat arquitectes com a assessors, dels qui em consta el molt que estimaven el seu consell quan es tractava de decidir una mica sobre quin anava a ser el futur desenvolupament de la ciutat. I així, quan els Jocs Olímpics deixen de ser una fantasia i es transformen en estimada i obligada meta per al 1992, la ciutat de Barcelona es va trobar amb tot un programa urbanístic a portar a terme, elaborat, de manera més o menys conscient, a l'entorn d'aquell grup de professionals compromesos amb el coneixement de la seva ciutat. Barcelona no va improvisar tota aquella febril activitat que es va produir en la vigília dels Jocs. Com tantes vegades s'ha dit, els Jocs es van convertir en l'ocasió per portar a terme tot un seguit d'intervencions que la ciutat havia discutit i elaborat molt abans.

S'ha de dir que la ciutat va premiar els arquitectes al facilitar amb els Jocs que com a professionals mostressin la seva competència i en la ment de tots estan presents totes les obres que la ciutat va emprendre en aquells anys i que tant anaven a contribuir al seu posterior embelliment i decor. Una ciutat que era responsable de tan gloriosos episodis en la història de l'arquitectura anava a tenir l'ocasió de perllongar-los en aquesta segona meitat del segle XX, donant testimoniatge del que l'arquitectura contemporània entenia eren els seus problemes més apressants. La reacció de les persones al que va ser el seu treball no es va fer esperar i Barcelona, just és reconèixer-ho i no crec que ningú s'atreveixi a posar-ho en dubte, s'ha convertit en obligat punt de referència per a tots aquells que fan de l'arquitectura la seva professió, la seva forma de vida. I és que és difícil trobar una ciutat com Barcelona, en la qual les Barcelones del passat estiguin encara tan presents i en la qual la tasca dels arquitectes vius tingui tant relleu.

El pregó de la Mercè d'aquest any pretén deixar constància d'aquesta íntima relació entre la ciutat i la seva arquitectura, al reconèixer el respecte que la ciutat professa als qui tant la volen i tant esforç han fet per compartir el seu coneixement de la mateixa amb la resta dels seus conciutadans, els arquitectes. Sé que en l'ànim de tots està tal reconeixement, però també entenc el pudor que els barcelonins senten i per aquest motiu correspongui a qui com jo ve de fora fer l'elogi dels arquitectes d'aquesta ciutat. A l'elegir a un arquitecte per a pronunciar el Pregó de les Festes de la Mare de Déu de la Mercè de 1996, el vostre Alcalde volia dir a tota la resta de la ciutadania el molt que valora la contribució de la nostra professió a la ciutat. En temps que la ciutat sembla dispersar-se fins el punt gairebé de desaparèixer en un territori cada vegada més ampli i millor comunicat, l'aposta que Barcelona ha fet en aquests últims anys per reforçar físicament la seva identitat –millorant la seva infraestructura, preocupant-se pel seu decor, respectant el seu passat- té un grandíssim valor.
Jo voldria acabar la lectura d'aquestes quartilles dient-vos que no esteu sols en aquest interès per mantenir la que en alguna ocasió s'ha anomenat la cultura de les ciutats i que moltes persones prenen Barcelona com guia i exemple del que la vida ciutadana pot ser. Sense anar més lluny, es podria dir ara que unes Festes com aquestes no són alienes a tal cultura. Tan sols en el marc de la ciutat poden entendre's uns dies en els quals l'esbarjo i la festa prevalguin, les trobades es multipliquin, i el plaer de sentir-nos vius es converteixi en una activitat prioritari. Acabo. A celebrar, doncs, a Barcelona, en aquesta ciutat meravellosa, que a tant ens captiva, aquestes Festes de la Mare de Déu de la Mercè a les quals dóna començament la lectura d'aquest Pregó! Bona festa a tothom!