Podien haver fet el que haguessin volgut a l'escenari, perquè el públic ja estava entregat abans que hi sortissin. Les esperaven amb ganes. Les reclamaven amb aplaudiments. Les ballaven sense haver-les sentit. I tot això sense aixecar-se de la cadira i amb la mascareta enfundada.

Les Ketekalles podien haver fet el que haguessin volgut a l'escenari del Centre Cívic Albareda perquè haguessin triomfat igualment. I conscients que la plaça estava guanyada sense desenfundar la guitarra, van decidir que l'escenari era casa seva i que s'ho podien prendre amb la naturalitat de qui canta a la dutxa o al sofà per entretenir uns amics. "Vamos peña", reclamaven. I la "penya" ho va donar tot per acompanyar-les en unes cançons que se sabien de memòria i podien entonar amb la mateixa seguretat que les quatre components de Ketekalles, una formació que fusiona rumba amb cúmbia i amb rap, que canta a les dones amb paraules d'empoderament i que les fa ballar amb ritmes sincopats.

I entre cançó i cançó, les Ketekalles van compartir el secret del seu èxit: van explicar que s'ho passen molt bé fent el que fan, cosa que es nota de lluny; van admetre que la perfecció no és una de les seves virtuts quan tenen un instrument al davant; però també van confessar que la seva música i les seves lletres acompanyen a moltes dones i els hi fan el camí més planer... I només calia mirar la platea per constatar que era cert.