Tancar el fum. Atrapar els records i envasar-los. i conservar-los... A això es dedica Davel Puente Hoces, més conegut com a Don Davel, a Le Fumiste, un espectacle en el qual combina els seus dots de malabarista amb petits trucs de màgia i amb la poesia que desprèn el teatre d'objectes.

-Per què el fum? I per què parlar de la memòria?
Crec que la metàfora del fum va ser la primera que em va venir al cap i la que va impulsar tota la creació de l'espectacle. Estava assegut davant d'un pont romà a Mèrida durant una gira i vaig pensar que els records són el fum que produeixen les nostres vides. Igual que un objecte que crema i produeix fum, les nostres experiències vitals, quan desapareixen, produeixen records. Què passaria si poguéssim conservar aquests records per sempre? I si estiguessin fets de fum? En aquell moment vaig pensar que el que passaria si poguéssim fer això, és que tindríem un bonic espectacle.

-Teatre de gest, petits trucs de màgia, acrobàcies... Com cases tot això damunt de l'escenari?
El circ, el teatre i la màgia m'han acompanyat des de petit i per això va ser molt fàcil integrar-los en aquest espectacle, que parla dels meus records reals. Crec que qualsevol disciplina escènica pot ser un objectiu en si mateixa, com ho és per als virtuosos, però també una eina al servei d'una altra missió. Durant molts anys vaig treballar per ser un virtuós dels malabars, però a Le Fumiste vaig voler que totes les disciplines estiguessin al servei de les emocions que omplien les històries que anava a contar. Pot ser que el nivell tècnic baixés una mica respecte a espectacles anteriors, però l'experiència emocional, tant la meva com la del públic, ha estat molt més gran.

- Definiries 'Le Fumiste' com a teatre poètic?
Sí, i em fa molt feliç definir-ho així, perquè penso que la poesia és el millor mètode que conec per millorar el món. La meva amiga Laura, que s'encarrega de la distribució de Le Fumiste, em va dir fa poc una frase que em va marcar: "Els artistes som missatgers imperfectes de la poesia". Em sento molt orgullós d'utilitzar totes les tècniques que he trigat anys a perfeccionar per posar-les al servei de la poesia.

- Has treballat a 'Le Fumiste' amb Zero en Conducta, una companyia que ja ha passat pels nostres escenaris. Què teniu en comú? Quin llenguatge compartiu?
Zero en Conducta són bones amigues a les quals m'estimo molt i són també les meves mestres pel que fa al teatre d'objectes. Els admiro profundament, professionalment i personalment. Em van ajudar a donar vida als objectes de Le Fumiste, entenent que no tinc la mateixa formació ni el mateix llenguatge en teatre gestual que elles. Tenen la poesia a flor de pell i una sensibilitat enorme unida a un nivell tècnic que em fascina. Vaig tenir la sort de passar una setmana sencera a casa seva assajant i perfeccionant els detalls de cada escena de Le Fumiste amb animació d'objectes. Crec que el que tenim en comú és l'amor per la professió i la creença que és la nostra missió aportar el millor de cadascun a l'escenari.

- Malabarista i llicenciat en Comunicació, és una barreja curiosa, no?
Els últims anys de la universitat me'ls vaig passar fent espectacles de malabars pels carrers i places. Quan finalment em vaig llicenciar, vaig decidir continuar dedicant-me a això, perquè l'escenari s'havia convertit en la meva veritable comunicació audiovisual! Des de llavors, tot el que vaig aprendre en aquella llicenciatura de cinc anys m'ha servit moltíssim i he utilitzat aquests coneixements del món audiovisual en cada espectacle.