Una ciutat on han crescut unes boles de ciment a les quals fins i tot els avis han après a pujar-hi per poder-s'hi asseure. Una ciutat que fa no gaire es va despertar plena de dibuixos grocs en les seves voreres com a senyal que és la ciutat de les superilles encara que no estigui habitada per superherois. Una ciutat on ha crescut un determinat tipus de bars en els quals per dos cafès i dos croissants et demanen més de deu euros i per mig gintònic, més de vuit. Una ciutat falsa, de mentida, perquè són cada vegada més els qui no poden viure-hi simplement perquè no ho poden pagar. Una ciutat habitada per gent que no dubta a practicar l'engany, a mentir a tot aquell que faci falta, fins i tot als seus millors amics, per retenir un treball, per aconseguir que no se'ls escapi la fama, per fer-se una carrera, per veure el seu nom escrit en llums de neó. Una ciutat de mentida on habita gent que diu mentides, una ciutat que ven la seva ànima a qui més diners té i obliga els seus ciutadans a vendre-la també...

Aquesta és la ciutat que dibuixa La Ruta 40 a Sacarina, una peça que va ser escrita pensant en Milà, però que s'adapta perfectament a l'entramat de ciutat que ens van deixar els Jocs Olímpics de 1992. Una obra que, a partir de dos actors que lluiten per tenir una carrera mínimament digna que els permeti pagar un pis, portar un plat de menjar a taula i, de tant en tant, prendre un cafè a un bar, critica a tots els que fins i tot quan somien amb illes de somni estan enganyant i enganyant-se, estan compartint somnis falsos que són el terronet de sucre que endolceix la seva amarga realitat. Però, malgrat l'amargor camuflada d'ironia, Sacarina va tenir un triomf dolç en la seva presentació en el CC Parc Sandaru.