Segur que quan el mireu, quan el sentiu, quan veieu com el gaudeixen els menuts no penseu que darrere de Kl'aa, la teva cançó s'amaga tanta reflexió i tant coneixement sobre els petits i la seva manera de despertar al món i de comunicar-se amb ell. Però Inspira Teatre, amb Esther Westermeyer com a ànima i fundadora, ha treballat molt sobre la manera en què els nadons comencen a relacionar-se amb ells mateixos i amb el que els envolta. Tant que han decidit que si volen apropar-se a ells, si volen atreure la seva atenció, el millor que poden fer és cantar.

Per què vau anar a buscar tan lluny el títol del vostre espectacle?
Kl’aa significa cantar en llengua hadzabe. Ens ha agradat anar cap a l'Àfrica Oriental perquè allà, a la Gran Falla del Rift, és un dels indrets on es van trobar les restes paleontològiques i arqueològiques dels homínids més ancestrals. Hem volgut anar a l'origen de la comunicació humana, apropar-nos més als primers sons que vam fer com a espècie, per tal d'apropar-nos també als primers sons que fan els nadons perquè partim de la premissa que l'evolució del psiquisme infantil reprodueix l'evolució humana (l'ontogènia reprodueix la filogènia). També hem comprovat que les estructures fisiològiques de producció de la veu són molt semblants entre els primers homínids i els nadons.

I per què cantar?
És el que fem durant gairebé tot l'espectacle. Els nostres espectacles es basen molt en la veu. La major part de la música de l'espectacle està composta a partir de les improvisacions que fan els mateixos nens i nenes quan canten mentre juguen. Nosaltres les vam gravar i les vam arranjar per convertir-les en cançó.
Diu la llegenda que cada persona té una cançó molt seva, la Cançó de la Vida. Una vibració especial que la fa ser única. A partir que anem sonant i anem madurant, anem construint el nostre camí que ens farà ser qui som.
La veu està despullada i ens permet compartir a un nivell que no estem acostumats, en canvi els nadons i els nens petits són altament sensibles a aquest nivell de diàleg. És una gran eina de comunicació profunda en general i amb els nadons en concret.
La veu en directe és la millor manera de captar l'atenció del nen i la nena i transmetre afectivitat profunda. És la veu, el moviment, el nivell d'energia, la creativitat i l'afectivitat que es pugui generar, el què guiarà els nens a copsar el significat de la música i de què li estem transmetent.

Utilitzeu les cançons com a eina de descobriment per als petits?
La música no està fora de les persones sinó en les persones. És l'expressió més gran i genuïna de l'esperit de l'ésser humà, tan bàsica per al seu desenvolupament i la seva existència com ho és el llenguatge. A través de la música els nens adquireixen major consciència de si mateixos, de l'entorn i dels altres; i aprenen una forma valuosa de canalitzar i transformar les seves emocions. Amb la música poden desenvolupar de manera única la seva imaginació i la seva inabastable creativitat i en definitiva viure una vida més plena i feliç.
En general utilitzem cançons sense text. Ens interessa parlar el llenguatge dels nadons, que esdevingui un ambient on ells i elles se sentin molt propers i identificats. La majoria (no totes) són sense text per dues raons: una és perquè en aquesta edat només balbucegen i encara no tenen consolidat el llenguatge i l'altra i principal raó és per la idea que el text distreu (sobretot pels que comencen a ser més grans).
Cantar les cançons amb una síl·laba neutra com pa, ma, to, ca, etc. pronunciades en la part frontal de la boca, és el més proper al nadó perquè és així com comença ell les seves pròpies vocalitzacions.

I serà a través del moviment que el nen pugui posar en relació els seus propis processos rítmics interns amb el ritme de la música. El nen escolta amb tot el cos. Allò que el cos comença a explorar per a comprendre, la ment ho pot assimilar per a integrar. La música és emoció, energia i moviment i això només es pot comprendre a través de tot el nostre cos. No podem entendre l'un sense l'altre.

Com treballeu per mantenir l'atenció i la curiositat de nens tan petits?
Aconseguint el ritme just que ells necessiten a l'espectacle, que generalment és diferent del dels adults o del dels nens més grans. També hem intentat apropar-nos molt a ells a través dels sons i de la música que apareixen en l'espectacle. L'atmosfera sonora és un medi ideal per captivar-los. Tot està basat en els sons que ells fan quan aprenen a parlar i quan balbotegen i per tant no els resulta llunyà ni desconegut. Crec que un moviment fluid del cos, el contrast de llum/foscor, el contrast d'energies diferents de les diferents escenes i sobretot que nosaltres també ens ho passem bé mentre fem l'espectacle i sentim aquesta curiositat cap al descobriment fan que també connectem més amb ells perquè es poden sentir identificats.

Quin és el món que voleu ajudar-los a descobrir?
A ells mateixos. És el període on descobreixen el seu JO i a partir de com es van construint (la seva personalitat, el seu sonar) poden començar a socialitzar-se amb els altres.

Per què la idea de jugar amb l'ou, de trencar l'ou i sortir?
L'espectacle comença amb un niu ple d'ous. Aquest niu representa l'úter matern i per això durant l'entrada de públic se sent el so del cor de la mare i dels sons que sent un fetus quan està a dins del ventre (tant els que vénen de la mare com els que provenen de fora l'exterior). Anem naixent a poc a poc gràcies a la nostra "mama" i al nostre "papa".
Anem naixent amb curiositat per saber què ens trobarem a fora. És un espai totalment desconegut (i tenim una percepció massiva i indeterminada) i gràcies als pares el bebè és capaç d'avançar sobre la indeterminació i de discriminar.
Comencem a descobrir què hi ha a fora. I també el plaer de tirar objectes i veure què passa. En aquest cas els ous. Em pregunto si l'ou sóc jo. Em pertany? Jugo amb ell. Jugant vaig descobrint i aprenent. L'ou em produeix tendresa, ganes d'experimentar. És conegut i agradable i alhora un objecte que em permet anar més enllà. Constitueix una part gairebé inseparable del nadó. La primera possessió d'alguna cosa que no sóc jo. Es troba a mig camí entre una cosa subjectiva i una d'objectiva (des del nostre punt de vista, l'objecte ve de l'exterior però el nadó no ho viu així. I alhora tampoc ve de l'interior perquè no és una al·lucinació). Es tractaria del que anomenem un objecte transicional, com els peluixos. Els objectes transicionals faciliten la diferenciació entre fantasia i realitat, faciliten la diferenciació entre el nadó i la mare.
En aquest cas els ous també representen els nostres gens i portadors de les eines que portem quan naixem. D'allà aniran sorgint les peces que faran possible la construcció del nostre camí com a persones.
Al final de l'espectacle el niu (l'escenografia) i també altres objectes que van apareixent, serveixen per anar construint jocs cada vegada més elaborats i construccions més madures a mesura que es van fent grans. Seria el moment del coneixement del tu, de l'altre i de canvi de rols. I acaba que ja volen descobrir el món que hi ha més enllà de l'espai escènic (que el teatre no deixa de ser un espai entre el món de la fantasia i la realitat, un espai transicional, com el joc). Ja estan preparats per socialitzar-se.