Quan el piano va guanyar la covid
"No sabeu com és d'incòmode cantar amb un condó posat en el micròfon", explica Enma Fernández sobre l'escenari, recolzat entre els seus dos pianos, acompanyat pels sis músics de la seva banda: guitarres, contrabaix, saxofon, bateria i percussió. Incòmode? Potser ho és, és cert, perquè cantar-li a un micro enfundat en un condó és com a poc curiós (tant com tenir al teu company de concert a metre i mig o veure màscares pertot arreu). Incòmode? Potser, però ningú diria que Enma Fernández pogués sentir-se incòmode per com sonaven els seus dos pianos, els seus sis músics, la seva música... Rock, swing, mambo, blues... Lenta de vegades, endimoniadament ràpida, d'altres; música amb sabor a Memphis i a Nova Orleans... Temes que en la seva major part integren el seu disc Hey Chico!!, el que estava presentant als escenaris del Barcelona Districte Cultural quan es va declarar la pandèmia i el que torna a presentar ara que el circuit està reprogramant les seves actuacions. La primera? Al pati del Centre Cívic Albareda, amb una brisa dolça i una veïna des de la seva finestra donant palmes i movent malucs. A ella Enma li va dedicar una cançó. I també va tenir paraules per als qui van decidir convertir, des de l'inici del concert, un extrem del pati en pista de ball improvisada.
Una pista de ball que va anar creixent com una taca d'oli i que es va estendre per tot el pati de l'Albareda. Però, com mantenir-se en la butaca quan el ritme sobre l'escenari és cada vegada més i més frenètic? "Qui m'ho hagués dit quan vaig compondre aquesta cançó? Qui m'hauria dit que la interpretaria després d'una pandèmia per a demanar-li a la gent que es posés en peu per ballar?", va confessar Enma abans de llançar-se a cantar el seu Wake up (Aixeca't): "If you want a party, wake up". I els pocs que quedaven en les seves butaques, es van alçar. I van ballar. I la nit va ser una festa. Una festa que va acabar amb aquell Shake, baby, shake durant el qual Enma es va assemblar, més que mai, a Jerry Lee Lewis.