Si plou així, que no escampi!

Contra tot pronòstic, inaugurem la primavera anunciant pluja, molta pluja. Perquè és així com ens imaginem l’art que emergeix, com aigua fresca, imprevisible, fèrtil, indispensable per mantenir el cicle de vida de tot ecosistema. Aquesta exposició és el nostre particular pluviòmetre: reuneix els 10 treballs finalistes de la convocatòria Miquel Casablancas 2023, juntament amb els 3 projectes desenvolupats al llarg del 2022 a través de les residències SAC-FiC. Els formats i els processos de recerca que s’hi presenten donen compte d’un ecosistema divers (performance, instal·lació, escultura, vídeo, dibuix), però tots tenen en comú la seva voluntat d’escampar-se per l’espai de les sales, com si d’aquesta manera reclamessin el lloc que ocupen al territori de la producció artística. S’interessen, de fet, per la problemàtica del treball en temps de modernitats líquides, però també per com els cossos se les apanyen en aquest nedar entre les aigües. Contra tot pronòstic, aquestes precipitacions permeten regar alternatives de pensament davant de les sequeres del nostre temps.

​

Ens submergim en la primera planta amb la invitació d’Irati Inoriza a travessar la superfície de l’aigua com un ritual de pas en què l’acte de submergir-se sota l’aigua és només el preludi immediat d’un tornar a emergir de manera renovada. La pràctica de l’ablució ens acompanya des d’èpoques ancestrals com a metàfora de canvi i de transició. Amb la instal·lació Cuando emerges (2023), l’artista ha volgut reflectir aquest ser o estar en trànsit, aquest estar entre. Com la resta de les artistes que ens acompanyen en l’exposició, aquest estar entre dues aigües: entre l’emergència i l’estatus d’artista consolidat.

També Elisa Pardo recrea un paisatge d’aigua a Los delfines y el mar (2022). Es tracta d’una reconstrucció d’un espai natural que fa visible la materialitat amb què s’ha construït (bosses de plàstic, cotó, buata...), de la mateixa manera que construïm i idealitzem els nostres records. El paisatge marítim de Baixa Califòrnia es desplega a la sala a través de diversos elements que al·ludeixen tant a les onades com als dofins que salten des d’aquestes onades i neden per l’espai, un desbordament formal de l’obra que suggereix el desbordament subjectiu de l’artista mateixa en el seu acte de rememoració. 

Per la seva banda, l’obra Es un cuerpo, de Mercedes Pimiento (2022), remet igualment a un paisatge, en aquest cas el canal de la Infanta, construït el 1820 per distribuir l’aigua del riu Llobregat i que s’acabaria convertint, al seu pas per l’Hospitalet de Llobregat, en una claveguera a cel obert. El procés de treball va implicar, per tant, tota una investigació de la història material i social del canal, de la seva relació amb la ciutat i del ser procés de soterrament, que pren cos a través d’una escultura de grans dimensions que incita a reflexionar sobre les infraestructures que travessen la nostra vida i conformen el nostre territori.  

Però hi ha més cossos que bussegen per la sala de la primera planta, com ara les escultures IFBB de Marta van Tartwijk (2020), que recreen el moviment d’un cos que balla i congelen diversos moments d’aquesta acció d’una manera propera als experiments cronofotogràfics de finals del xix o a aquell gos de Giacomo Balla del 1912. Al seu torn, però, les peces reconfiguren una nova corporalitat per mitjà de juxtaposicions de cadascun d’aquests fragments de temps. Ho fan a través d’estructures de ferro, teixit i làtex, amb les quals evoquen un imaginari que porta a col·lació els binomis plaer-dolor, unió-fragmentació, cos-indústria.

També juguen amb juxtaposicions les escultures de Mónica Mays que conformen Open me, Close me (2022), un projecte que parteix de l’estudi dels patrons de mantons de Manila des d’una perspectiva deformada de la seva identitat cultural. Una identitat cultural necessàriament híbrida i porosa, que només es va poder donar a través del comerç transoceànic que durant segles va tenir lloc entre els països europeus i les seves colònies respectives. Els motius que representen cadascun dels patrons es reprodueixen a través de dos dibuixos diferents juxtaposats, des de l’angle dret i des de l’esquerre, cosa que impossibilita una visió objectiva del patró i provoca la impossibilitat de la visió objectiva de la seva totalitat. 

Un altre cop a través del paisatge, com el generat per Blanca Gracia a Tabú (2016), ens endinsem en un dispositiu teatral a través de dues muntanyes que ens condueixen a la projecció d’una animació en tres actes. En aquesta animació es mostra un ecosistema divers regit per un pensament màgic, societats animistes i elements naturals que es mouen activats per humors propis, disfresses o rostres ennuvolats per filaments d’ales. La progressiva invasió d’aquest territori inventat amb l’excusa de «terra nullius» altera l’equilibri d’aquest ecosistema i fa que el paisatge i aquells que el poblen, desapareguin.

Així com a la primera planta l’exposició insisteix en la matèria dels elements a través d’escultures i instal·lacions, la segona planta se centra en projectes que aborden de manera directa polítiques del cos i problemàtiques del treball en el sector cultural i artístic, i qüestionen la retòrica del rendiment en el sistema de producció actual. És el cas de Work(in’) work(out), de Biel Llinàs, un dels artistes residents SAC-FiC durant el 2022, que aborda els límits entre pràctica artística i feina alimentària des de l’ocupació de l’artista com a controlador de sala i informador a La Pedrera. 

És el cas també del projecte fracasar estrepitosamente, el diari elaborat per txe roimeser entre el 2018 i el 2024, que es desplega a l’espai a través de 412 fulls sobre el mur de la sala i que ens convoca a recórrer els fluxos dels tentacles del fracàs des d’una perspectiva transfeminista i una identitat trans, partint de la idea que «fracassar és una cosa que les persones queer fan i han fet sempre molt bé» (Halberstam, J., 2011). La reflexió de l’artista planteja la paradoxa que la possibilitat d’afrontar el fracàs —o de situar-se a la intempèrie— pugui ser considerada una forma de privilegi.

A la mateixa sala, Joana Capella reivindica amb TWORK les memòries musculars de cossos feminitzats humans i no humans —cossos, sòls, màquines i cultius— que treballen immersos en el paradigma productivista agrilogístic. Ho fa a través d’una sèrie d’accions desenvolupades durant el seu període de residència SAC-FiC del 2022, que ha recollit en diversos formats, així com a través d’una altra activació que es programarà en paral·lel a l’exposició. La investigació ens interpel·la al voltant de les pràctiques corporals improductives i d’altres que responen a les lògiques contemporànies del rendiment. 

També com a part de les artistes en residència SAC-FiC del 2022, Ana Ayuso reconstrueix a la sala el seu espai de treball durant aquell període (Artistas trabajando, 2022-2024), dedicant-se a investigar sobre les dificultats per inscriure la pràctica artística en el sistema de producció i la impossibilitat de moltes artistes de dedicar-se plenament al treball creatiu. La instal·lació s’activarà amb la presència de la mateixa artista cada divendres durant l’horari laboral de les feines alimentàries que fa actualment.

Les polítiques del cos i la precarietat de les relacions productives o improductives travessen, igualment, David y yo, marzo 2008. 0:02:20 (2023), la projecció d’un vídeo en pausa que mostra i alhora no mostra un petó que només podem conjecturar i la memòria d’una trobada afectiva, la del David i l’Alexander a l’edat de 17 anys. Una relació afectiva a distància documentada a través de càmeres que esdevenen una extensió del cos i els acompanyen en les seves respectives solituds. 

D’altra banda, el treball Si un árbol se cae (2022), de Julia Martos, aborda els imaginaris i memòries col·lectives corporalitzades a través del relat oral. Al vídeo, l’artista posa imatge a un desig: fer realitat un paisatge incert que es construeix a través de relats d’avantpassats. D’aquesta manera, el projecte aprofundeix en el paper de la mediació de les imatges i les representacions artístiques a l’hora de donar forma als nostres desitjos.

Finalment, la instal·lació Siempre ha estado ahí, de Sofía Montenegro (2022), conforma un paisatge sonor i lumínic de 13 nits a la costa de Biscaia, travessant la penombra i els éssers que hi habiten des de l’ocàs fins a l’alba. Les llums estan sincronitzades amb el so mitjançant una tècnica de programació, i muten lentament de manera gairebé imperceptible. L’obra pretén transformar la percepció d’allò que s’observa durant l’escolta i produir una sensació fictícia de l’entorn que ens permet imaginar la complexitat de tot ecosistema. 

Diana Padrón​

Obra: Alexander Arilla Velázquez, Blanca Gracia, Irati Inoriza, Julia Martos, Mónica Mays, Sofía Montenegro, Elisa Pardo Puch, Mercedes Pimiento, txe roimeser, Marta van Tartwijk

SAC-FiC Residents: Ana Ayuso Nogueiras, Joana Capella Buendia, Biel Llinàs

Dossiers Projecte: Joana Capella Buendia, Andrea González Garrán, Rita González Soler + Ricardo Pérez-Hita, Huaqian Zhang;​ 

Dossiers Comunicació gràfica: Josep Lozano Añón, Expanded Matter Studio (Elena Águila + Ana Olmedo), Parte Studio (Estela Ibarz + Berta Mir)​​

Sant Andreu Contemporani (SAC) compta amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona - Districte de Sant Andreu.​