Hi va haver un temps en què quan un veí nou arribava a una escala nova, es passejava de replà en replà, de pis en pis, presentant-se i saludant.

Hi va haver un temps en què quan un veí es posava malalt, la resta l'acompanyaven i el cuidaven.

Hi va haver un temps en què els veïns no només se saludaven quan es trobaven a l'escala, sinó que s'estimaven (o s'odiaven) perquè es coneixien: sabien com es deien, qui eren els seus pares, quin era el nom dels seus fills, quins eren els seus somnis, els seus anhels, les seves il·lusions

Hi va haver un temps en què els veïns eren veïns i es feien costat. Veïns que naixien, creixien, s'enamoraven, tenien fills, es feien grans i es morien en el mateix barri, envoltats de veïns que, com ells, també havien nascut allà i també hi moririen

Hi va haver un temps... al que sembla impossible retornar si els barris expulsen als seus veïns de sempre per acollir-ne altres que, amb més diners, poden pagar pels habitatges i les botigues uns preus per a ells impossibles.

D'aquells temps i d'aquells veïns està ple i en parla el Pati de veïnes que ahir es va estrenar a La Bonne, la creació comunitària d'Art i Part al Gòtic en la que veïns i veïnes del barri fa mesos que treballen acompanyats de la cantautora i directora Sílvia Comes, el pianista Pau Baiges i la dramaturga Begoña García Carterón. És aquest un espectacle musical que resegueix la vida del barri des dels anys 30 del segle passat fins a les Olimpiades i l'esclat del turisme a la ciutat i que ho fa recordant cançons que han deixat petjada en els veïns: des de Pena, penita, pena a Hechicera gitana, des de Tatuaje a Al vent, des de La chica ye-ye a les tonades que acompanyaven les festes de caramelles. Cançons que a la presentació de l'espectacle se sabien els veïns que havien pujat a l'escenari perquè formaven part del Pati de veïnes i els que seien al pati de butaques i havien volgut acompanyar-los en aquell passeig nostàlgic per uns anys que no sempre van ser millors (també es parla de la guerra, de la dictadura, de la situació de les dones, de la repressió...) però en els que, potser, sí que vam estar més i millor acompanyats.

L'espectacle, que acaba amb una cançó que ha compost la Sílvia Comes i tots els actors a l'escenari entonant-la, va arribar, emocionar i divertir a uns espectadors que semblava que també portaven el barri Gòtic en el cor.