Aquest espectacle va ser estrenat el 2020 amb motiu dels 15 anys de la companyia. Què heu après d’aquests 16 anys rebent l’amor del públic i els crítics? Va ser així des del principi?
El que hem après és que existeix (com ho hem pensat sempre), una capacitat de tots els públics per percebre la poesia en el món que ens envolta. Hem decidit, fa ara set anys, deixar de banda les sales per anar al carrer, per trobar-nos amb un públic diferent, que sovint no va a les sales. Hem trobat que el nostre treball, que intenta combinar la poesia del moviment i la possibilitat de ser llegit per diferents públics, arriba molt bé a implicar la gent, a crear una experiència inclusiva, feliç i optimista. Crec que dins del món de la dansa al carrer, hem fet un treball que ara està reconegut, premiat, i amb crítiques bones. La combinació d’aquestes dues coses ens fa molta il·lusió.

Els nostres principis han sigut més difícils, potser perquè encara el nostre treball no era prou madur, o simplement per mala sort. La sort, el bon moment, el bon lloc i la bona persona són factors determinants també a l’hora d’entendre perquè ara tens èxit. És també una lliçó d'humilitat. Quan comences a tenir un lloc en el panorama, quan tens bones crítiques, i fas més bolos, també et dona més confiança, i treballes millor perquè veus que el que tu t’imagines i sents també ho poden imaginar i sentir altres persones.

- Exactament, l'estrena va ser al Festival d'Arts de Carrer de La Mercè 2020, fa justament poc més d'un any. Ha evolucionat l'espectacle Echoes en aquests mesos?
Sí, ha evolucionat molt. De fet no estàvem del tot contents del que havíem creat per l'estrena tot i que crec que vam fer el millor possible amb tot l'equip. La creació va ser un procés molt complicat, amb la pandèmia, els confinaments, l'esgotament que tots vam poder viure durant els primers mesos del 2020. Després de la Mercè, vam decidir fer una pausa, per poder mirar de nou el que havíem fet. Amb una energia renovada, ens hi vam posar un altre cop i vam fer dos mesos i mig d'assajos per arribar a aquesta nova versió que ara sí, ens agrada molt. Tot i això continuem fent canvis perquè per una banda ho volem sempre fer millor, i perquè també ens ho passem millor si podem inventar cosetes a cada bolo.

- Heu guanyat un munt de premis en tota la vostra trajectòria. Quin ha sigut el més important per vosaltres?
Tots han sigut importants perquè sempre van arribar a moments on ens donava una confirmació que els anys de treball que portàvem tenien sentit. Potser el que més em va emocionar va ser el Premi Moritz, a Fira Tàrrega l'any 2017, perquè era l'estrena de la peça Conseqüències, i que els dies de Tàrrega sempre són molt intensos. A títol més personal, el premi Dansacat 2020 va ser un moment molt emocionant també. No sóc realment del món de la dansa, i rebre aquest premi va ser un reconeixement important.

- Echoes és la tercera part d'una trilogia que vau començar amb Tu Vas Tomber el 2015. Per què tres parts? Què voleu transmetre en aquesta última com a punt final?
Tres parts perquè la primera, Tu vas Tomber!, va ser com una intuïció, una peça que vam crear sense saber molt bé si anava a funcionar, ni si podria arribar al públic. Després de veure que aquest treball interessava, i que tocava la gent, vam voler fer una segona peça, Conseqüències, que fos una evolució d'aquest treball, una confirmació d'aquesta intuïció. També vam voler crear un espectacle on la relació amb el públic fos més integrada, i portar les idees de la primera peça a un nivell més desenvolupat.

Echoes és una peça que a l'inici, havia de ser mig itinerant, on el públic es desplaçaria amb nosaltres, i això ho veiem com un pas més de l'evolució d'aquest treball. Però va arribar la pandèmia, les distàncies, les mascaretes, i vam haver de canviar de pla. Aquestes restriccions ens van fer descobrir una manera diferent de treballar amb el públic a partir del cant, que es pensa com una manera de tocar l'altre sense contacte físic. Vam continuar creant en la mateixa direcció perquè vam sentir que no havíem acabat, que encara ens quedaven coses a dir amb aquesta línia de treball. Crec que Echoes vol transmetre la necessitat i la realitat de les connexions entre nosaltres. Volem mostrar com ser ecos uns dels altres pot ser una sort, quelcom que ens fa millors.

- Amb l'espectacle voleu explicar quina és la relació entre la realitat i la ficció. Quina és aquesta relació per vosaltres?
Crec que passem una part de la nostra educació creant fronteres, territoris que no comuniquen. Això és la realitat, això és una ficció. Això va en serio, això es un joc. Això es racionalitat, això és bogeria, etc, etc. Però penso, que aquestes fronteres són trampes que si a vegades ens permeten entendre com funcional el món, ens porten a veure les coses de manera equivocada. La ficció és present, tinc ganes de dir, a cada segon de la nostra vida. Estem permanentment creant històries, realitats ficcionals que ens permeten viure, i sobreviure. Veig aquesta persona fent esport pel carrer, i penso "quina història s'està explicant per dins? Com es veu? Com s'imagina fent el que fa?". De petit, i ara ho veig amb els meus fills, m'imaginava a cada sortida que feia amb la bici que em trobava en una etapa del Tour de France. Jo crec que les nostres ficcions evolucionen, es fan a vegades més complexes, però que no deixem de fer-les servir per representar-nos a nosaltres mateixos en el què fem, diem o pensem cada dia. El problema a vegades arriba quan no som capaços de reconèixer les nostres ficcions. I a mesura que anem fent-nos grans, ens oblidem a poc a poc que són ficcions, i pensem que estem vivint una realitat que penso no és realment perceptible. El què volem, amb aquesta trilogia es recordar això, i recordar com d'agradable que és fer ficcions a les nostres vides.