Thomas Noone i la seva companyia són referents de la dansa catalana des de fa molts anys. També pel seu treball destinat a públics familiars, per als petits d'avui que seran els grans espectadors del futur. I a ells es dirigeix amb Molsa, l'adaptació d'una història d'èxit de David Cirici, la d'un gos assetjat per una guerra. I Thomas Noone converteix totes aquestes paraules en imatges amb l'ajuda d'una marioneta, projeccions i, evidentment, la dansa.

Per què us vau interessar pel llibre del David Crici?
Vam tenir la sort d'arribar al llibre gràcies a la Marta Almirall, qui em va suggerir aquest conte i em va posar en contacte amb en David Cirici; va ser gran privilegi poder treballar junts.

Com ha estat el procés d'adaptació? Com una creació de text es converteix en un espectacle visual? I quina part del text heu conservat?
Tot el text que apareix a l'espectacle són seccions del llibre. A mesura que em vaig anar imaginant l'espectacle vaig anar seleccionant fragments del text que ajudaven a situar cada episodi i després en David Cirici va anar ajustant el text. Vam establir una col·laboració molt estreta.
 

És més fàcil per als petits acostar-se a una història sobre la guerra quan el protagonista és un gos?
És fàcil perquè els gossos parlen. El gos explica la guerra i els seus aspectes dolorosos. I això és el que té de bo aquest conte, perquè a través d'una figura amable com és la d'un gos pots explicar coses molt difícils.
 

És important que els petits coneguin aquestes realitats doloroses que, de vegades, els adults intentem ocultar?
Si, crec que ha d'haver-hi històries per a nens que no siguin només de felicitat, que se'ls expliqui també el món real. Se'ls poden explicar de tal manera que ells puguin avaluar-les i fer-hi la seva pròpia crítica; de pas ens recorda als adults que aquestes coses existeixen, un fet que no se sol tenir molt present.
 

Com heu plantejat el treball amb el titella?, i quina és la missió de les projeccions?

Els titelles ajuden a connectar amb la història, tant als nens com als adults. Va ser un procés llarg perquè no és molt fàcil ballar i usar el titella alhora: hi ha com un altre "ésser" a l'escenari amb el ballarí i és important que tingui la seva pròpia identitat. Vam tenir la sort de treballar amb Dubte Paiva que és un mestre en això. Hi ha molta recerca, proves, treball amb els titelles a l'estudi per aconseguir que tinguin vida.
La missió de les projeccions, com la de la resta dels elements, és ajudar a contar la història, defineixen els capítols. Fem que sigui més accessible i intel·ligible, igual que el narrador, el text... tot ajuda... també la música.
 

Com és la relació dels petits amb la dansa? S'hi troben més còmodes que molts adults?
Els nens connecten molt ràpidament amb la dansa, no necessiten una comunicació verbal, fan lectura de tot de manera directa immediata. Tant de bo els adults anéssim així: tenir aquesta obertura al que veiem, acceptar el que es veu i després fer una reflexió pròpia.