Són uns vells coneguts. Ja van passejar els nostres escenaris a la caça d'històries que podien semblar impossibles quan un espectador les demanava, però que ells aconseguien fer-les realitat i, a més, fer-les divertides. I ara tornen. I ho fan per seguir caçant històries que posaran al servei del Gran Rambutan, el gran sacerdot de la seva ordre, la dels improvisadors. Només que aquesta vegada qui els haurà d'alimentar amb paraules, personatges o situacions seran els petits de cada casa. Imaginació al poder!

Com vau inventar el personatge del Gran Rambutan?
A l'espectacle els nens i nenes ens ajuden a caçar els "Litxis", una mena de cuques de llum que neixen quan s'inventa una història o en el nostre cas, quan s'improvisa. De la mateixa manera que vam triar el nom d'aquest fruit oriental, ens feia gràcia que aquest personatge ocult tingués nom de fruita exòtica, també. El Gran Rambutan és un personatge misteriós, un savi que encomana la missió de crear històries del no-res, el repte és fer-ho abans no caigui l'últim gra de sorra d'un rellotge d'arena.

Voleu que els nens siguin conscients del poder de les històries? Poder, oi?
Totalment, el públic sempre gaudeix quan algú narra una bona història de viva veu o en el nostre cas, quan la improvisa i porta a escena. La comicitat, els escenaris, els personatges o l'univers imaginari que pot sorgir a partir del dibuix d'un infant són infinits. La complicitat que es crea entre actors i espectadors és molt especial, podríem dir que quan totes dues bandes saben que estan generant un relat inèdit i creat al moment és gairebé màgic. Per aquest motiu vam afegir aquest element fantàstic dels "litxis". Busquem trobar una perla, un moment únic, una història irrepetible.

Quina diferència hi ha en fer improvisació per a adults i per a nens? I com la reben els nens, de manera molt diferent als adults?
La diferència més important és que els adults tenim un munt de prejudicis i idees preconcebudes de com són les històries o com haurien de ser. El bagatge cultural que totes tenim ens fa preveure com acabaran les escenes o saber qui serà el o la protagonista. Els nens i nenes no tenen aquesta concepció i són molt més lliures, la seva lògica és fascinant, arriben a suggerir-nos trames a les quals un adult no arribaria de manera espontània.
Un altra particularitat que té actuar per als més joves és que són molt més transparents. Si no els atrapa el que estàs explicant et donaran pistes molt clares que no els interessa, els adults en canvi, acostumen a ser més diplomàtics en aquest sentit. Això implica que has de tenir tots els sentits posats al servei de l'espectacle i mantenir-los captivats com si estiguessis en un talent show.

Tenen els petits més imaginació? Us fan viatjar a mons més impossibles?
És difícil de dir si són més creatius els joves que els adults. Hi ha de tot. Creiem que hi ha un matís potser, els petits estan més acostumats a jugar amb la imaginació que nosaltres. Ells contínuament s'estan inventant diferents jocs, a l'escola, a casa o amb els amics, són capaces de fer un personatge o de donar vida a un objecte inanimat. Això es percep en els seus suggeriments, quan els hi demanes que inventin el nom d'un personatge o d'un país inexistent, són molt àgils i acostumen a ser més esbojarrats que els que proposaria un adult.

Quin tipus d'històries intenteu inventar conjuntament?
El nostre objectiu és el mateix que quan actuem per als adults, entretenir al públic, divertir-los, fer-los partícips del procés creatiu que duem a terme quan improvisem. Tenim comprovat que quan ens divertim improvisant, l'espectador es diverteix veient-nos. Òbviament quan tens el repte de fer un espectacle per als més menuts, sempre intentes que en algun moment apareguin valors universals, intentem que a les nostres peces hi hagi una lectura en positiu de què expliquem, però no intentem conduir les històries cap a un final alliçonador o moralista, a no ser que vingui per part de l'audiència espontàniament.